dijous, 3 d’abril del 2025

Per no perdre el nord, preservar la identitat

 
 
Tot just fa una estona m’acabo d’assabentar, mentre esperava el meu torn al forn de la Maria, que la ferreteria del barri baixa persianes. Sembla un fet irremeiable. Tanca definitivament. Els nous temps, les grans plataformes de distribució, la manca de relleu... s’excusen. I encara que sembli una exageració de nostàlgic compulsiu, de cop, m’he sentit com una mica desemparat. 
 
On aniré a partir d’ara quan necessiti una junta per l’aixeta de l’aigua, una broca del sis, o mitja dotzena de cargols? A qui demanaré consell per penjar l’armari de la cuina, aplicar una silicona, o trobar la solució més pràctica a una avaria domèstica? Quantes vegades hi he entrat amb la intenció de comprar qualsevol andròmina i n’he sortit sense haver-me rascat la butxaca i amb un consell de franc. O les estones perdudes (o guanyades, ben mirat) fent-la petar amb aquell o l’altre. A partir d’ara em veuré obligat a agafar el cotxe i peregrinar pels llargs passadissos d’un centre comercial on la gent no es saluda o, més còmode, demanar qualsevol fotesa als algoritmes d’Amazon. Com diu Yanis Varoufakis, convertir-me en vassall de les grans plataformes. Perdre el control. Perdre capacitat de decidir. Perdre identitat.
 
I no és només que em veuré abocat a substituir en lloc de reparar, no és només la incomoditat dels desplaçaments, o la petjada ecològica absurda d’haver de participar d’aquest tràfec desaforat de foteses a nivell mundial; és, principalment i sobretot, el trencament d’una xarxa de relacions de confiança i de la comunicació amb la resta de clients i veïns; l’experiència dels uns en benefici de tots, els consells i recomanacions que corrien generosos a una i altra banda de taulell i, sobretot, les converses intranscendents que s’allargaven perquè, en el fons, el que teníem eren ganes de fer-la petar, sentir-nos part del col·lectiu, fer caliu, fer poble.      
 
La globalització és un calaix de sastre on hi cap de tot, que tot ho barreja, ho uniformitza, ho  mal digereix. A cop de tuit, d’imatges i seqüències trucades, des de l’anonimat més pervers, amb interessos inconfessats. Una nebulosa on som objecte de fàcil manipulació. Som el producte. Tendències, modes, falsos progressismes, uniformització, obligatorietat de situar-nos per blocs a un o altre costat simplificant els problemes i les ideologies. En diuen eficiència però és negoci, ho anomenen beneficis legítims però és especulació descarnada. Abans són els inversors que les persones.  
 
Al final, la uniformització en els gustos, les modes, les tendències només són formes de dependència creades artificialment i a les que ens sotmetem de bon grat, en profit de grans corporacions que n’extreuen beneficis i rendes indecents. Els nous amos del món. Els que apareixien a la foto, cofois i desafiants, al costat del nou president dels EEUU, en la cerimònia de la seva presa de possessió.
 
Hem donat la benvinguda a la nostra llar a la Siri i a l’Alexa, assistents de veu xafarders i bocamolls que, sota l’aparença d’una dona complaent, submisa i discreta, alimenten els algoritmes amb la informació que tan gentilment els subministrem; hem inundat els nostres smartphones amb aplicacions de tot tipus. Ens obsessiona estar connectats amb el món des de la virtualitat, treure el nas a tot arreu, col·leccionar likes o repartir-los a tort i a dret, publicitar la nostra vida privada, en una deriva pel cap baix imprudent.
 
Arribats en aquest punt, creiem que l’única alternativa possible i, sobretot, útil consisteix a centrar-nos en enfortir els lligams amb els propers, crear-hi sinergies i complicitats. Promoure les cures, la cooperació, la mirada cara a cara, el debat honest, els compromisos en el aquí i en l’ara. Fer comunitat.
 
Només des de la construcció tossuda d’una identitat ben arrelada i consistent podem obrir-nos al món i no desfer-nos en el magma del global com un sucre. A més inèrcia globalitzadora més comunitat local, més xarxa de proximitat, més prendre consciència del que som i de cap a on volem anar.
 
