Una llum per l’esperança en la igualtat de gènere

El dia 8 d'agost es compliren quatre anys de la mort de Pere Casaldàliga. Ell mateix, fent referència a la mort, ens deia: “els morts no existeixen: vius o ressuscitats! Que la mort n'és sols un pas”. Podem estar-hi d'acord, o no, amb les seves paraules; però el cert és que, per més que passi el temps, tant Casaldàliga com les seves Causes segueixen estant molt presents i molt vives.

 
Al seu poble natal, el dia 10 d'agost, la Fundació Pere Casaldàliga, juntament amb el Cercle Cultural de Balsareny  i Balsareny Educa, amb la col·laboració de l'Ajuntament, varen organitzar un acte que duia per nom: “Una llum per l'esperança en la igualtat de gènere”. L’acte constava de dues parts: la primera, a la tarda, una xerrada a la Sala Sindicat: “Les dones a l'Afganistan, tres anys després del retorn dels talibans al poder”, a càrrec de la periodista Mònica Bernabé; i la segona, al vespre a la piscina municipal, una activitat del Cercle de percussió Uniso, en què a partir del ritme i de la música es treballava la igualtat, la cohesió i l'autoestima.

 
La intervenció de Bernabé va ser conduïda per Llorenç Planes, de Balsareny Educa, després que la presidenta de la Fundació Pere Casaldàliga i alcaldessa de Balsareny, Glòria Casaldàliga, donés la benvinguda a les persones assistents, prop del centenar. La Glòria, fent referència a la igualtat de gènere i a la manera de fer del seu oncle, va dir que en Pere, tot i formar part d’una institució masclista com és l’Església catòlica, va ser algú que va voler canviar certes regles. Al bisbat de São Félix, quan feia assemblees, tenien el mateix vot homes i dones, i les dones participaven activament en els actes de la comunitat. Donava importància a la dona, tant a nivell social com internament: un exemple que ens pot servir per a tots nosaltres, i també per a l’Església actual.

 
Mònica Bernabé va començar dient que se sentia honorada d'haver estat convidada a participar d'un acte a l'entorn de les causes de Pere Casaldàliga. I seguidament, en una forma molt entenedora i interessant, ens va apropar a la terra on ella va viure durant vuit anys,  l'Afganistan. Un país on el 1950 es va eliminar el “purdah”, la pràctica de la cultura musulmana i hindú del nord de l’Índia que reduïa i ocultava la vista de les dones als homes que no fossin els seus parents directes. Durant els anys 60, en aquell país, convertit en un reclam turístic a nivell mundial, s'hi podia viure amb certes comoditats i llibertats. L'any 1964 és va aprovar la Constitució de l'Afganistan, vigent fins al 1977, amb la qual es va crear un nou Parlament dominat per la seva cambra baixa, escollida per sufragi universal. És a dir, a partir d'aquell moment totes les persones afganeses tenien dret a votar, incloses les dones. 

 
Tot es va trastocar arran dels cops d'estat de 1978 i 1979, seguits de l’ocupació soviètica del territori. Llavors, països com els EUA o el Regne Unit, entre altres, per tal d’aturar el creixement de l’URSS, van reclutar, entrenar i dotar d'armament i d'equips moderns els mujahidins afganesos. Les administracions Carter i Reagan dels Estat Units s’hi van gastar més de 40 mil milions de dòlars durant 25 anys, convertint l'Afganistan en el Vietnam soviètic.

 

Els mujahidins rebien reforços estrangers: fins a 35.000 jihadistes internacionals formaven l'exèrcit irregular, entrenat i finançat pel Pakistan i els Estats Units, entre d'altres. Una part d'aquests mujahidins van conformar anys més tard el gruix dels talibans. El més famós d'aquests fou Osama bin Laden, d'origen saudí, qui va crear en aquells anys la seva xarxa Al Qaeda com a coordinadora d'intel·ligència dels mujahidins. La jihad contra els  comunistes soviètics va acabar l'any 1992, però les faccions dels  mujahidins van continuar lluitant entre si fins l'ultima guerra (2001-2021), amb la ocupació de la OTAN després dels famosos atemptats de Nova York.

