DE MEMÒRIA (47)
Quan dic jocs moderns, no em refereixo evidentment a aquests jocs que avui
dia atreuen tant nens com nenes a partir d’aparells cada cop més sofisticats
que només funcionen amb piles, bateries o directament endollats al corrent
elèctric. Jocs que es poden jugar en solitari. No. Em refereixo als vells jocs
que jugàvem en colla a l’hora d’esbarjo o per les vacances, setanta anys
enrere, que no necessitaven de cap
sofisticació tecnològica i no costaven ni un cèntim.
Alguns eren tan antics com la nostra civilització, com el joc del botxí,
que ja servia d’entreteniment a les legions romanes. Només calia tenir un
astràgal (os del peu dels xais, en forma de quasi dau). Segons queia d’un cantó
o de l’altre, guanyaves o perdies. I si perdies, rebies uns quants cops de corretja a les mans. D’aquí el seu nom.
Un altre joc tradicional arreu d’Europa era el de saltar i parar,
amb moltes variants, entre elles la coneguda com a cavall fort, que, a
Balsareny i altres pobles, era anomenada «xurro», per allò de churro, media
manga y «mangotero» (manga entera), una curiosa barreja de
català i castellà. M’és impossible, per l’espai de què disposo, de descriure
les normes de tots. Si li interessa a algú, les pot consultar a Google.
Prendre terreny era un altre joc en què només es necessitava un objecte
tallant (ganivet o cosa semblant) i un tros quadrat de terra, millor humida, on
clavar l’objecte, bo i tirant-lo, i prendre’n porcions a l’adversari fins a
deixar-lo sense terreny.
Les mitges volanderes de caires quadrats que servien per fixar les vies del
tren a les travesses, si no queien soles, les arrencàvem per a jugar a peces;
joc de punteria, a l’estil de les boles, que el perdedor pagava amb les tapes
de les capses de cerilles, com a moneda. Aquest joc devia ser privatiu, si no
de Balsareny, dels pobles per on passava el carrilet.
Els jocs d’equip, futbol rudimentari a part, permetien la participació de
tothom qui volgués jugar-hi. Primer, naturalment, s’havien de formar els equips
entre els candidats a jugar, no tots amb les mateixes habilitats. Els dos caps
de brot que s’enfrontarien havien de triar-los fent-s’ho a parells i senars. Al
final de la tria, sempre quedaven els més totxos, menys hàbils per córrer i
esquivar els adversaris, perquè aquests jocs requerien lleugeresa i capacitat
d’escórrer-se de qui l’empaités, que d’això es tractava.
Entre els jocs d’equip
més habituals hi havia el de rescatar. Els, jugadors de cada equip
s’arrengleraven a cada cap de la plaça de l’església.
Llavors sortia un de cada equip desafiant l’altre. Si el tocava, quedava
retingut i així s’anava formant una fila de captius enfront de cada equip que
havien de ser rescatats pels seus, tocant-los la mà, sense ser fets captius al
seu torn. Aquest joc donava molt de si i permetia revenges infinites. I no pas
poques discussions.
Amb la mateixa filosofia, el joc dels soldats plantats eixamplava el
camp de joc a tota la plaça. Aquell qui era tocat per un adversari es quedava
palplantat al lloc on queia i havia de ser rescatat per un company que havia
d’esquivar els contraris. Semblant al joc de rescatar, però amb més camp per
córrer.
Finalment —i el més modern—, en aquest grup de jocs d’equip hi havia el base-ball,
el joc anglès en l’origen que nosaltres pronunciàvem aproximadament «massa
avall». Les regles volien ser les de l’esport original, però adaptades a
l’espai i al lloc. Així, avui podem seguir un partit oficial sense patir-hi
massa. I, d’on va venir l’adaptació local d’aquest joc? L’amic Salvador
Bartomeus —que té bona memòria de tot plegat— creu que va ser el fill d’un
facultatiu de mines que hauria estat a Anglaterra qui el va popularitzar a
Balsareny. Pot molt ben ser.
D’altres jocs menys moguts, i que potser encara es juguen a les cases de
colònies d’estiu entre els més petits, són el d’arrencar cebes i el del pare
carbasser. Aquí també internet us pot explicar en que consisteixen.
I una pràctica, no ben bé un joc sinó més aviat una befa, era la vaca
veixinera. Consistia a agafar entre quatre un noi pels braços i les cames i,
alçant-lo de terra, gronxar-lo cantant: «la vaca veixinera, quants anys tens?».
I, segons l’edat que confessés la víctima, fer-li donar cops de cul a terra,
tants com anys. Una mica sapastres, oi?
I vet aquí, junt amb dos capítols precedents, els jocs de nens que recordo.
I els de nenes? Com que llavors nens i nenes anàvem a escoles separades, la
veritat és que no sé a què jugaven les nenes. Potser alguna d’aquelles nenes
d’aquell temps podria explicar-ho. Jo no en tinc memòria.
Jordi Planes