Només des d’aquesta base podrem aspirar a l’objectiu d’una ciutadania global alternativa, oposada al concepte de globalització capitalista neoliberal i tecnovirtual basada en què milers de milions d’individus anònims treballem per als interessos d’uns quants milmilionaris. Una ciutadania global antisistèmica, a la cerca d’alternatives socials i en l’esfera política, i teixint complicitats amb les diferents lluites i resistències que van en la mateixa direcció. En oposició a la lògica mercantilista financera, una  globalització ètica portadora d’utopies.
 
Per sort, la deriva en què estem immersos no és inevitable. No és inevitable una societat que deixa de ser-ho per convertir-se en una suma d’individualitats, no ho és la virtualització de les relacions. Les xarxes també ens ofereixen una altra forma, crítica, de ser presents en la distància i d‘organitzar-nos; la possibilitat de multiplicar, nosaltres també, els nostres cercles d’influència i de presa de decisió. En tot cas, mentre es segueixin omplint estadis fins a la bandera, teatres, terrasses, platges, fires i aplecs, res està perdut. Sempre podrà més el nostre instint social i de pertinença que no pas aquest individualisme virtual que sembla arrasar-ho tot. Balsareny, amb la seva intensa vida associativa n’és un bon exemple.
 
Balsareny Educa              


                                                      

Imatges de Balsareny

 

Sabríeu dir on es pot veure aquesta imatge? És dins del terme de Balsareny, als afores; però sabríeu més o menys on cau, i com s’anomena l’indret? La resposta la trobareu d'aquí a uns dies aquí mateix. 
 
Text i foto: Isidre Prat

La Biblioteca celebra el Dia de la Poesia

 
Cada any, en biblioteques, escoles, instituts i altres espais, es celebra el Dia Mundial de la Poesia, proclamat per la UNESCO l’any 1999, el dia 21 de març. Enguany, a Balsareny, hi ha hagut una trobada del Club de Lectura de la Biblioteca Pere Casaldàliga, que es va anticipar a la data: va ser el dia 18, perquè els dimarts són els dies habituals de trobar-se cada mes.
 
Aquest mes, per tant, la jornada, presidida per les bibliotecàries, Ana Pérez i Elena Mendoza, es va dedicar a un recull de poesies, preparades per Ramon Carreté, que la vintena de participants van anar llegint i després comentant entre tots. Així, es van recitar i interpretar poesies de Jacint Verdaguer (A un detractor), Joan Maragall (La vaca cega), J. V. Foix (És quan dormo que hi veig clar), Màrius Torres (Cançó a Mahalta), Joana Raspall (Podries...) i Maria Mercè Marçal (Divisa i Corrandes de lluna), entre altres. A més, alguns dels assistents van recitar poesies d’altres autors que els agraden o que els evoquen records. Els participants també van escoltar el poema Corrandes d’exili, de Pere Quart, cantat per Sílvia Pérez Cruz (com és sabut, anteriorment, el 1984, ja hi havia posat música Lluís Llach). 

 
Per altra banda, la Institució de les Lletres Catalanes promou aquesta celebració cada any des de 2008, per a tot el món, escollint un poeta i un dels seus poemes, que difon arreu amb l’original en català i la seva traducció a vint-i-tres llengües. En aquesta divuitena edició el poema escollit ha estat Desamor, del mallorquí Josep Maria Llompart. Per aquest motiu, en aquesta trobada a la Biblioteca de Balsareny, es va llegir l’esmentat poema en català i després, per diverses persones, es va llegir traduït al castellà, al gallec, al francès, al portuguès i a l’alemany.
 
En conjunt va ser una trobada entranyable, diferent de quan els comentaris són de novel·les o altres tipus de prosa. Per acabar, publiquem aquí el poema d’aquest any.

Text i fotos: Isidre Prat 

 
Desamor
 
Com si de cop abolissin
el fonoll de l’estiu, la raconada
que cobegen ones
agitadíssimes;
com si de cop
prohibissin l’Óssa Menor, les taronges,
el seu cos nu en el capvespre d’assutzenes;   
com si sense avisar
els coloms morts enllotessin tot el gris de l’alba;
com si les campanes
es negassin a repicar, com si la barca
ja no volgués sortir mai més de la nit de la cala;
com si la torre de Pisa
s’ensorràs finalment un cap al tard de flautes;
com si les llàgrimes
ja no poguessin emmelar-te l’esguard,
com si definitivament
et morissis en el cap de cantó de la memòria.
 