 

Durant totes aquestes dècades de conflictes i guerra, els Drets de les dones afganeses s'han vist significativament vulnerats. L'any 1996 Hekmatyar s'integra a l'Estat Islàmic com a primer ministre. El seu mandat va ser definit com a “mandat del terror”, en el qual les dones van ser arrestades a domicili: se’ls va prohibir treballar, no podien relacionar-se amb homes que no fossin parents directes i no podien deixar-se veure en públic. Per tant, havien de sortir al carrer amb el burca complet, i sempre al costat d'un home. Tampoc no podien estudiar i tenien prohibit ser explorades per un metge. La llei talibana, la “xaria”,  imposava greus càstigs a les dones que trencaven algunes regles: totes aquelles declarades culpables d'adulteri patien lapidacions, les que portessin les ungles pintades perdien els dits, i les que mostraven interès per estudiar rebien pallisses. 

 
Durant la ocupació de l’OTAN (2001-2021) s'aparenta a nivell internacional que les dones afganeses comencen a recuperar certs drets, mentre que continuaven estant sotmeses a repressions i violacions. I justament quan estem redactant aquest escrit per a la revista Sarment ens assabentem que durant aquest mes d'agost de 2024, el govern afganès ha prohibit, a més, la veu femenina en públic; especialment davant de micròfons, recitant poesia o cantant; en una llei de 35 articles que agrupa moltes de les prohibicions socials que s'han anat introduint al país en aquests anys, i que consolida la prohibició que les dones surtin al carrer sense tapar-se completament. És a dir, han de sortir amb burca o indumentàries similars que no permetin veure cap part del cos, especialment el rostre, per evitar que "causin la temptació" dels homes. La llei també prohibeix als taxistes i conductors portar dones que no vagin acompanyades dels homes de la família que les tutelen, entre moltes altres prohibicions.

 
La manca d'igualtat de gènere a nivell mundial representa un greu atemptat a la humanitat, una violació total dels Drets Humans. A casa nostra veiem com desgraciadament desenes de dones son assassinades per les seves parelles, d'altres que son víctimes de maltractament, d'agressions sexistes, algunes que no gaudeixen de les mateixes condicions laborals... Cal aturar-se a reflexionar i pensar què estem fent malament com a societat, des del carrer, des de les administracions, des de les institucions. Deixem-nos il·luminar per la llum de l'esperança!
 
Comissió Pere Casaldàliga
Fotos: Jordi Vilanova

L’Handbol diu adéu a Balsareny

 

Temporada 2023-24. Aleví mixt cadet. Foto Jordi Sarri

L’1 de juny de 2024 l’equip aleví va disputar el que serà conegut com l’últim partit del Club Handbol Balsareny. Després de molts anys lluitant a cada inici de temporada per poder formar equips nous i per donar continuïtat als ja creats anteriorment, l’handbol desapareix definitivament de Balsareny. Els dos equips d’aquesta ja finalitzada temporada, el cadet femení i l’aleví mixt, seran els últims en la història de l’entitat. Un club que ha donat, en tots els seus anys vida, totes les alegries que ha pogut als aficionats portant el nom del poble per tota Catalunya. Malauradament, la suma de la falta de jugadors i jugadores en ambdós equips i les cada cop més estrictes normes federatives ens han obligat, en contra dels nostres desitjos, a tancar el club. Per aquest motiu, des de la junta hem cregut oportú aportar aquest escrit en honor a tota aquella gent que en algun moment de la seva vida va ser partícip de l’entitat i es va dedicar desinteressadament a ajudar-la. Una junta formada pels membres Toni Rabaneda Toral, Pedro Fernàndez Pulido i Sergi Montagut Bacardit, que fa anys que s’esforcen cada temporada per aconseguir que nous nens i nenes descobreixin l’esport que porta tants i tants anys arrelat a Balsareny, però que sembla continuar sent desconegut per a molts habitants del poble. Hi ha moltes persones que mereixen un reconeixement per part de l’entitat que, malgrat arribar potser massa tard, i amb tot el perdó si algú no és mencionat, el concedirem aquí. 

