Mare del Rock’n Roll i símbol etern de rebel·lió... Entendre
la música, tal com la coneixem avui dia, no és possible sense conèixer la
trajectòria de l'instrument que ha encimbellat molts dels mites moderns: la guitarra
elèctrica. La seva invenció va marcar un abans i un després, obrint pas a
gèneres i estils musicals que han transformat per sempre més la música
contemporània.
La història de la guitarra elèctrica és relativament recent:
només cal que ens desplacem uns 90 anys enrere per descobrir-ne els orígens. Un
viatge curt, però apassionant.
Fixant-nos avui en grans guitarristes (ja convertits en
llegendes) com Jimi Hendrix, BB King, Steve Vai, Mark Knopfler, Eric Clapton i
un llarg etcètera, és curiós pensar que l'origen de la història de la guitarra
elèctrica es trobi en la música hawaiana, però així és! A inicis del segle XX,
quan va començar a popularitzar-se la música jazz, van sorgir nombroses
orquestres formades per instruments com el piano, la trompeta o el saxo que,
pel fet de tenir més projecció sonora, ofegaven el so de la guitarra acústica.
D'aquí que alguns músics comencessin a buscar solucions perquè el so de la
guitarra sonès més fort. Un d'ells era George Beauchamp.
A la fi dels anys 20, Beauchamp –al costat de John Dopyera–
va desenvolupar una guitarra de cos metàl·lic i discos d'alumini que sonava 5
cops més forta que l’acústica i, era molt idònia per a desenvolupar la tècnica
'slide guitar' (consistent a lliscar per les cordes un tub de vidre o metall
per aconseguir sons plorosos), molt corrent en el blues, el country i la música
de Hawaii. L'invent va tenir un gran èxit i, encara que la companyia va
tancar, la guspira i inspiració és va
mantenir per part d’en Beauchamp, que seguí treballant en el tema. El 1931, ell
i Adolph Rickenbacker van treure a la llum la 'Frying Pan' (sobrenomenada així
per la seva forma de paella), una guitarra hawaiana elèctrica fabricada amb
materials metàl·lics i dotada d'una pastilla electromagnètica. Va ser el primer
instrument musical elèctric i el precedent per a les guitarres elèctriques
modernes.
L’empresa Gibson va començar a experimentar amb la
comercialització de models de guitarres elèctriques amb un disseny de caixa com
el de les guitarres espanyoles i molt més semblants a les que coneixem avui
dia. Una d'elles va ser la Gibson ES150, que va obtenir un èxit immediat, a més
del beneplàcit d'importants solistes de jazz, com ara Charlie Christian (les
seves actuacions van acabar per canviar la història de la guitarra elèctrica i
revolucionar la forma en què els músics veien aquest instrument): ara era un
instrument musical capaç d'adquirir la mateixa força i protagonisme que una
trompeta o un saxo.
Als voltants de 1940, el guitarrista Les Paul va idear una
guitarra de cos sòlid que va anomenar
'The Log' (el tronc) i que consistia en un tros allargat de fusta de pi,
amb un pal i trossos d'una altra guitarra. Un disseny poc estètic, però amb un
gran resultat sonor.
Molts es van negar a comercialitzar la guitarra de Les Paul,
convençuts que no tindria èxit, a excepció de Leo Fender. Fender es va inspirar
en la guitarra 'The Log' per crear un model, la guitarra Fender Broadcaster
(més tard, Fender Telecaster), que no va trigar a desplaçar la resta de
guitarres: de disseny robust, però de fàcil de construcció, es fabricava en
sèrie, reduint costos i –per tant– amb un preu més assequible per a les masses.
Va ser el que va canviar per sempre la història de la guitarra elèctrica.
Durant els anys 50 i 60, la Fender Telecaster va ser la
responsable que l'ús de la guitarra elèctrica es popularitzés, donant lloc a un
nou gènere musical: el Rock’n Roll. De fet, aquest model va tenir tant èxit
que, al costat de la Fender Stratocaster, és l'únic que no ha deixat de
fabricar-se fins als nostres dies.
Guitarra elèctrica Fender
Telecaster
EMMB
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.