Josep M. Llompart
 

Jordi Salud, un artesenc integrat a casa nostra

 
La gran sort de poder obrir els finestrons d’aquesta finestra oberta i tenir el goig de parlar amb diferents persones que moltes vegades treballen a l’ombra sense que es conegui la gran labor que fan, ja sigui cultural, social, política o bé esportiva, però que fan moure el dia a dia dels nostres pobles. Avui és el torn de Jordi Salud i Bach, artesenc que per circumstàncies que ens explica va conèixer la seva companya Susana amb qui ha tingut dues nenes: l’Aina i la Marina, i es va fer balsarenyenc. De seguida va esdevenir una persona molt activa en la nostra cultura popular, entre Gegants i Pastorets i participant des de fa anys en la Cavalcada dels Traginers. Sigui doncs benvingut a aquesta secció.
 
En Jordi va néixer a Artés el 18 de maig de 1973. Posteriorment va cursar l’EGB a Artés, BUP a l’Institut de la Botjosa a Sallent i el COU al Pius Font i Quer de Manresa. Els estudis universitaris de Filologia Francesa i Alemanya els va cursar a la Universitat Autònoma de Bellaterra (UAB) i posteriorment a la Universitat des Saarlandes (a Saarbrücken, Alemanya). Actualment treballa com a Auxiliar Administratiu a Manresa per a una empresa alemanya.
 
Sobre la pregunta de si ha viatjat ens comenta: «Un xic per Europa, però el món és tan gran… He estat a França, Portugal, Anglaterra, Escòcia, Itàlia, Grècia, Eslovènia, Croàcia, Alemanya, Holanda, Bèlgica, Luxemburg, Estònia, Letònia, Lituània, Finlàndia, Suïssa, Àustria, Noruega, Turquia, Israel, la República Dominicana i el Canadà; crec que no me’n deixo cap». Pel que fa a la lectura ens diu que llegeix a estones i quan ho fa les novel·les de detectius l’apassionen.
 
Com a esport preferit té el bàsquet, que, com ens diu, «aporta joc en equip i pensar ràpid». De petit jugava al CB Artés, després als 16 anys va compaginar jugar amb fer d’àrbitre i al final només arbitrava. Ho va fer 27 anys aquí a Catalunya i també els anys que va estar a Alemanya. Allà xiulava a la 2-Bundesliga alemanya (el que seria sota de l’ACB d’aquí). Quan va tornar va xiular uns anys més aquí i des de fa vuit anys està fent d’auxiliar de taula. «Fa tres anys vaig entrar a la Delegació de Catalunya Central de la Federació Catalana de Bàsquet i actualment imparteixo els cursos dels nous auxiliars i alhora faig d’informador d’àrbitres i també d’auxiliars de taula», afegeix.
 
Durant el temps de lleure li agrada fer una passejadeta per la muntanya o pel bosc; «tenim la sort que a Balsareny hi ha molts camins i paratges ben bonics», ens diu. I pel que fa a la música i la pantalla, ens comenta que «mentre treballo, un xic de música de fons ben fluixeta sempre hi és. La meva perdició és la tele i encara més ara amb el tema de les sèries que ofereixen a totes les plataformes».
 
— M’agradaria que ens expliquessis quan vas arribar a Balsareny i des de quin lloc.
 
— El 2011 havia deixat el Bàsquet Manresa, on havia estat cap de Premsa durant cinc anys i poc, i després vaig entrar a l’empresa en la qual ara treballo, i vam començar a sortir amb la Susana, i una cosa va portar a l’altra...
 
— Coneixies ja Balsareny?
 
— Sí, amb els de casa no ens perdíem mai la Festa dels Traginers. I l’avi sempre acabava pagant els calamars i els combinats de Cal Boter. Eren boníssims! També de jove algun cop havia anat al bar musical Sgrip’s.
 
— Vas venir a casa nostra a través d’algun projecte?
 
— No... Va ser per amor; com a totes les cases, acaba manant la dona. I mira que m’acabava d’arreglar un pis a Artés, però ja ho veus: vaig venir cap a Balsareny. I jo, ara, molt content. Vaig encertar en la decisió.

 
I de seguida t’hi vas integrar. Podries dir-nos de quines activitats balsarenyenques vas entrar a formar part?
 
— De primer als Pastorets, després a muntar el Rebost a cal Merenci (on ara hi ha la Taverna del Traginer) amb uns joves que em van rebre amb els braços oberts: Jaume Masplà, Esteve Pujals, Ramon Calveras, Esteve Díaz, Ramon Magem, Joan Prat, Alfred Selgas, Marc Mas, Miquel Peñarrúbia, i alguns de més jovenets, com ara el Marc Rabeya, Ferran Morral o el Manel Mingo... I segur que me’n descuido algun, i espero que em perdonin. Després, fent El cafè de la marina amb la Coral Sant Esteve (que bé que ens ho vam passar!) i per últim, a la Cavalcada de Traginers.
 