2022. Primer Torneig Juan Luis Chávez. Foto Jordi Sarri

 
Una entitat amb molts anys de vida, que començava el 1968 de la mà de Francisco García Jiménez, un mestre de l’Escola Parroquial. En la seva marxa dos anys més tard el succeiria Juan Luis Chávez. Aquest és, pel nostre pensament, la persona més influent i important en la història del club. Ens atrevim a dir que segurament sense ell no estaríem escrivint aquestes línies. Si algú vol donar-li les gràcies, el pot trobar qualsevol dia al matí passejant el gos o regant les flors del balcó de casa seva. La “culpa” de l’evolució del club, des dels seus inicis escolars, passant pels diferents equips federats al llarg dels anys: infantils, cadets, juvenils i sèniors, fins a arribar a les fases d’ascens a Segona Nacional (tota una fita per un poble de 3.000 habitants) a mitjans dels vuitanta, és tota seva i dels entrenadors i jugadors que van participar-hi. Per tots aquests moments viscuts, fa dues temporades es va crear el Torneig Juan Luis Chávez, que malauradament només ha pogut veure dues edicions. Un cop en Chávez va haver abandonat el club després de més de 20 anys, la responsabilitat va recaure en Francesc González, un altre nom propi de l’entitat, que agafaria les rendes en els anys més durs. Els seguirien ja a principis de segle diferents juntes, com les formades per Òscar de Miguel i José Carlos Sánchez, Jordi González i Jaume Rabeya, Paco Sánchez i Pedro Mirallas, i ja la junta actual. Gràcies a la feina de totes aquestes persones el club va poder anar sobrevivint fins a l’actualitat, una feina gens senzilla i que la gran majoria de cops no és valorada com caldria ni es té en compte. Tot i l’espiral descendent en què va entrar el club a principis del 2000, amb pocs equips, pocs jugadors i jugadores i poca gent compromesa a ajudar, tots aquests membres van posar tot el seu màxim esforç per intentar revertir la situació i intentar repetir els èxits d’èpoques anteriors. Van ser anys durs, on cada temporada era una lluita constant per sobreviure, inclosa l’etapa viscuda per l’actual junta, amb un màxim de només dos equips per any, uns números molt allunyats de l’època de més esplendor. Equips que vèiem com, un cop arribats els jugadors i jugadores a l’adolescència, abandonaven el club, uns per fer altres activitats, altres per cansament i altres per força major.

Temporada 2018-19. Infantil masculí - femení. Foto Jordi Sarri

Des de l’arribada de l’actual junta el 2016, ens hem trobat amb molts inconvenients, problemes, mals de cap i injustícies que, si bé és cert que és normal en una entitat, hauria de ser més senzill arreglar-los. Com hem explicat a l’inici, un dels principals motius de la desaparició del club són les actuals normes de la Federació Catalana d’Handbol. Unes normes que amb el pas dels anys han anat variant i canviant i que són tot un problema per a un poble on la mitjana de nens/nenes d’edat infantil per generació és d’entre 15 i 20. Algunes normes sorgides els últims anys que especifiquen, per exemple, un nombre mínim de fitxes federatives per categoria de difícil compliment, com hem dit, per un poble petit com Balsareny. Llavors, si no es complia el mínim, i ara ho podem dir sense cap remordiment, havíem de registrar fitxes de germans i cosins dels mateixos jugadors, que no jugaríem a handbol. Tot això era necessari per poder aconseguir que els nens i nenes poguessin jugar a l’esport que ells volien. Aquesta norma, una de les moltes que la Federació ha anat aplicant aquestes últimes temporades i a les quals ja hem enviat reclamacions i queixes infinitat de vegades, estan confeccionades pel simple fet de beneficiar els clubs de ciutats grans, que no es veuen afectats per aquestes restriccions.
 
Per altra banda, creiem oportú també fer una menció sobre l’estat del pavelló. És cert que el Pavelló Municipal de Balsareny té al voltant de 40 anys i no podem esperar que totes les instal·lacions estiguin renovades i actualitzades, i menys sabent l’ús que té actualment. Hem de recordar que el pavelló és utilitzat pel club d’handbol, l’institut escola i diferents equips d’altres pobles que no tenen pistes lliures en els seus poliesportius durant tot l’any, i pel campus d’estiu els mesos de juny i juliol. Així doncs, no podem pretendre obtenir unes instal·lacions de luxe pel poc ús que se li dona. Però sí que demanem que estiguin correctes. I des de fa anys el Pavelló Municipal no està correcte. A la deixadesa i a la brutícia se li ha de sumar vidres i portes trencades, parets amb esquerdes i el guix caigut, taques d’humitat, filtracions d’aigua de pluja a la pista i a les grades... És molt humiliant, dit per experiència pròpia, rebre l’equip visitant en un vestíbul on tant a l’exterior com a l’interior hi ha molsa al sostre. I no taques verdes, sinó molsa de veritat. El més greu, però, són els trossos de ciment que cauen des de les bigues i columnes a la pista de joc. Trossos de ciment que, tot s’ha de dir, la majoria han caigut a les fustes que formen les banquetes, però que alguns han arribat fins al terreny de joc durant els partits. Trossos que haguessin pogut provocar una desgràcia irreparable, però que per sort, no va ser així. Durant el mandat de la junta han passat fins a quatre ajuntaments diferents, ajuntaments que van estar avisats des del primer dia d’aquests successos, però que no van arreglar-ho. Dit així, els ajuntaments també tenen un punt de culpa en tot això. No direm que la desaparició del club correspon al mal funcionament dels diferents governs, perquè no seria veritat, però sí que afirmem que és el principal responsable de les instal·lacions del pavelló, i això també està relacionat amb el tancament de l’entitat. 

