La Biblioteca celebra el Dia de la Poesia

 
Cada any, en biblioteques, escoles, instituts i altres espais, es celebra el Dia Mundial de la Poesia, proclamat per la UNESCO l’any 1999, el dia 21 de març. Enguany, a Balsareny, hi ha hagut una trobada del Club de Lectura de la Biblioteca Pere Casaldàliga, que es va anticipar a la data: va ser el dia 18, perquè els dimarts són els dies habituals de trobar-se cada mes.
 
Aquest mes, per tant, la jornada, presidida per les bibliotecàries, Ana Pérez i Elena Mendoza, es va dedicar a un recull de poesies, preparades per Ramon Carreté, que la vintena de participants van anar llegint i després comentant entre tots. Així, es van recitar i interpretar poesies de Jacint Verdaguer (A un detractor), Joan Maragall (La vaca cega), J. V. Foix (És quan dormo que hi veig clar), Màrius Torres (Cançó a Mahalta), Joana Raspall (Podries...) i Maria Mercè Marçal (Divisa i Corrandes de lluna), entre altres. A més, alguns dels assistents van recitar poesies d’altres autors que els agraden o que els evoquen records. Els participants també van escoltar el poema Corrandes d’exili, de Pere Quart, cantat per Sílvia Pérez Cruz (com és sabut, anteriorment, el 1984, ja hi havia posat música Lluís Llach). 

 
Per altra banda, la Institució de les Lletres Catalanes promou aquesta celebració cada any des de 2008, per a tot el món, escollint un poeta i un dels seus poemes, que difon arreu amb l’original en català i la seva traducció a vint-i-tres llengües. En aquesta divuitena edició el poema escollit ha estat Desamor, del mallorquí Josep Maria Llompart. Per aquest motiu, en aquesta trobada a la Biblioteca de Balsareny, es va llegir l’esmentat poema en català i després, per diverses persones, es va llegir traduït al castellà, al gallec, al francès, al portuguès i a l’alemany.
 
En conjunt va ser una trobada entranyable, diferent de quan els comentaris són de novel·les o altres tipus de prosa. Per acabar, publiquem aquí el poema d’aquest any.

Text i fotos: Isidre Prat 

 

Desamor

 

Com si de cop abolissin

el fonoll de l’estiu, la raconada

que cobegen ones

agitadíssimes;

com si de cop

prohibissin l’Óssa Menor, les taronges,

el seu cos nu en el capvespre d’assutzenes;   

com si sense avisar

els coloms morts enllotessin tot el gris de l’alba;

com si les campanes

es negassin a repicar, com si la barca

ja no volgués sortir mai més de la nit de la cala;

com si la torre de Pisa

s’ensorràs finalment un cap al tard de flautes;

com si les llàgrimes

ja no poguessin emmelar-te l’esguard,

com si definitivament

et morissis en el cap de cantó de la memòria.

 

Josep M. Llompart