dilluns, 17 de maig del 2021

La veu del campanar

LA VEU DEL CAMPANAR
 
Exposició bisbe Pere: una veu compromesa. Es pot visitar a la Llar parroquial sobretot els caps de setmana i especialment els diumenges des de ¾ d’1 (12:45) fins a 2/4 de 2 (13:30). Hi ha la part de monitors i la part cronològica, molt pedagògica i ben presentada, la qual cosa la fa fàcil de seguir.
 
Vinguda de la Delegada d’evangelització. Està previst que la Teresa Gené vingui a visitar-nos el dia 30 de maig, festa de la Trinitat. Serà a l’eucaristia de les 12 h. del migdia i també per tenir una trobada amb el Grup evangelitzador parroquial. És també la Delegada episcopal de la zona del Llobregat.
 
Visita pastoral del nostre bisbe Xavier. Segurament serà el mes de juny d’una forma molt puntual i concreta. Ja informarem.
 
Dijous, 24 de juny: Sant Joan. Tal com s’ha anunciat, és el dia que es pensa portar a terme la inauguració de l’espai de Mn. Joan Bajona a la Llar parroquial, i també la inauguració del nom de la sala bisbe Pere Casaldàliga als baixos de la Llar parroquial. Serà a les 6 de la tarda i oberta a tothom.
 
La Comunitat de Sant Egidi a Balsareny. El dia 27 de juny, diumenge, es faran presents a la nostra població. Serà la comunitat de Manresa.
 
SANTUARI DE L’ENCONTRE I DE LA LLUM 

 
Els mosaics de Marko Rupnik per al santuari de la Cova de Sant Ignasi de Manresa recorren el pelegrinatge cristià a través dels exercicis espirituals. El jesuïta eslové Marko, de 66 anys, és considerat el Miquel Àngel del segle XXI. Com a artista que plasma en mosaic el missatge cristià, compta amb més de 130 grans obres arreu del món. Entre la seva amplíssima producció internacional cal esmentar els seus treballs a la capella Redemptoris Mater del Palau Apostòlic Vaticà, a la sagristia de l’altar Major de la catedral de l’Almudena a Madrid o a la Cúria general de la Companyia de Jesús a Roma. Ara, l’Església, on l’ha reclamat, és al santuari de la cova de Sant Ignasi de Manresa, en l’escaiença de l’any jubilar amb motiu dels 500 anys de la conversió de Sant Ignasi de Loiola, fundador dels jesuïtes.

Rupnik i el seu equip de 22 artistes han passat tot just una setmana a Manresa, enllestint els 550 metres quadrats de mosaics que recorren el pelegrinatge cristià a través dels exercicis espirituals de Sant Ignasi de Loiola, amb imatges bíbliques.
 
Cal dir que l’estil de Rupnik està molt inspirat en l’art romànic i bizantí. Serà una bona ocasió de poder-ho visitar i contemplar.

Text i imatge: 
Mn. Antoni Bonet i Trilla


diumenge, 16 de maig del 2021

‘Paraules d’amor’


Per continuar el nostre recorregut per cançons catalanes que formen part de l’univers musical de diverses generacions, aquest mes farem un salt temporal important que ens portarà als anys 1960. Aquesta fou una dècada molt evolutiva al món occidental i la cultura catalana no en quedà pas al marge. Hi hagué una represa de la vida cultural que tingué com a exponent destacat la música a través de les cançons compostes per joves cantautors. La cançó de què parlarem avui és molt bona mostra d’aquest fenomen.   
 
Nascut poc després d’acabada la Guerra Civil en una família de treballadors, Joan Manuel Serrat Teresa va créixer al Poble Sec de Barcelona, un barri popular, bulliciós i divers. Va ser brillant als estudis i va obtenir el títol de pèrit agrònom. Mentre estudiava, ajudat per una guitarra que li havia regalat el seu pare, va començar a compondre cançons. Un dels seus companys al servei militar va ser Enric Barbat, cantautor que ja havia iniciat la seva carrera, i el seu exemple va esperonar Serrat a dedicar-se plenament a compondre i cantar.
 