2010-11. Aleví mixt, Infantil femení, Sènior masculí. Foto Jordi Sarri

 
Un pavelló en el qual havíem lluitat durant nou anys perquè s’acceptés una plaça de responsable de les instal·lacions. Unes instal·lacions que no es netejaven (la brigada municipal s’encarregava quan podia) no es cuidaven i es feien malbé dia rere dia sense que ningú hi fes res al respecte, fins fa ben poc quan l’Ajuntament va començar a enviar a personal de neteja setmanalment. Unes instal·lacions que entre membres del club i pares i mares vam arribar a netejar abans dels tornejos de presentació de cada temporada. Unes instal·lacions que, tot i tenir l’Ajuntament un calendari amb els nostres partits des de l’inici de temporada, cedia a altres entitats del poble per davant nostre per celebrar festes si no eren possibles fer-les a l’exterior en cas de pluja, i on en moltes ocasions havíem de solucionar-nos nosaltres mateixos el problema parlant amb altres ajuntaments veïns per disputar els nostres partits en els seus pavellons. Això comportava a la suspensió d’entrenaments i en alguns casos del partit. Sense anar més lluny, aquesta última temporada el pavelló va estar inutilitzat durant un mes sencer per diferents actes del poble, sense que poguéssim fer-hi res al respecte. Això és, sentint-ho molt, prioritzar una entitat per sobre d’una altra. I amb aquest sentiment ens hi hem vist reflectits durant molts anys. Per exemple, sense anar més lluny, la renovació total del camp de futbol. Amb això, abans de continuar, cal aclarir que les següents afirmacions no seran un atac cap a la Unió Esportiva Balsareny. En aquest cas, i sense sentir vergonya, podem parlar des de l’enveja i l’admiració. La veritat, i sent totalment sincers, el club de futbol ha fet una feina excel·lent amb la reobertura del club, aconseguint un gran nombre d’equips de diferents categories i edats. Sens dubte, és un model que a tothom li agradaria seguir, nosaltres els primers, però l’handbol no pot lluitar amb el monopoli del futbol a escala de popularitat. Un cop aclarit això, continuarem amb el tema corresponent. I és que els últims anys hem vist com l’Ajuntament ha invertit per adequar i renovar les instal·lacions del camp de futbol, amb la gespa, banquetes i vestidors nous. Unes instal·lacions que no estaven en ús, ja que el futbol només disposava d’un equip veterà i un de sènior (dins la nostra ignorància, demanem perdó si no és així) que jugaven en camps de pobles veïns. Unes instal·lacions que es van renovar sense saber al cent per cent si es farien servir i serien rendibles, ni si hi hauria equips de futbol la temporada següent. Unes obres i reformes que des de l’handbol demanàvem des de feia anys per al pavelló. Unes obres i reformes que no van arribar mai a unes instal·lacions que sí que estaven en ús, i que tenen molts més anys de vida que el camp de futbol, que va fer-se tot nou per allà el 2005. Tot i que la renovació del camp va ser un èxit, ja que va comportar el creixement del club de futbol —de la qual cosa tots ens alegrem perquè ens agrada que prosperin activitats locals al poble—, des de la junta de l’handbol ens va semblar un gest molt lleig per part de l’Ajuntament, veient novament com les reclamacions d’una millora del pavelló quedaven un altre cop en no-res. La veritat és que s’han perdut jugadors i jugadores amb els anys per culpa d’aquestes prioritzacions del govern i l’estat del pavelló. Si bé no creiem que això siguin motius suficients per desapuntar un nen o nena d’un esport, que segurament va servir d’excusa per a alguns pares, sí que és veritat que la imatge ajuda a l’hora de la decisió; per això creiem que, tot i que els diferents governs no han sigut culpables directes de la desaparició del club, no han ajudat prou, i indirectament han alimentat sense voler el tancament de l’entitat.

