Ens volen imbècils

Tinamú

Hi ha un ocell a Sud-Amèrica, el tinamú, que quan ha de criar deixa els ous i les cries al niu, se’n va ben lluny i es posa a fer molt soroll perquè les altres aus centrin l’atenció allà on no hi ha la cria, i així no se la mengin.
 
En els humans, aquesta estratègia de despistar també s’utilitza. Més del que ens pensem. Els mags ho fan contínuament: capten l’atenció del públic i la desvien cap allà on els interessa. De vegades, alguns polítics també. I no diguem en el món de les finances.
 
Al món financer li interessa que l’educació centri l’atenció en la ciència i la tècnica, en els nivells d’adquisició de certes matèries acadèmiques, en els informes PISA i en les estadístiques. En canvi, li convé que quedi relegada una pregunta essencial: on volem que ens porti l’educació? El sistema neoliberal empeny a donar prioritat als coneixements cientificotècnics en detriment de les humanitats. Les humanitats ben enteses, no manipulades. El sistema educatiu està excessivament condicionat per factors economicistes.
 
Potser això és així perquè el món financer i una gran part de la classe política estan d’acord amb la progressiva estupidització dels individus. Volen que siguem imbècils perquè siguem més manipulables. Que no distingim entre veritat i mentida i que ens empassem tot el que ens diuen. Pretenen crear una ciutadania dòcil, sense capacitat de raonar: una població insensata, acrítica, sense consciència i fàcil de controlar. El sistema educatiu no se’n pot fer còmplice.
 
Per això ens hem de plantejar el sentit de l’educació: per a què ens hem d’educar? Com volem que siguin les persones com a resultat del procés educatiu? Què entenem per una bona educació i per a què ha de servir? Què volem aconseguir mitjançant els processos educatius? Amb quina finalitat ens eduquem i eduquem les noves generacions? Com ens agradaria que fossin les generacions futures?
 
Una resposta humanística a aquestes preguntes probablement defensaria una educació que posés molt més èmfasi en formar persones crítiques, autocrítiques, raonables, sensates, empàtiques, socialment compromeses amb la recerca d’una millor convivència entre persones, col·lectius i països. Una educació que potenciés la capacitat de desemmascarar les mentides, analitzar les fonts dels nostres prejudicis, i articular el benestar personal amb el benestar col·lectiu i la cura del medi ambient.
 
Una educació que promogués una visió més àmplia del bé comú, més enllà dels interessos individuals; que ajudés a desenvolupar la capacitat de posar fre als impulsos egoistes, la recerca de poder i notorietat, i les tendències invasives. Que contribuís a posar límits als impulsos hostils i al narcisisme, i que enfortís, sobretot, la capacitat de diàleg.
 
Una educació, com algú va dir, pensada per formar bones persones.
Si l’educació posés autènticament l’èmfasi en el vessant humanístic, potser avui no ens trobaríem amb 70 milions de persones que han posat el senyor Trump al poder.
 
Però no cal anar tan lluny. Tots som agents educatius, amb capacitat d’implicar-nos en l’educació, d’educar i de ser educats. Si féssim una reflexió serena sobre què volem que sigui l’educació, probablement acordaríem posar més èmfasi en l’educació humanística. Perquè la major part dels grans problemes que veiem venen d’aquí.
 
Balsareny Educa