Els Plans de Santa Caterina (i II)

RACONS DEL BAGES I DEL MOIANÈS
 

Estança on hi havia la capella de Santa Caterina, que es corresponia amb l’església del monestir que hi havia a sota

 

Com ja vàrem dir el mes passat, els plans de Santa Caterina es troben al sud-oest de Manresa, en un altiplà sobre l’estació de la RENFE. Vàrem parlar que allà hi ha la Torre de Santa Caterina. Al mateix altiplà, a uns dos-cents metres de la torre, mirant al sud, hi ha un caminet d’uns 50 metres que porta a un conjunt arqueològic, recentment restaurat.
 
Què sabem de les restes arqueològiques?
 
Entre els segles I i V dC, allà hi havia una probable vil·la romana. Després, cap al segle XIII, s’hi va construir el petit monestir de Sant Cristòfol (patró dels viatgers del camí ral d’Igualada, per on més endavant va passar el camí de Sant Ignasi), habitat per un grup de monges que depenien de la Seu de Manresa. Al segle XV, durant la Guerra Civil Catalana, el monestir va ser destruït. El 1502 es va reconstruir l’església del monestir, que es va dedicar a Santa Caterina; i sobre l’antic monestir s’hi va construir un mas. Tot el conjunt es va abandonar a principis del segle XIX. El 1839 es va construir la torre molt a prop, aprofitant les pedres treballades de la capella i del mas, que estaven en ruïnes. Amb el pas dels anys, els materials dipositats a sobre de les ruïnes, van fer que se’n perdés la pista. Fins que aquests darrers anys es van redescobrir (el 2013) i han estat objecte d’una excavació arqueològica, que es va inaugurar el maig de 2025. 

Al davant, la pedra sobre la qual encaixava la premsa del vi del mas Torras. Al darrere es veu la part superior de la tina, rodona

 
Es conserven els fonaments d’un forn d’obra o teuleria romana i diversos forats rodons, corresponents a sitges on es guardava el gra, de l’època romana tardana; dues de les quals es van fer servir també com a enterraments, perquè s’hi van trobar restes d’esquelets humans. També hi ha restes d’algunes dependències de l’antic monestir i la seva església, a les quals es superposen les estances del mas (mas Torras) i la capella que hi va haver després. També es conserva una tomba excavada a la pedra d’una necròpolis que hi havia hagut prèviament al monestir. De l’època del mas es manté l’estructura de l’estable, la del celler amb una tina (que es pot distingir molt bé, amb restes de ceràmica a les parets i la boixa per on sortia el vi) i la base de pedra d’una premsa de vi. 

Estances del mas Torras, a sota de les quals hi havia l’antic monestir medieval de Sant Cristòfol

 
Es pot visitar tot el conjunt arqueològic?
 
La zona està protegida amb una gran tanca per tot el seu perímetre i es pot veure des de fora. Tanmateix, els caps de setmana la porta està oberta i es pot entrar a visitar-lo lliurement. Diferents plafons al llarg del recinte expliquen tota la història; i uns dibuixos delimiten, amb diferents colors, els espais que corresponen a cada època. 

Tot aquest conjunt pertany al museu de Manresa-Museu del Barroc de Catalunya. Al jaciment s’hi van trobar llànties d’oli, fragments de ceràmica, ganivets de ferro, gerres de guardar el vi, pesos de teler manual de l’època romana i altres objectes, que es guarden i s’estudien en aquest museu; el qual també organitza visites guiades i activitats pedagògiques.
 
Text i fotos: Isidre Prat Obradors

Un apunt sobre la capella de Sant Roc

 

 
L’estiu passat el Sarment (núm. 559, setembre 2025) ens informava sobre la darrera bretolada i l’acte de restitució de la imatge de Sant Roc a la seva capelleta. De fet, no és cap novetat, ja que els actes incívics sobre la imatge venerada del sant han estat recurrents al llarg dels anys. Un dels fets que tingué una especial repercussió popular va succeir l’estiu del 1926 arran de la desaparició del sant i l’ofegament, gairebé simultani, d’un jove que va anar al riu a banyar-se. La Veu de Catalunya en la seva edició del 24 d’agost de 1926, informava:
 