El 1965, als vint-i-dos anys, va obtenir el seu primer contracte discogràfic i l’admissió al grup Els Setze Jutges. Al primer disc (Edigsa 1965) hi trobem quatre cançons de gran qualitat poètica, entre elles Una Guitarra, i hi sentim un noi de veu tímida cantant amb enteresa i convenciment. L’any següent vingueren més discos amb Sota un cirerer florit, El drapaire, Ara que tinc vint anys i Paraules d’amor.


Aquesta darrera estava cridada a ser una de les cançons d’amor de referència per a les següents dècades. A la tornada ­—que tots sabem de memòria: “paraules d’amor, senzilles i tendres, no en sabíem més, teníem quinze anys...”—, escrita en primera persona del plural i en temps passat imperfet, el jo poètic parla en nom dels dos amants adolescents. Glosa l’experiència que compartiren i hi podem intuir una relació entre iguals, sense indicis de possessió, subjugació o dependència, mentre fruïm del llenguatge planer i literal amb una única metàfora, “tot just despertàvem del son dels infants”.
 
La llista de versions d’altres artistes és ben llarga i hi podríem destacar la de Moncho, la d’Alejandro Sanz i la de Sílvia Pérez-Cruz. La versió que Rosario Flores va presentar al Liceu el 2008 va ser en castellà al principi per després, amb el públic dempeus ovacionant-la, cantar-la en la llengua original. Un dels millors pianistes de jazz del segle XX, el barceloní Tete Montoliu, va ser dels un dels primers músics en creure en el jove Serrat, li va fer sempre costat i va incorporar Paraules d’amor al seu repertori instrumental. El 1996 i dins del seu concert D’un temps, d’un país, Serrat va fer sortir a l’escenari Tete Montoliu perquè interpretés Paraules d’amor a piano sol, mentre ell, assegut al costat, escoltava embadalit la seva cançó en les mans del mestre.  

 
Trobareu més informació de l’Escola de Música Joan Bajona al web de l’Ajuntament www.balsareny.cat També podeu rebre tota la informació a través de la subscripció al butlletí digital de l’Ajuntament.

Escola de Música i Teatre Mossèn Joan Bajona

dimecres, 12 de maig del 2021

Repte núm. 60

 

Si en Joan va a l'escola en bus i torna caminant, el viatge dura 30 minuts. Si va i torna en bus, el viatge dura 10 minuts. Quant de temps trigarà si va i torna caminant?
 
Salut i lògica!
Roc Carulla
 


Resposta al repte núm. 59: 7 triangles acutangles.

 


‘Petits tigres’ al Casino

 
El passat dia 8 de maig al matí, el teatre del Casino ens va mostrar la col·lecció “Els petits tigres” de l'editorial Tigre de paper, de la mà de l’autor Uriol Gilibets.
 
Històries sobre vides tan reals com les nostres. De persones properes, valentes i entusiastes que van fer coses extraordinàries amb l’alegria de ser lliures, amb passió per viure i constància per fer un món millor.
 
Unes històries que mai s’oblidaran i amb les quals es vol arribar als infants, perquè coneguin aquestes persones i el que van viure des de la visió d'Uriol Gilibets, autor del text, i amb les il·lustracions de David Agrio.
 
La col·lecció ens parla de la vida de Neus Català, explicada pel seu mocador; Salvador Puig Antich, explicada per la seva ultima carta; Montserrat Roig, explicada pel seu bolígraf; Pere Casaldàliga, explicada per la seva maleta; o Maria-Mercè Marçal, explicada per la lluna.
 
Felicitem “Els petits tigres”, per l'excel·lent col·lecció que ens ha mostrat, i que ha permès al Centre Instructiu i Recreatiu gaudir d'aquesta bonica matinal de cultura. 
 