Temporada 1982-83. Foto: Club Handbol Balsareny

 
Tot i això, aquest escrit no està creat per culpabilitzar ningú, ni de bon tros. No és la nostra idea. Tan sols volem expressar i ensenyar les dificultats que ens han anat sorgint al llarg dels anys fins a arribar a aquest punt de no retorn. Unes dificultats que, tot i evitar-les alguns cops, i altres solucionar-les, al final han acabat amb nosaltres. És per això que, amb el cor trencat, un cor blanc-i-blau, només ens queda agrair a totes aquelles persones que algun dia, volent o sense voler, ens van donar un cop de mà, ja fos entrenant a un equip, apuntant-se com a jugador o jugadora, inscriure’s a la junta, preparant el foc per la botifarrada dels tornejos, o simplement, portant les pilotes al cotxe en el desplaçament d’un partit. Igualment, agrair a tots els comerços, empreses i locals que han ajudat i contribuït cada temporada amb el seu patrocini, ja que sense ells no hauria estat possible res de tot això. La seva ajuda ha sigut indispensable per al club i no podrem agrair-ho mai suficientment. Així mateix, tenim presents especialment aquells que ja no hi són, companys i amics que hem perdut pel camí, que recordarem entre rialles i llàgrimes amb els antics membres de l’equip per sempre més. I tot el que hem viscut: les situacions còmiques en els vestidors, els moments durs a la pista, les escenes èpiques en els partits, els episodis cruels en els desenllaços... Han sigut 56 anys plens d’història. Anys de victòries i derrotes, d’alegries i tristeses, de records inesborrables i altres de voler oblidar, però sobretot, anys per reviure. Anys que quedaran en la memòria de tots els que van participar-hi. Tots aquests moments són ja part del club i de la seva biografia. 

Foto: Club Handbol Balsareny

 
Pel que fa als viscuts per l’actual junta, també donar les gràcies als jugadors i jugadores dels dos últims equips el club. Per part de l’aleví mixt, els germans Adrià i Oriol Arimany, Marc Conesa, Adrià Cuello, Èric Fernández, Íria Fernández, Unai González, Elias Lagriba, Marc Marsinyach, Fiorella Ponce, Marc Rabaneda, Maria Vilanova i Samuel Viñals. Moltes gràcies per tots els esforços que heu fet al llarg de la temporada, perquè no ha estat gens fàcil competir amb gent més gran que la majoria de vosaltres. Heu lluitat cada moment i ningú podria estar més orgullosos de vosaltres. Per part del cadet femení, Arianne Borau, Maria Doncel, Lia Obiols, Natàlia Lorente, Zahira Muñoz, Xènia Payarols, Aina Rabaneda i Lola Retabe han demostrat que, tot i ser poques jugadores, el que fa guanyar el partit és l’equip, no les individualitats. La classificació per a les fases finals de la seva categoria va ser un bon final per la seva història. Moltes gràcies per tots els vostres esforços i sacrificis en nom del club. Igualment, les dificultats per buscar entrenadors també eren presents i molts cops havíem de ser els mateixos membres de la junta els encarregats de portar els equips. És en aquest punt on no podem sentir més que certa tristesa en veure la poca ajuda rebuda per part d’ex membres del club que havien passat anys vinculats a l’handbol, sobretot per part dels ex jugadors. Tot i això, seria enganyar a tothom si no mencionéssim les persones que van decidir deixar un espai en la seva vida personal per fer-se càrrec dels grups de nois i noies federats durant el nostre mandat. Entre ells, “Chiki” Álvarez, Rafa Andreu, Francisco Boltor, Pedro Fernández, Júlia Hernández, Júlia Hernando, els germans Adrià i Paula Hernández, Marta López, Sergi Montagut, Albert Neiro, Toni Rabaneda i Dani Reina. A tots ells i a tots els altres entrenadors en la història del club que van decidir ensenyar aquest esport a petits i adults, moltes gràcies. Sense vosaltres l’handbol no hauria viscut tants anys. De la mateixa manera, es mereix una menció especial Marc Vilella, anotador del marcador i vocal de diferents juntes al llarg de molts anys. Una persona que sempre estava preparada i disponible per ajudar en qualsevol moment. Un nom propi del club. 

