DE MEMÒRIA (48)
Fa setanta anys la parròquia de
Balsareny i el seu rector estaven més al centre de la vida del poble que no pas
ara. Tothom era oficialment catòlic, més
enllà de les pròpies conviccions profundes de cadascú. I com a tals catòlics,
tard o d’hora haurien de fer cap a la parròquia: bateigs, casaments,
enterraments, per exemple, passaven forçosament per l’església. Sense comptar
amb moltes activitats de tot ordre que la parròquia organitzava o patrocinava.
En conseqüència, la figura dels capellans, i principalment la del rector,
tenien una importància primordial.
Als anys quaranta del segle
passat, la figura del rector mossèn Esteve Verdaguer (inspirador del Casal,
sempre tan important), home d’una gran personalitat, però polèmic, va provocar
la divisió de la parròquia i del poble en dos bàndols, per raons que ara no són
del cas. Un dels dos bàndols tenia vara alta prop de bisbe de Vic i va
aconseguir desplaçar mossèn Esteve. Al seu lloc, va ser nomenat rector de
Balsareny mossèn Leandre Picas i Casadejús, l’home que va regir la parròquia
pràcticament tots els anys que ocupen els temes d’aquesta sèrie «de memòria». I penso que bé li
havia de dedicar un record afectuós, atès l’estret tracte personal que hi vaig
tenir i la seva presència en el pensament de tots els qui el van conèixer, que
encara són molts.
Mossèn Leandre Picas era fill de
Borredà i tenia dos germans capellans més grans que ell. Va estudiar al
seminari de Vic (era del curs de mossèn Lluís Pla, de cal Peret Carnisser, que
morí assassinat a Súria els primers dies del cop d’estat del general Franco) i
va ser ordenat capellà abans de la guerra. Va sofrir, doncs, la persecució
anticlerical dels anys 1936-1939, i se’n va salvar. Però una experiència així
marca per tota la vida. Era doncs, un capellà conservador, xapat a l’antiga.
Va haver de pacificar la parròquia
i ho va fer sense esforç. El seu tarannà l’hi duia d’una manera natural. Era un
bonàs, sense malícia, i defugia les complicacions, que li costava de
comprendre. Es dedicava en cos i ànima a la seva vida sacerdotal, a les tasques
de la parròquia i a les devocions tradicionals d’aleshores, que eren moltes.
La
catequesi —ensenyar la doctrina als infants— era una de les seves ocupacions
preferides. Els diumenges, és clar, abans del rosari de la tarda. I recordo
també que els dissabtes al matí venia a l’escola —aleshores els matins del
dissabte eren lectius— a explicar-nos l’evangeli de la missa de l’endemà.
Mossèn Leandre no era un bon orador. Els seus sermons solien ser llargs,
embolicats, reiteratius i denotaven poca preparació. Una vegada, per la Mare de
Déu d’agost, patrona de la parròquia, va fer un
sermó inintel·ligible a causa de la dentadura postissa, que li anava
caient mentre parlava i no s’entenia de
res (entre les rialles mal dissimulades de l’Ajuntament en ple, assegut als
primers bancs). Acabada la missa, en
entrar a la sagristia, va remugar: «Mecatxis, per una
vegada que me l’havia preparat!». No m’invento res.
Una altra carència, que no
defecte, era el seu escàs domini del castellà. En les partides de baptisme,
matrimoni o defunció escrivia els noms tal com els sentia. Amb l’arribada
massiva de l’emigració andalusa, amb el seu accent particular, el rector solia
escriure, per exemple, Fernande o Zeró per Fernández o Serón. Tampoc
no invento res. En un sermó en castellà, que llavors se’n feia un cada
diumenge, va afirmar: «Los que ya hemos llegado a la edad adúltera...» (per ‘adulta’, és clar)”, amb cert estupor dels pocs que
escoltaven atentament els sermons.
Mossèn Leandre era un home
caritatiu i misericordiós, i es
preocupava de les necessitats dels seus feligresos, fossin o no catòlics
practicants. En això ni en res no feia excepció de persones. Visitava els
malalts i els duia el consol espiritual i els sagraments quan eren necessaris
i, si hi era a temps, i la família ho demanava, els ajudava a ben morir.
Mossèn Leandre tenia una majordona
enèrgica, de molt forta personalitat i que sovint es ficava on no li demanaven:
la senyora Loreto Salarich, filla, crec, de Sant Hipòlit de Voltregà. Autèntic
terror d’alguns vicaris i de qui no li seguís la veta. Era, això sí, molt
eficaç en la cura del benestar dels capellans al seu càrrec.
Mossèn Leandre es va veure de sobte capellà del bisbat de
Solsona quan, el 15 de setembre de 1957, Balsareny va deixar de ser parròquia
del bisbat de Vic, com ho havia estat sempre. Això el va trasbalsar una mica,
ja que tenia tots els amics i companys a Vic. Tot i que el bisbe Tarancón, de
Solsona, el va tractar amb molta consideració, mossèn Leandre va tornar al
bisbat de Vic com a arxipreste d’Artés pocs anys després. Balsareny el va
acomiadar amb afecte amb un acte en què, entre altres, qui això escriu va
adreçar-li unes paraules de reconeixement. I ben merescut.
Jordi Planes
Foto: Arxiu
CCB. Mossèn Leandre Picas (a l’esquerra) el dia de la seva arribada, el 1948. El
capellà del centre és el vicari, mossèn Francesc Planes. Els escolans són Jesús
Mazo, Josep Sensada, Antoni Arnaus i
Quique Ortega.