Centre Instructiu i Recreatiu
Fotos: Jordi Vilanova
 






El CEB recupera un pou de glaç al pla de Vilamajor

 ACTUALITAT
 
 
A primers d’aquest mes de maig, alguns voluntaris del Centre Excursionista de Balsareny van fer unes tasques de neteja i recuperació d’un pou de glaç que es troba a l’extrem nord-est del pla de Vilamajor, prop del Mas de les Claperoses, encara en terme de Balsareny, però molt a prop dels termes de Sallent i Gaià.
 
Tot i que és a prop d’aquesta masia, es troba en un lloc molt amagat i de difícil accés, per bé que a partir d’ara s’hi podrà arribar molt més fàcilment, donat que s’ha millorat el camí des del Mas de les Claperoses, que és el principal que hi ha.
 
Si ens situem a l’esmentada masia (es pot deixar el cotxe en un espai sota la casa mateix), cal agafar un petit camí, que es va perdent (cada cop més estret), en sentit nord (mirant cap a Berga), a la vora d’un grandiós camp de colza. Al cap de poc cal seguir un altre camí estret que va rodejant el camp de colza, en sentit est (cap a la casa veïna de Cal Panxeta, ja en terme de Sallent). Aquest camí gairebé només és el marge del camp, que cal passar amb molt de compte (tot i que ara està més marcat i net, pel costat esquerre hi ha esbarzers i un petit barranc). Al cap d’uns 150 metres, es gira per un corriol a l’esquerra i cap avall, ficant-se ja dins del bosc. El corriol està ben marcat (va seguint un fil elèctric a la seva esquerra) i arriba fins al pou amb un total de 70 o 80 metres de baixada.
 
Fins fa poc el pou ni tan sols es veia, perquè estava gairebé tapat amb branques d’arbres i heures, però per sort ara s’ha fet ben visible. És molt gran. Té ben bé uns 5 metres de fondària per uns 3-4 metres de diàmetre. És rodó i fet de pedra. La tasca més complicada va ser baixar al pou i treure’n totes les deixalles que hi havia, acumulades amb el temps, que eren moltes. Es van poder pujar a través de bosses penjades de cordes.
 
En una darrera fase, es van empaquetar totes aquestes deixalles: bosses de plàstic, ampolles de vidre, sacs... i evidentment es van treure del bosc, per llençar-les després als contenidors. Al fons també hi havia molts ossos: alguns s’hi van deixar (uns quants cranis) i molts altres es van abandonar en un racó del bosc, esperant que es vagin biodegradant de mica en mica. Pel seu aspecte, la majoria d’ossos corresponien a porcs senglars que haurien caigut al pou; altres ossos estaven ficats en sacs, cosa que indicaria que alguns animals morts els haurien ficats en sacs que després haurien abocat al pou (potser la gent de cases veïnes, però no ho sabem). Actualment el pou està descobert, però cal pensar que, quan es va fer, estava tapat amb una cúpula de pedra segurament, perquè no s’escapés la fredor del gel; més endavant es devia ensorrar.
 
Aquest pou es troba prop de la riera de Gaià, situada a menys de 100 metres més avall del mateix. Per això, quan, a l’hivern, la riera estava ben glaçada, es feien talls de gel i s’abocaven al pou proper; entremig de cada bloc s’hi posaven bales de palla, per tal que no es convertís tot en una sola peça de gel de dalt a baix.
 
Sembla que aquest gel es transportava bàsicament a Barcelona i tenia un ús sobretot sanitari, com a antiinflamatori (tots sabem que, si convé, encara ara ens posem un tros de gel per mitigar una cremada, per exemple).
 
Si és possible, sobre el context històric d’aquestes escultures, la seva situació i altres detalls en parlarem al Sarment el mes vinent.
 
Les fotos que adjuntem creiem que donen una visió bastant bona del pou en qüestió i de les tasques que s’hi han portat a terme.
 