Foto: Club Handbol Balsareny

 
Un club que, no s’ha d’oblidar, és molt més que la mateixa menció. Perquè el club no és un paper en un registre esportiu. No és un número. No és una entitat. No és un equip d’handbol. El club és tota aquesta gent, pares, mares, ex i actuals jugadors i jugadores, místers, amics, aficionats, antics i actuals membres de la junta. Són tots els records i els moments viscuts. Ells són i seran sempre el mateix club, el Club Handbol Balsareny.
 
Ha sigut un plaer a ensenyar a tothom qui ha volgut aquest magnífic esport tan desconegut per a molts. Nosaltres avui tanquem. Moltes gràcies a tots. SOM I SEREM BALSARENY.
 
Club Handbol Balsareny
Fotos: Club Handbol Balsareny / Jordi Sarri
 

Foto: Club Handbol Balsareny 

Xavi Vall, amor als animals i un camí per estudiar Veterinària

 
Aquesta és l’edició de Sarment de les vacances, de juliol i agost. Ens trobem, doncs, al primer mes d’estiu i aquesta finestra oberta ha tingut el plaer de parlar amb el jove Xavi Vall Barrau, amb una infància i adolescència dedicada a la cultura social i esportiva de Balsareny. És una sort per a qui signa poder a donar a conèixer persones que, seguint els passos dels seus familiars (avis, pares, oncles...), formen part del col·lectiu de treball que seguirà omplint la nostra història.
 
En Xavi ha estudiat el Cicle formatiu de grau mitjà de Producció Agroecologia, cursat a l'Escola Agrària de Manresa, i el Cicle formatiu de grau superior de Paisatgisme i Medi Rural (Tècnic Agrícola), cursat a l'Escola Agrària del Solsonès. Actualment no segueix cap mena d'estudis, però ens comenta que per motius de salut ha de parar durant un temps. Més endavant té plantejat estudiar un grau superior d'auxiliar de Veterinària via electrònica.
 
Pel que fa a les seves aficions, el seu esport preferit és l’handbol. Des de que és petit ha tingut la sort de poder gaudir-ne, tant a pista, deixant-s’hi la pell i portant els colors d'equip, com a les graderies veient partits. Pel que fa a la lectura, ens comenta: “Ui, ni m'agrada ni em desagrada, però ara fa molt que no ho faig, per manca de temps lliure. Recordo que l'últim dia que em vaig llegir un llibre era sobre la transhumància dels animals, però no recordo com es deia el títol del llibre ni l'autor”.
 
Actualment en Xavi, ens diu que té feina, i el més important és que la seva feina “és com la meva passió, ja que puc dir que estic treballant en allò que realment m'agrada: amb els animals i la terra”.
 
De viatjar ho ha fet poquet, però quan ho ha fet li ha agradat, sobretot per pobles petits per conèixer la gent. Sobre això ens diu: “També per a mi viatjar en petita escala és anar a passar un cap de setmana a la muntanya a buscar la tranquil·litat i la pau que transmet, a agafar noves idees, pensar projectes, i moltes més coses que no acabaria mai de dir-les. També he de confessar que no he marxat gaire lluny, però tinc al cap fer-ho més endavant: poder viatjar a altres països i veure’n la cultura”. 

 
— La pregunta obligada l’omple la meva admiració a les generacions més joves sobre l’afició a les festes i tradicions del nostre poble. Actualment de quines entitats formes part?
 
— Actualment participo en cinc entitats del nostre municipi, que són els Traginers, els Bastoners, els Geganters els K + Sonen, la Colla Petafluix i els Campaners. I dit això, faig una crida a la joventut del nostre municipi perquè s'animi a formar part de les entitats locals, perquè el motor d’un poble petit com el nostre són les entitats que el formen.
 
— Amb uns referents tan bons com han estat el teu avi i el teu pare, explica’ns com va començar la teva afició folklòrica?
 
— Doncs com tu mateix has esmentat, a casa ja ens ve des de l'avi, amb els Bastoners i també els Traginers, i jo des de sempre hi he estat ajudant i col·laborant darrere del meu pare. Aquests van ser els primers àmbits folklòrics on vaig començar.
 
— Quin ha estat el que més t’ha motivat?
 
— El que més m'ha motivat han sigut els gegants, perquè hem format un grup i a dins un grup de joves que és molt bonic. Gràcies a això, hem viatjat i pogut conèixer molts dels pobles d'arreu del nostre territori.
 
