Autocrítica

 

 
L’aparició enlluernadora d’aplicacions com Google Maps, Wikilok, o de localitzadors GPS en general, ens ha aportat una falsa sensació de seguretat. Confiats de no perdre’ns, ens atrevim a escometre reptes per als quals, potser, no tenim prou expertesa, o a menystenir imponderables i imprevistos meteorològics. Ens deixem seduir per la realitat virtual, que quan es torna realitat física sobre el terreny adopta formes i identitats que ens confonen, dificultats que ens sobrepassen.
 
Segons els serveis d’emergència de la Generalitat els salvaments en medi natural s’han més que duplicat en els darrers quinze anys. Per sort tenim un 112 eficient; una estructura de rescat i salvament que sovint evita mals majors. Però que, paradoxalment, convida algunes persones a ser una mica més imprudents, donant per fet que, en qualsevol cas, bombers i serveis d’emergència els trauran del mal pas. En definitiva, banalitzem el risc,  pervertim el sentit i la intenció dels serveis públics, i carreguem sobre dels altres responsabilitats que son només i de manera intransferible nostres. 
 
De manera semblant, anem per la vida carregats de suposades certeses, sovint construïdes sobre tòpics i prejudicis, i d’excés d’informació de tota mena —que engolim de manera acrítica—amb què ens bombardegen les xarxes socials. GPS entabanadors que ens donen una falsa sensació de seguretat, de fer-nos creure que sabem, de ser posseïdors de la veritat. Convençuts, com fan els populismes a la moda, que ens trobem al costat bo de la història.
 
De forma més o menys conscient pressuposem, doncs, que els considerats altres es situen al costat dolent.  Simplifiquem allò que, de fet, és complex per la pròpia naturalesa de les relacions humanes. Això ens converteix en víctimes de contradiccions, falses expectatives i frustracions; accidents, en definitiva, per a la resolució dels quals no tenim un 112 a l’abast, com passa al medi natural.  
 
No veiem el que hi ha davant nostre sinó que veiem allò que volem veure, la projecció que en fem des de nosaltres mateixos. De manera que anem pel món en posició defensiva, amb la cuirassa del prejudici. Poc predisposats, doncs, a posar-nos al lloc de l’altre, a encetar un diàleg que podria esdevenir potencialment transformador, o a acceptar que les nostres certeses poden ser fràgils.  
 
En la pràctica educativa, quan les/els mestres introdueixen un nou tema comencen per fer una prospecció entre l’alumnat per saber quins són els seus coneixements previs sobre l’objecte d’estudi: què en saben, què es pensen que en saben, quins tòpics reprodueixen.  Per clarificar conceptes, contrastar opinions divergents i convèncer-los que, potser, alguns d’aquests suposats coneixements previs són erronis. I en aquest procés, de mica en mica, van substituint els mecanismes propis de l’imaginari màgic dels contes infantils pel pensament crític i el mètode científic.
 
Potser estaria bé incorporar aquesta estratègia clarificadora —que tan bé funciona a les aules— a la nostra vida personal i als col·lectius socials i professionals dels quals formem part. Se’n diu autocrítica. Perquè sovint, per bastir un edifici nou cal, primer, fer net de les restes d’antigues construccions que poden afectar-ne els fonaments.
 
Balsareny Educa