Isidre Prat Obradors
Fotos: Alfred Selgas





















Comissió Memòria de Balsareny

 


La Comissió Memòria de Balsareny va sorgir dins del projecte Balsareny Educa i, després d’anar definint la tasca, pretenem recollir i difondre, a través de la tecnologia actual,  aquells materials que formen part de la vida de Balsareny. Senzillament, aspirem a recuperar, conservar i endreçar aquells documents que, a vegades,  degut als canvis tan sobtats que hem viscut socialment, no s’han sabut valorar prou i han quedat arraconats. En moltes ocasions, fets quotidians que defineixen els costums, la vida i el tarannà d’un poble.
 
Voldríem aclarir que quan ens referim a materials o documents ho entenem en un sentit molt ampli de la paraula. Per a nosaltres hi ha uns documents que hi són i es recopilen, per exemple programes d’actes, cartells de cinema, fotografies… I uns altres que es construeixen, perquè van esdevenir i perduren o no, com per exemple la catalogació d’ermites, fonts o l’evolució del servei mèdic al poble.
 
Hi ha uns altres materials que, per a nosaltres, són tant o més importants, perquè recullen les petites menudeses quotidianes i el seu recorregut va ser tan breu que sembla que no tinguin cap valor. Estem parlant, per exemple, de petites troballes, com un bitllet de tren, una entrada al cinema, un compte d’una botiga, etc. Aquestes simplicitats emmarquen l’època, el fer del moment. Són elements que costen de trobar; es tracta d’obrir calaixos vells i veure què hi trobem, perquè si ens descuidem s’acabaran de perdre. Per a nosaltres, es tracta de donar valor a les quotidianitats. I on es troba tot això? A les cases, a la biblioteca i, sobretot, parlant amb la gent, la coneguda i la que no ho és tant.
 
Teixint el patrimoni, els documents —fotos, retalls de diaris, programes, invitacions, recordatoris...— i les persones amb el seu testimoni oral aconseguirem recuperar i fer perdurar un entorn, una vida familiar, social, laboral, unes maneres d’expressar com es vivia al poble en altres èpoques.
 
Tenim una generació de gent de la guerra i la postguerra que saben moltes coses, més de les que es pensen. Són aquells avis i àvies que es van abocar a treballar i fer créixer la família, per cert més nombroses que ara, i que, potser, se’ls va donar poc la paraula; primer perquè “el poder dir” estava limitat i, més tard, perquè ja s’hi havien habituat. Una generació que, potser, va donar poc valor a les seves vivències, perquè durant anys en el dia a dia calia posar-hi tot l’esforç. I, val a dir-ho, nosaltres també vam posar més el pes en les nostres vivències personals que no pas en escoltar “les seves històries de sempre”, els contes a la vora del foc ja no ens interessaven tant i les “batalletes de guerra i penúries” les vam menystenir. Algunes tampoc no ens les volien explicar; van quedar reduïdes a la duresa dels moments viscuts. I ara ens afanyem a descobrir-les. Tant se val!
 
Avui dia, els mitjans ens permeten fer la Memòria de Balsareny que, amb anterioritat, altra gent va començar, i que ara a un grupet ens agrada de continuar perquè en tenim ganes, ho trobem interessant i ho volem donar a conèixer.
 
D’ençà que han sortit les primeres publicacions a la web de Memòria de Balsareny i al Facebook, la veritat és que hi ha molt bona resposta i ens arriben materials i informacions que ajuden a construir la memòria del nostre poble. Estem molt agraïts a tothom qui ens facilita recopilar tot aquest material i us convidem a col·laborar en aquest projecte. Si teniu documentació, fotografies o qualsevol altra material que creieu que pot formar part de la Memòria de Balsareny, només ens ho heu de dir i nosaltres el digitalitzarem, obrirem una fitxa a la base de dades que disposem i us el tornarem.
 
De moment, podeu consultar part del fons que hem anat catalogant i digitalitzant al web Memòria de Balsareny, que podeu trobar en aquest enllaç. En tenim més que anirem penjant a Internet a mesura que considerem suficient per configurar blocs temàtics. Ara mateix ens trobareu a la web, a Facebook i, molt aviat, a l’ Instagram.


