Hi
ha un ocell a Sud-Amèrica, el tinamú, que quan ha de criar deixa els ous i les
cries al niu, se’n va ben lluny i es posa a fer molt soroll perquè les altres
aus centrin l’atenció allà on no hi ha la cria, i així no se la mengin. En
els humans, aquesta estratègia de despistar també s’utilitza. Més del que ens
pensem. Els mags ho fan contínuament: capten l’atenció del públic i la desvien
cap allà on els interessa. De vegades, alguns polítics també. I no diguem en el
món de les finances. Al
món financer li interessa que l’educació centri l’atenció en la ciència i la
tècnica, en els nivells d’adquisició de certes matèries acadèmiques, en els
informes PISA i en les estadístiques. En canvi, li convé que quedi relegada una
pregunta essencial: on volem que ens porti l’educació? El sistema neoliberal
empeny a donar prioritat als coneixements cientificotècnics en detriment de les
humanitats. Les humanitats ben enteses, no manipulades. El sistema educatiu
està excessivament condicionat per factors economicistes. Potser
això és així perquè el món financer i una gran part de la classe política estan
d’acord amb la progressiva estupidització dels individus. Volen que siguem
imbècils perquè siguem més manipulables. Que no distingim entre veritat i
mentida i que ens empassem tot el que ens diuen. Pretenen crear una ciutadania
dòcil, sense capacitat de raonar: una població insensata, acrítica, sense
consciència i fàcil de controlar. El sistema educatiu no se’n pot fer còmplice. Per
això ens hem de plantejar el sentit de l’educació: per a què ens hem d’educar?
Com volem que siguin les persones com a resultat del procés educatiu? Què entenem
per una bona educació i per a què ha de servir? Què volem aconseguir mitjançant
els processos educatius? Amb quina finalitat ens eduquem i eduquem les noves
generacions? Com ens agradaria que fossin les generacions futures? Una
resposta humanística a aquestes preguntes probablement defensaria una educació
que posés molt més èmfasi en formar persones crítiques, autocrítiques,
raonables, sensates, empàtiques, socialment compromeses amb la recerca d’una
millor convivència entre persones, col·lectius i països. Una educació que potenciés
la capacitat de desemmascarar les mentides, analitzar les fonts dels nostres
prejudicis, i articular el benestar personal amb el benestar col·lectiu i la
cura del medi ambient. Una
educació que promogués una visió més àmplia del bé comú, més enllà dels
interessos individuals; que ajudés a desenvolupar la capacitat de posar fre als
impulsos egoistes, la recerca de poder i notorietat, i les tendències
invasives. Que contribuís a posar límits als impulsos hostils i al narcisisme,
i que enfortís, sobretot, la capacitat de diàleg. Una
educació, com algú va dir, pensada per formar bones persones. Si
l’educació posés autènticament l’èmfasi en el vessant humanístic, potser avui
no ens trobaríem amb 70 milions de persones que han posat el senyor Trump al
poder. Però
no cal anar tan lluny. Tots som agents educatius, amb capacitat d’implicar-nos
en l’educació, d’educar i de ser educats. Si féssim una reflexió serena sobre
què volem que sigui l’educació, probablement acordaríem posar més èmfasi en
l’educació humanística. Perquè la major part dels grans problemes que veiem
venen d’aquí. Balsareny Educa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.