Taula rodona sobre l’ensenyament a Balsareny al llarg dels anys

 

 

En el marc dels actes del 8M, coordinats per la Regidoria d’Igualtat, el 18 de març es va celebrar una taula rodona dedicada a l’ensenyament a Balsareny al llarg dels anys. La iniciativa, impulsada pel Grup de Treball de Dones, va voler recollir vivències de diferents generacions per tal de reflectir els canvis educatius i socials al llarg del temps. Per acompanyar l’acte, es van exposar treballs d’alumnes d’èpoques passades i fotografies de grups escolars, que van contribuir a il·lustrar i contextualitzar els testimonis. La taula rodona va ser conduïda per Llorenç Planes, professor d’animació sociocultural, entre altres titulacions.
 
La sessió es va estructurar en tres etapes. La primera (1945-1960), en plena postguerra, va comptar amb la participació de Maria Pelfort, de l’escola de la colònia tèxtil de Sant Esteve, i Antoni Solà, de l’escola nacional. Es va posar de manifest la diferència entre models educatius: un de caràcter religiós i un altre de titularitat estatal, ambdós marcats per una forta disciplina i un aprenentatge basat en aspectes molt bàsics de matemàtiques i llengua.

 
La segona etapa (1960-1974) va reflectir una certa obertura. Hi van intervenir José Antonio Neiro (escola nacional de nens), Ana López (escola Nacional de nenes), Paqui Expósito (germanes Dominiques de l’Anunciata), Joan Prat Obradors (escola parroquial Sant Josep) i Maria Josep Bonillo, que va viure tant l’etapa de les monges com la transició cap a l’ensenyament mixt i el darrer curs a l’escola Guillem de Balsareny, que s’acabava d’inaugurar l’any 1974. També hi va participar Montse Sabala, que va explicar la preparació per accedir al batxillerat.

 
La tercera etapa s’inicia el 1974 amb la inauguració de l’escola Guillem de Balsareny. Laura Casaldàliga va aportar el seu testimoni com a alumna que ja hi va cursar tota l’EGB, en un context educatiu més modern i integrador.
 
Al llarg de la conversa, es van evidenciar diferències importants entre períodes. Sobretot, la primera etapa es caracteritzava per una autoritat molt marcada i per la transmissió de valors rígids, tot i que va continuar en la segona etapa. En aquest context, els càstigs eren habituals en alguns centres, especialment a l’escola nacional i a la parroquial. El càstig físic —com bufetades o altres formes de correcció— coexistia amb altres pràctiques com fer posar els alumnes de cara a la paret, de genolls o enviar-los a espais com el “quarto de les rates”. També es van esmentar formes de sanció més subtils, com la humiliació o l’aïllament. En canvi, segons els testimonis, a l’escola de les monges la pràctica de pegar no s’utilitzava.

 
Un altre aspecte destacat va ser la separació estricta entre nens i nenes fins al curs 1972-73. Aquesta diferenciació també es reflectia en els continguts: les nenes feien “labors” i se’ls inculcaven uns valors de bones mestresses de casa. Algunes altres activitats també eren una mica diferenciades entre nens i nenes, per exemple la gimnàstica. També es van comentar qüestions com l’ús d’uniformes o bates i episodis com la vaga de les alumnes de les monges per poder portar pantalons.
  
Es va recordar com a especial, el cas d’una alumna que va assistir sola a una classe de nens per poder cursar el batxillerat. Cal dir que, després del primer ensurt la van tractar de meravella. Va fer la reflexió que en venir de l’escola de les monges va trobar un canvi important: la religió no hi era gaire present, els càstigs eren força violents amb els nens, hi havia diferències excessives entre els alumnes, etc.
 
Pel que fa als continguts, la presència de la “història sagrada” era una matèria habitual a totes les escoles. La llengua d’ensenyament era el castellà, amb un enfocament centrat en l’ortografia, la gramàtica, l’aritmètica i la geografia.
 
Amb la introducció progressiva de l’educació mixta, els canvis inicialment no van alterar gaire les relacions entre l’alumnat, però la unificació de totes les escoles a l’edifici del Guillem de Balsareny sí que va representar una transformació més profunda, tant per l’augment d’alumnes com per la diversitat del professorat. Un professorat que a l’escola nacional, majoritàriament, els destinaven a Catalunya des de les diverses províncies d’Espanya.
 
També es va destacar la figura del Sr. Francisco García, de l’escola parroquial, considerat innovador: va impulsar una associació de pares, va crear un hort escolar, va fomentar l’esport i activitats culturals, i va ampliar els espais de joc, tot adaptant-se a un context social en canvi. Tot i així va conviure amb persones de dos espais locals i va saber nedar i guardar la roba.

 
Finalment, en l’etapa des de 1974, es consolida un model educatiu mixt i normalitzat, amb assignatures comunes, la desaparició de pràctiques com les labors o el res obligatori, i la incorporació progressiva del català com a llengua d’ensenyament, la introducció d’activitats extraescolars, etc. Cal destacar que a la representant d’aquesta etapa se li feia estrany la separació de gènere, els càstigs, els mestres enviats forçosos a Catalunya, tot i que encara ho van viure en els primers anys.
 
Malgrat les dificultats d’algunes èpoques, tots els participants van coincidir a recordar l’escola com un espai de convivència i de construcció de vincles personals, que han perdurat al llarg del temps i, que malgrat la rigidesa i la formació tan precària pesen més els bons records, tot i que no obliden actituds i comportaments de mestres que “feien mal”.
 
Text i fotos: Lluïsa Coma