«Fa algunes setmanes que al poble de Balsareny es va cometre un acte sacríleg. Quasi tocant a la població i vora el Llobregat, hl ha unes antigues capelletes, que fa alguns anys en Puigdorca va fer restaurar. L’una té Sant Roc i l’altra la Verge dels Dolors.
    »Una nit va ésser espanyada la reixeta de la primera, i el Sant desaparegué. Fins al cap de tres dies no fou trobada la venerada imatge: en procedir-se a la neteja de la sèquia de Manresa, en lloc proper a la capelleta, fou trobada tota enllotada, pel qual motiu calgué rentar-la.
    »Es tingueren sospites dels autors de la profanació, i més tard sembla que han tingut una definitiva confirmació. Però, heus ací que el jove assenyalat com qui llançà la imatge a la séquia va anar després a banyar-se al riu, morint-hi negat, donant-se el cas que el cos del dissortat estigué perdut sota les aigües les mateixes hores, exactes, que ho fou la imatge de Sant Roc, i trobat que fou, estava tan brut de fang que calgué rentar-lo per a identificar-lo. S'assegura també que coincidia una esquerda al front de la imatge amb una ferida al front del dissortat jove. La imatge ha estat curosament restaurada. El poble assenyala el fet com un càstig de Déu.
    »El dia de Sant Roc, tot el poble feu un acte de desgreuge, i tornà, en solemníssima processó, la imatge del Sant advocat contra les pestes i malvestats des del poble a la capelleta, d'on fou en mala hora arrabassada.»
 
Efectivament, Sant Roc a més d’ésser el sant protector contra la pesta  i les malalties contagioses —durant el seu pelegrinatge a Roma va atendre els malalts contagiats de la pesta—, és també el patró dels pelegrins i dels enterramorts. I quan el sant mateix fou empestat, un gos l’assistí i en tingué cura: li llepava les nafres i li proveïa l’aliment necessari amb una peça de pa diària, fets que, al cap i la fi, el van acabar guarint. A partir d’aleshores l’abnegat ca el va seguir amb absoluta fidelitat per tot arreu. D’aquí que en la iconografia religiosa sempre es representi el sant acompanyat del seu incondicional gos. I, per extensió, quan dues persones són inseparables se’n diu que “aquests semblen Sant Roc i el seu gos”.
 
Pocs mesos després una profanació similar tingué lloc a Sallent. El 24 d’octubre, el mateix rotatiu publicava:
 
«Una mà criminal ha calat foc a l’interior de la capelleta de Sant Antoni, situada en el vell camí de Santpedor, a mig quilòmetre de Sallent. La petita imatge del Sant ha estat destruïda. L'incult [sic] sacríleg sembla que ha escapat a la justícia dels homes, però hi ha un Jutge a qui no burla ningú. Recordem el sacrilegi recent de Balsareny.»
 
Sis anys després (!?), el 6 de juny de 1932, la mateixa notícia sobre els fets de Balsareny es va publicar, amb informació addicional, inèdita —l’origen de la qual desconeixem, ja que no s’indica—, al setmanari Flama. Faig avinent que aquesta publicació fou portaveu de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, coneguts com a “fejocistes”, i tenia com a objectiu propagar el catolicisme entre el jovent català.
 
«[...] Tot just posats els peus a l'aigua, feu un capbussó i desaparegué. Es de suposar la consternació que produí la desgràcia i els esforços que es feren per a descobrir el cadàver del dissortat minyó. Finalment fou descobert i enterrat amb un gran acompanyament. Ningú no pensava en la facècia de Sant Roc. Com és natural, les persones que quedaren més impressionades pel fet desgraciat, a més de la família, foren els companys del mort. Tothom veié com un d'ells amb una insistència estranya observà el cadàver descobert, i des d'aleshores donà mostres d'inquietud; el xicot emmalaltia. Un dia, digué a la família que volia confessar-se, i la família se'n meravellà fortament, car era una cosa ben insòlita. Obligat a precs i preguntes, confessà el seu neguit, i digué que ell i el company mort eren els autors de la profanació de la imatge de Sant Roc, i el mort era el qui havia llençat la imatge al riu. [...] El minyó ofegat havia estat colgat al riu tantes hores justament com la imatge, tenia un trenc al cap com la imatge [...]»
 
Aquesta notícia anava encapçalada amb un eloqüent titular: “Casual o providencial” i per reblar el clau la tancaren amb un significatiu: “És sobrer cap comentari”. El fet és que el biaix informatiu de la notícia aboca a fer elucubracions transcendentals sobre les pròpies conviccions a l’entorn de la fe catòlica, dona ales a especulacions metafísiques sobre principis religiosos i creences, tant personals com d’altri, fet que, en essència, entronca amb la línia editorial de la revista Flama: la propaganda i l’adoctrinament religiós. Tot ben garbellat, els “fejocistes”, però, es cobriren les espatlles advertint que la informació publicada no havia estat en cap moment desmentida per ningú. El fet d’afegir aquesta justificació sense que ningú ho hagués demanat, en comptes de reforçar el convenciment, encara aporta més incertesa sobre la veracitat de l’article. En poques paraules, una excusa no demanada revela clarament la pròpia acusació, com sentencia emfàticament el conegut proverbi: Excusatio non petita, accusatio manifesta.
 
Joan Craviotto
Imatge: Isidre Prat (2025)