— En general, què en penses, de les tradicions del cada poble?
 
— Penso que cada poble té les seves tradicions segons la pròpia història, i estan vinculades a algun fet important ocorregut temps enrere. Les tradicions dels pobles no es poden deixar perdre, perquè són el cor que batega i fa que els municipis es vegin vius.
 
— Deixant a part l’esport i la cultura, què creus que es podria fer a Balsareny?
 
— Crec que es poden arribar a fer moltes coses, però sempre amb molta gent que tingui ganes de treballar per al poble. I també cal que la gent que no hi col·labora surti a donar-hi suport, que és la manera de fer gran un acte. Si la gent surt i hi ha molt bon ambient, això revifa les ganes de continuar fent activitats.
 
— Creus que és possible fer content a tothom?
 
— Això és molt difícil, perquè mai trobaràs una cosa que li agradi a tothom, però sí que és possible agradar a bona part de la gent, si prèviament s’ha analitzat què és el que agrada més a la majoria. 

 
— Un poble sense treball és un poble mort. Amb un món tan tecnològic, podria ser que la gent de Balsareny tingués la feina a casa?
 
— Estic molt d'acord amb tu que en un poble sense treball és un poble mort. Quan a casa les àvies, o després de dinars familiars, algun cop es treu el típic àlbum de fotos i surten imatges de Balsareny d'abans; o el fet d'acompanyar l'àvia a comprar i passar pels carrers i que et vagi dient: “Mira aquest carrer, estava ple de botigues, era un poble autosuficient abans”, i et diu “llàstima que no ho has pogut veure ni viure, perquè de  ben segur que t'agradaria”. Un poble hauria de poder ser autosuficient i no haver de demanar per internet ajuda a gent de fora, o haver d’anar a ciutats veïnes perquè la gent que tenia feines locals ha hagut de tancar per no haver rebut suport ni feina per part de la mateixa gent del municipi. Dit això, penso que estem anant cap a una vida més moderna i la tecnologia cada dia se’ns menja més, fins al punt que la gent compra per internet moltes coses, ja sigui de menjar, roba, material, etc. Però jo sempre pensaré que el més important en una feina és que hi pugui haver sempre el contacte cara a cara entre el treballador i el client.  
 
— Voldries afegir alguna altra cosa?
 
— D’entrada, moltes gràcies, Josep, per l'entrevista. I voldria acabar, aprofitant que hem parlat de l’àmbit de les entitats, reiterant la crida a tota la gent de Balsareny, però sobretot centrant-me en el jovent, que és el pulmó que fa anar el cor del municipi: que s'animin a formar part de les nostres entitats perquè puguem continuar veient aquest poble de traginers viu i alegre molts més anys, per a nosaltres i per a les futures generacions.
 
Josep Gudayol i Puig
Fotos: Xavi Vall

Santa innocència! Vaig trigar a raonar-ho

PUNTA DE BRAU

Són les cinc de la tarda i a fora fa un dia esplèndid. Com sempre, em disposo a fer-vos arribar el meu apunt literari de reflexió i dono gràcies, malgrat les meves cataractes, de poder-ho fer.
 
Assegut al davant de la meva màquina d’escriure he de dir-vos que estic trist. També sembla que les tecles de la màquina ho notin i es resisteixen a imprimir l’afer que intentaré explicar-vos: cada mes penso a buscar una persona per tal de demanar-li si li semblaria bé de fer una entrevista per tal d’omplir el meu espai mensual del Sarment. Doncs som-hi! Intento fer el contacte pertinent i no hi trobo la persona en qüestió, però sí una tercera persona que em diu: Josep, avui al matí no hi és, vine a la tarda. I seguint la resposta, a la tarda torno al lloc en concret i una altra persona em diu: “Josep, acaba de marxar i m’ha dit que et trucaria”. Trucar-me? Però si no té cap telèfon meu! Tot seguit, li dono el meu número i les gràcies.
 
Innocent de mi, vaig trigar a raonar-ho. El fet és que no volia parlar amb mi. Això m’entristeix, perquè soc un home sociable i conegut, i em sembla que l’actuació de la persona en qüestió envers mi és incorrecta; però sempre he respectat la llibertat de tothom. Bé, he tingut la necessitat d’explicar-vos-ho.
 
Josep Gudayol i Puig