Ailants indesitjables

DIVULGACIÓ / NATURA

L’octubre de 2008, fa gairebé 6 anys, qui escriu aquest article publicava a Sarment l’apartat número XV de la col·lecció “Arbres de Balsareny”, en la qual, entre altres arbres, parlava de l’ailant. És un arbre no gaire conegut, però sí molt estès. El seu nom científic és Ailanthus altíssima. És originari de la Xina i està introduït aquí com a arbre ornamental. Jo mateix n’explicava les seves característiques, que qui vulgui pot repassar si consulta l’apartat de “Divulgació” del número 373 de la nostra revista.

El motiu de tornar a parlar d’aquest arbre és que darrerament la redacció de la revista va rebre un escrit del senyor Jordi Pons Fernández, que va trobar aquest article navegant per Internet i es va fixar en aquesta espècie perquè casualment ell la coneixia prou bé. I amb tota la bona fe va córrer a comunicar-nos, especialment a mi òbviament, que no havia fet referència a una dada prou important que m’havia passat per alt: el fet que és una espècie molt invasora i de les més difícils d’eradicar. En una posterior comunicació amb ell ja li vaig dir que evidentment, si ho hagués sabut, ho hauria posat i que no patís que, quan m’anés bé, escriuria el present article perquè en quedés constància expressa en la història de Sarment i del nostre poble i perquè tots els nostres lectors interessats ho puguin saber i tenir-ho en compte si s’escau.

Torno a dir-li al nostre amic Jordi i a tots vosaltres, lectors, que tots els articles que vaig fer aleshores (23 articles i més de 60 espècies) els vaig escriure amb l’interès que a mi em suscita el tema i les ganes de divulgar els arbres, sobretot als balsarenyencs, perquè són part del patrimoni natural del nostre poble,  però també per aprendre’n jo mateix i admetre aclariments, com aquest del Jordi, molt interessant, o fins i tot algun error que vaig fer, que no m’importa recordar aquí, perquè me’n va fer adonar una altra persona, lectora de Sarment. Ja ho diuen que “rectificar és de savis”. El coneixement científic es construeix entre tots. I, a més, en aquest sentit Internet és una molt bona eina.

De fet també he de dir que algunes mesures oficials sobre l’espècie en qüestió s’han pres recentment, molt després del meu article de 2008. Tal com em diu el Jordi, la llei espanyola proscriu l’ailant des de l’agost de 2013 i la seva tinença està prohibida (ho he pogut comprovar al BOE de 3/08/13 que em va enviar ell mateix) I apareix també a la llista d’espècies invasores de Catalunya publicada pel Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural de la Generalitat, dins del Projecte Exocat 2012. Per altra banda, fa pocs mesos que la Unió Europea ha tret una normativa sobre el tema. Aquests han de ser els nostres punts de referència, atès que, en molts llibres d’on es pot treure informació d’aquest arbre, com de molts altres, he vist que tampoc no en parla, d’aquest perill que suposa ser una espècie molt invasora.

Per tot això, el Jordi ens recomana sobretot no plantar-ne! Com ja li vaig dir, pel que fa a Balsareny, pot estar tranquil perquè, així com en alguns pobles l’he vist plantat pels carrers, aquí no n’hi ha. L’Ajuntament no l’ha pas plantat mai. Tampoc no n’he vist en cap jardí particular. Si algú ha de remodelar el seu jardí, si us plau, que no hi introdueixi aquest arbre! Com dic a l’article de 2008, en tenim als afores, en llocs on no podem saber si anys enrere algú n’hi va plantar algun o més aviat hi va arribar una llavor i es va anar escampant, perquè allà, en els camps oberts, hi troben més lloc per anar-se propagant i fins i tot hi formen petits bosquets. El cas és que els que tenim es troben al marge del carrer de la Riera, darrera del Casal, en una cinglera sobre la riera del Mujal, la foto de la qual torno a reproduir aquí. 

També n'hi ha alguns, no tan grans, al barri de Cal Rata, en una vora del carrer Santa Rosa. En tenim més als afores del poble, a les Malloles (a uns 400 metres al nord de la deixalleria); i ja fora del municipi, però molt a prop, a l’entrada a Sallent per la carretera vella n’hi ha molts. Si torneu a mirar aquell article hi trobareu també la foto de la grossa fulla composta i dels fruits del tipus sàmara.

En aquests llocs que acabo d’esmentar hi he tornat a anar ara i, de fet, es pot comprovar que l’ailant s’escampa molt fàcilment perquè al voltant dels arbres alts està ple de brots petits que han arrelat i que pugen força amunt.

I res més. Jordi, gràcies pel teu aclariment i la teva contribució a conèixer millor els nostres arbres.. 

Isidre Prat

Foto: I. Prat