Comissió de Memòria de Balsareny

dimarts, 11 de maig del 2021

Gestió forestal amb cremes prescrites a Balsareny

Imatge de l’incendi forestal a Balsareny  el juliol de 2005
 
 
La problemàtica dels grans incendis forestals
 
Avui dia els incendis forestals són la pertorbació natural més problemàtica de l’àrea mediterrània. La manera com s’ha configurat el paisatge i l’estructura del bosc, amb grans acumulacions de combustible, ha donat lloc a un tipus d’incendi que per les seves condicions d’intensitat i velocitat, s’escapen de la capacitat d’extinció.
 
Aquest problema s’ha vist agreujat en el context del canvi global actual, amb l’abandonament del medi rural i els terrenys forestals, l’homogeneïtzació del paisatge i l’acumulació de biomassa al bosc. Tot apunta que l’ocurrència d’incendis tendeix a augmentar amb el canvi climàtic, mediambiental i social i això ha fet que els models de gestió forestal actuals integrin també a quest risc. Per això, cal buscar eines capaces de reduir la capacitat de propagació dels grans incendis forestals (GIF), evitant el pas del foc de superfície al foc de capçades d’alta intensitat.
 
Per una banda, s’ha d’integrar el risc de GIF en la gestió i planificació forestal a escala de paisatge. A partir de l’estudi dels patrons de propagació del foc, es poden determinar els incendis tipus més probables, i definir els punts estratègics de gestió (PEG), llocs on els sistemes d’extinció tenen oportunitats de treball davant els GIF.
 
De l’altra, cal que la gestió forestal als boscos generi estructures resistents i menys vulnerables al pas dels incendis, mitjançant l’aplicació d’una silvicultura preventiva.
 
Les cremes prescrites
 
Una crema prescrita és l’aplicació controlada de foc a estructures de vegetació, sota unes condicions meteorològiques, de combustible i topogràfiques fixades, amb la intenció d’assolir un objectiu determinat.

Imatge de la crema prescrita a Puigdorca
 
Amb aquest mateix propòsit, durant els mesos de gener, febrer i març de 2021 s’han executat una sèrie de cremes prescrites al paratge de Puigdorca, concretament al pla del Vilar, al terme municipal de Balsareny.

La finalitat d’aquestes actuacions tenia per objectiu la prevenció d’incendis forestals, generant una zona de baixa càrrega amb l’eliminació del combustible de superfície i d’escala, així com l’eliminació de restes d’aclarida. A més, l’execució d’aquestes cremes també contribueix a la formació i entrenament del personal operatiu de Bombers en les tasques d’extinció.


Perímetre de la parcel·la gestionada
 
La parcel·la de Puigdorca
 
La parcel·la, de propietat privada, és una massa adulta de pi blanc amb acompanyament de roure i alzina i sotabosc variat; compta amb un pla tècnic de gestió i millora forestal (PTGMF) i ja s’hi havien fet treballs forestals d’aclarida al 2016 per a la millora de la massa forestal. La finca forma part d’un punt estratègic de gestió (PEG) identificat pels Bombers en el qual  l’Oficina Tècnica de Prevenció Municipal d’Incendis Forestals de la Diputació de Barcelona va dirigir els treballs forestals. 


Imatges de la parcel·la durant i després de la crema prescrita a Puigdorca

En total han estat cinc dies de crema que han permès gestionar un total de 16,8 hectàrees. El més important, però, és que amb la gestió d’aquest espai es redueix considerablement l’efecte potencial d’un GIF en aquesta zona.
 
Aquest, doncs, és només un exemple del model de gestió forestal que a poc a poc va prenent força arreu del territori. Cal que les administracions hi segueixin apostant i que la gestió preventiva sigui el model a seguir. Cal explicar a la societat que la gestió dels boscos és necessària, que el foc com a eina de gestió és vàlid i que això no genera un impacte negatiu, sinó una dinàmica d’ecosistemes. Els incendis forestals són una realitat creixent amb què ens ha tocat conviure i cal que seguim adaptant-nos-hi.
 
Oriol Serra Valdés
Enginyer forestal i bomber de la Generalitat de Catalunya

Fotos: Asier Larrañaga