— Com em dius, actualment formes part del quadre dels nostres Pastorets, com va anar això que en formessis part?
 
— Amb el Ferran Morral ens havíem fet amics en un viatge de cap d’any a Berlin (quin fred, Déu meu!) i mira, em va acabar reclutant per sortir a Pastorets i la veritat és que m’ho passo molt bé. Hi ha molt bona gent i bon ambient; i de vegades costa d’aguantar el riure sobre l’escenari, perquè hi ha cada pastor...
 
— Fa uns dies Balsareny va tornar a celebrar la seva gran Festa dels Traginers i tu al peu del canó. Com t’hi vas incorporar?
 
— Sembla mentida, eh?, però també va ser el Ferran que em va entabanar. És una passada, el que fa la gent d’aquest poble perquè tot surti bé. Entre tots hem de col·laborar amb el que puguem, ni que sigui els dimecres a netejar coses a la Casa Torrents. Gent com el Xavi Vall sènior, el Xavi Vall júnior i el Jesús Acevedo, és increïble el que fan per aquesta festa. I si podem donar-hi un cop de mà, per poc que sigui, ho hem de fer. Tothom hi és benvingut.
 
— Finalment, el goig de tenir parella i dues filles. Podries dir-nos com va anar el fet de conèixer la teva companya Susana?
 
— Era l’amiga de la parella d’un amic meu, el Julià, i mira, al final em van acabar embolicant, he he!… I jo encantat de la vida, perquè vam tenir l’Aina i la Marina i elles són el millor que he tingut i que mai tindré en aquest món.
 
Josep Gudayol i Puig
Fotos: Jordi Salud

Fem un nou pas endavant

EDITORIAL

març 1976: ciclostil

Fa gairebé mig segle, el 1976, naixia el Cercle Cultural de Balsareny amb la voluntat d’agrupar i donar veu a les entitats del poble. Amb ell, va veure la llum el Sarment, una revista que ha estat, des de llavors, testimoni i portaveu de la vida cultural, social i històrica del nostre municipi.

gener 1980: offset
 
Els inicis no van ser fàcils. Amb ciclostil i molta dedicació, els primers números van sortir gràcies a l’empenta d’aquells que creien en la importància d’un mitjà de comunicació local. Amb el temps, la tecnologia va avançar i també és va abaratir, i el Sarment va fer el salt a l’offset, un canvi que va millorar la qualitat i la difusió de la revista. 

desembre 2012: portada en colors

Fa dotze anys vam incorporar el color a la portada, una millora que li donava un aire més modern i atractiu. I ara, després de tot aquest recorregut, arriba el moment de fer un nou pas endavant: el Sarment incorporarà el color en tres números a l’any, amb l’expectativa de poder-ho fer sempre en el futur.
 
Aquesta transformació no és només un canvi estètic; és un compromís amb la qualitat i amb els lectors. Un pas que reflecteix la voluntat de continuar creixent, adaptant-nos als nous temps i fent de la nostra revista un espai més dinàmic i visualment atractiu. Amb el color, guanyem expressivitat, guanyem impacte i potenciem la força dels nostres continguts.
 
Però aquest nou repte també ens interpel·la a tots. Sarment és una publicació del poble i per al poble, el portaveu de les nostres entitats, i voldríem que ho continués sent. El  seu futur depèn del suport i la implicació de la comunitat. Comptem amb vosaltres, amb els socis fidels que ens donen suport, amb els lectors que ens han acompanyat al llarg dels anys, amb els col·laboradors que hi aporten el seu granet de sorra i amb les entitats i institucions que creuen en la importància d’un mitjà de comunicació local independent i arrelat al territori. En aquest sentit, volem agrair el suport institucional i econòmic de la Generalitat de Catalunya, de l'Ajuntament de Balsareny i de l'Associació Catalana de la Premsa Comarcal.
 
Avui celebrem aquest pas mentre ens acostem a la fita dels cinquanta anys de servei, i alhora refermem el nostre compromís de seguir informant, explicant i compartint la vida de Balsareny i de les seves entitats amb la mateixa passió que ens ha mogut des del primer dia. Per molts anys més de Sarment!
 
Cercle Cultural de Balsareny