RACONS DE LA CATALUNYA
CENTRAL
 |
| Les muntanyes russes de Sant Vicenç, a l’oest del Castellet |
Què són els xaragalls?
Són
sèries de canals o solcs, força paral·lels entre ells, formats per l’erosió de
l’aigua de la pluja en terrenys poc cohesionats i amb fort pendent. Els més macos
i consistents es formen sobre materials argilosos o sobre margues, com els que
tenim al sud del Bages, tot i que n’hi pot haver en altres roques, com les
volcàniques i les salines; així, també en trobem als runams salins de Sallent i
Súria, per exemple (en aquest cas, els solcs es formen per dissolució de la
sal).
Quan
a la part alta dels canals hi ha alguna roca compacta que fa de barret, de
protecció de les parts toves de sota, es pot formar una “dame coiffée”.
També es coneixen amb el nom anglès de
“badlands”. Amb el temps, es poden erosionar i desaparèixer.
Quin aspecte tenen?
Els
xaragalls formen paisatges amb crestes i valls, de diferents colors segons els
materials del terreny: vermellós, gris, blau, ocre. Sobre d’ells no hi ha
vegetació, o molt poca, perquè el sòl s’ha erosionat a causa de la força de la
pluja, del fort pendent i sovint de l’acció humana, amb la tala d’arbres.
 |
Un plafó del Geoparc de Sant Vicenç de Castellet destaca la foto de les muntanyes russes, amb el castell a darrere (es troba al barri de la Farinera)
|
Què són les muntanyes russes de Sant Vicenç de Castellet i
Castellgalí i on es troben?
Al
Bages destaquen uns importants xaragalls a Sant Vicenç de Castellet i
Castellgalí, indrets on s’anomenen “muntanyes russes”, per la seva magnitud i
perquè, sobretot a Sant Vicenç, es distribueixen en diversos turons, separats
per valls, que donen un relleu de pujades i baixades, com es pot veure en una
foto.
També es diuen terrers blaus, perquè són
d’un color blau-grisenc, la qual cosa ens indica que tenen un origen marí. Els
materials es van dipositar durant l’Eocè (entre 56 i 34 milions d’anys enrere),
quan hi havia el mar a la Catalunya Central, i l’aigua que els cobria no va
permetre oxidar-los, per la qual cosa van quedar blaus; en canvi, al Bages nord,
com a Balsareny, ens és habitual veure argiles i margues vermelloses, que ens
indiquen que els materials, sobretot el ferro que contenen, es van oxidar, gràcies
al contacte amb l’aire, perquè es van
dipositar quan ja s’havia assecat el mar.
Les de Sant Vicenç ocupen unes 5
hectàries, al vessant oest del turó del Castellet, que es troba a la dreta de
la carretera C-55 (en sentit Barcelona). Per arribar-hi cal prendre una pista forestal
que surt del barri de La Farinera (cal sortir de la C-55 pel mateix indicador
d’entrada al poble).
 |
| Les muntanyes russes de Castellgalí comencen al peu de la carretera de Barcelona, la C-55 |
Les de Castellgalí s’estenen per la
muntanya que queda a la dreta del municipi, des del peu de la carretera (on es
veuen fàcilment passant amb cotxe, just al trencall per pujar al poble) fins al
capdamunt, on hi ha l’església i les restes del castell.
Seguint amb el Bages Sud, també en
trobem al terme de Marganell i al de Castellbell i el Vilar, en diversos punts.
També són blaves, pel mateix motiu que hem indicat.
Altres indrets amb xaragalls
A
la Catalunya Central també hi ha xaragalls a l’Anoia, com és a la conca d’Òdena.
Igualment, són molt freqüents a la comarca d’Osona: a Gurb, on hi ha la
gasolinera de la C-25, abans d’arribar a Vic, a la banda esquerra; també a sota
del Castell de Tona, etc.
 |
| Els espectaculars xaragalls de Santa Eulàlia de Riuprimer |
Tanmateix, els més importants i
espectaculars es troben al terme de Santa Eulàlia de Riuprimer, que ocupen
molta extensió i són molt grossos. Aquests són molt més recents: es van formar
fa només 1,7 milions d’anys, al Quaternari. Per arribar-hi, des de Balsareny,
cal desviar-se de l’Eix Transversal en sentit Vic, per la carretera BV-4316,
travessar el nucli urbà de Santa Eulàlia i 300 metres després, agafar una
carretera a l’esquerra que indica cap a Sant Sebastià (una ermita); passats
pocs metres, es pren una pista a l’esquerra i ja hi ets! (ubicació 41.912843; 2.196427).
Vegeu-ne la foto.
Text i fotos: Isidre Prat Obradors
