Ara fa... 42 anys. La vaga més llarga de la Mina

 
Ara fa just 42 anys, el maig de 1983, hi va haver la vaga més llarga de les nostres mines: els miners es van estar vint-i-dos dies tancats al pou. Un cop acabada la vaga, i sota el títol “Una crisi opaca”, escrivíem en l’editorial del Sarment de juliol d’aquell any:
 
«La tancada durant 22 dies dels minaires a baix al pou obre la més dura lluita laboral que hem viscut al nostre poble. La duresa amb què s’ha comportat ERT [Explosivos Río Tinto] a l’hora de negociar amb els vaguistes rep la resposta no pas feble de part dels treballadors, que es quedaren a baix al pou dies i dies.
 
»Amb tot, la crisi generalitzada a tot l’estat i els acords signats entre ERT i les centrals sindicals [...] han provocat un desencantament que s’ha traduït en una vaga sense el suport popular que en altres ocasions  s’havia donat. [...] Pels factors ja esmentats i també per l’alt grau de confusionisme arran dels procediments emprats per uns i altres en l’afer, ha arribat a ésser un tema difícil de tocar i de comentar, amb el consegüent perill d’endinsar-nos en un món de rumors i especulacions sense massa fonament. Per això el Sarment s’ha limitat a fer-ne la història.»

 
A continuació narràvem la història dia a dia dels fets, que per motius d’espai resumim:
 
«El 31 de maig es queden seixanta minaires a baix al pou demanant que s’apliqui el conveni  des del primer de gener d’enguany. Es comença una vaga indefinida. És demana també que s’elabori un conveni col·lectiu, com cada any, només per a  Potasses del Llobregat. »Aquest inici de vaga no havia estat anunciat ni al comitè ni a l’empresa. [...]

»El dia 1 de juny, les tres centrals sindicals majoritàries (CCOO, UGT i ELA/STV) i l’empresa van acordar a Madrid, i per a tot l’Estat, que no hi hauria increment salarial entre el primer de gener i el 31 de maig.

»El dia 2, l’empresa ja havia prohibit baixar queviures i aigua i aïlla els minaires tot tancant la il·luminació i ventilació.

»El dia 3 hi ha locaut i  s’inicien diversos expedients als iniciadors de la vaga. [...]

»El dia 5 es produeixen manifestacions a Balsareny i Sallent per part de minaires i familiars. [...]

»El dia 7 hi ha una manifestació a la plaça de Sant Jaume davant de la Generalitat, on prenen part unes tres-cents familiars i companys dels tancats. [...]

»El dia 8, amb una corda, s’aconsegueix que arribin queviures a alguns dels minaires tancats. [...]

»El dia 10 es comencen  a deixar baixar menjar i medicines. El Comitè baixa al pou. [...]

»El dia 11 surten dos minaires per raons de salut. Convocada per la Coordinadora d’aturats de Manresa, es porta a terme una manifestació des de Manresa fins a Vilafruns. El Comitè s’entrevista amb el Governador Civil. [...]

»El dia 12, quatre membres del comitè [i el secretari general de Mineria d’UGT] van a Madrid amb l’objectiu d’ entrevistar-se amb el ministre de Treball. [...]

»El dia 13, un piquet de poc més de dotze persones aconsegueix que els comerços de Balsareny tanquin les portes durant la tarda; no aconseguint-ho, en canvi, a les empreses. Aquell mateix dia els representants traslladats a Madrid s’entrevisten amb el sotsdirector de Treball i parlen per telèfon amb el ministre, Sr. Almunia.

»El dia 15, Joan Rigol, conseller de Treball, afirma que l’acord estatal entre ERT i Sindicats impedia actuar al Govern autònom. El mateix dia, els comitès de totes les mines veïnes, Cardona, Berga, Súria i Pedraforca, es manifesten, solidaris amb els minaires tancats. [...]

»El dia 16, la Generalitat propicia un arbitratge en el conflicte que és acceptat per l’empresa. Els tres punts sobre els quals es basa l’arbitratge són: no hi haurà acomiadaments, negociació del conveni col·lectiu amb autonomia de les parts i sortida dels minaires. [...]

»El dia 17, l’arbitratge no arriba a feliç terme perquè no s’hi contempla [que no hi hagi] sancions, que l’empresa es reservava la possibilitat d’aplicar. [...]

»El dia 18, reunió del Comitè d’Empresa amb els botiguers de Balsareny i Sallent: s’acorda tancar bars i botigues en solidaritat amb els minaires i demanar que no hi hagi sancions.

»El dia 20, el cas passa al jutjat de Primera Instància de Manresa, que prohibeix l’entrada del Comitè al recinte de les mines, al temps que bloqueja totalment els minaires, prohibint l’accés de menjar als tancats, tallant les línies telefòniques i fent ocupar el recinte per forces de la Guàrdia Civil.

»El dia 21, per tal d’evitar enfrontaments amb la Guàrdia Civil, els tancats redacten un comunicat on expliquen que han decidit sortir perquè, literalment: “hem estat vençuts per tres costats: per un costat l’empresa, per l’altra l’administració i finalment per les centrals sindicals majoritàries, que van signar un conveni d’àmbit estatal amb ERT.”

I efectivament, a dos quarts de deu del vespre, els minaires sortien dels pous: 43 per la sortida de Vilafruns i 13 per la de Sallent. Entre minaires i familiars es van viure moments molt emotius. Van produir-se també alguns moments de tensió per part de la gent congregada a la sortida contra membres dels mitjans informatius i del Comitè d’Empresa.”
 
Queda palès, doncs, que fou una vaga molt llarga, però també molt dura i de molta intransigència per part d’uns i altres.
 
Selecció: Joan Prat
Fotos: Sarment 1983