L’Handbol diu adéu a Balsareny

 

Temporada 2023-24. Aleví mixt cadet. Foto Jordi Sarri

L’1 de juny de 2024 l’equip aleví va disputar el que serà conegut com l’últim partit del Club Handbol Balsareny. Després de molts anys lluitant a cada inici de temporada per poder formar equips nous i per donar continuïtat als ja creats anteriorment, l’handbol desapareix definitivament de Balsareny. Els dos equips d’aquesta ja finalitzada temporada, el cadet femení i l’aleví mixt, seran els últims en la història de l’entitat. Un club que ha donat, en tots els seus anys vida, totes les alegries que ha pogut als aficionats portant el nom del poble per tota Catalunya. Malauradament, la suma de la falta de jugadors i jugadores en ambdós equips i les cada cop més estrictes normes federatives ens han obligat, en contra dels nostres desitjos, a tancar el club. Per aquest motiu, des de la junta hem cregut oportú aportar aquest escrit en honor a tota aquella gent que en algun moment de la seva vida va ser partícip de l’entitat i es va dedicar desinteressadament a ajudar-la. Una junta formada pels membres Toni Rabaneda Toral, Pedro Fernàndez Pulido i Sergi Montagut Bacardit, que fa anys que s’esforcen cada temporada per aconseguir que nous nens i nenes descobreixin l’esport que porta tants i tants anys arrelat a Balsareny, però que sembla continuar sent desconegut per a molts habitants del poble. Hi ha moltes persones que mereixen un reconeixement per part de l’entitat que, malgrat arribar potser massa tard, i amb tot el perdó si algú no és mencionat, el concedirem aquí. 

2022. Primer Torneig Juan Luis Chávez. Foto Jordi Sarri

 
Una entitat amb molts anys de vida, que començava el 1968 de la mà de Francisco García Jiménez, un mestre de l’Escola Parroquial. En la seva marxa dos anys més tard el succeiria Juan Luis Chávez. Aquest és, pel nostre pensament, la persona més influent i important en la història del club. Ens atrevim a dir que segurament sense ell no estaríem escrivint aquestes línies. Si algú vol donar-li les gràcies, el pot trobar qualsevol dia al matí passejant el gos o regant les flors del balcó de casa seva. La “culpa” de l’evolució del club, des dels seus inicis escolars, passant pels diferents equips federats al llarg dels anys: infantils, cadets, juvenils i sèniors, fins a arribar a les fases d’ascens a Segona Nacional (tota una fita per un poble de 3.000 habitants) a mitjans dels vuitanta, és tota seva i dels entrenadors i jugadors que van participar-hi. Per tots aquests moments viscuts, fa dues temporades es va crear el Torneig Juan Luis Chávez, que malauradament només ha pogut veure dues edicions. Un cop en Chávez va haver abandonat el club després de més de 20 anys, la responsabilitat va recaure en Francesc González, un altre nom propi de l’entitat, que agafaria les rendes en els anys més durs. Els seguirien ja a principis de segle diferents juntes, com les formades per Òscar de Miguel i José Carlos Sánchez, Jordi González i Jaume Rabeya, Paco Sánchez i Pedro Mirallas, i ja la junta actual. Gràcies a la feina de totes aquestes persones el club va poder anar sobrevivint fins a l’actualitat, una feina gens senzilla i que la gran majoria de cops no és valorada com caldria ni es té en compte. Tot i l’espiral descendent en què va entrar el club a principis del 2000, amb pocs equips, pocs jugadors i jugadores i poca gent compromesa a ajudar, tots aquests membres van posar tot el seu màxim esforç per intentar revertir la situació i intentar repetir els èxits d’èpoques anteriors. Van ser anys durs, on cada temporada era una lluita constant per sobreviure, inclosa l’etapa viscuda per l’actual junta, amb un màxim de només dos equips per any, uns números molt allunyats de l’època de més esplendor. Equips que vèiem com, un cop arribats els jugadors i jugadores a l’adolescència, abandonaven el club, uns per fer altres activitats, altres per cansament i altres per força major.

Temporada 2018-19. Infantil masculí - femení. Foto Jordi Sarri

Des de l’arribada de l’actual junta el 2016, ens hem trobat amb molts inconvenients, problemes, mals de cap i injustícies que, si bé és cert que és normal en una entitat, hauria de ser més senzill arreglar-los. Com hem explicat a l’inici, un dels principals motius de la desaparició del club són les actuals normes de la Federació Catalana d’Handbol. Unes normes que amb el pas dels anys han anat variant i canviant i que són tot un problema per a un poble on la mitjana de nens/nenes d’edat infantil per generació és d’entre 15 i 20. Algunes normes sorgides els últims anys que especifiquen, per exemple, un nombre mínim de fitxes federatives per categoria de difícil compliment, com hem dit, per un poble petit com Balsareny. Llavors, si no es complia el mínim, i ara ho podem dir sense cap remordiment, havíem de registrar fitxes de germans i cosins dels mateixos jugadors, que no jugaríem a handbol. Tot això era necessari per poder aconseguir que els nens i nenes poguessin jugar a l’esport que ells volien. Aquesta norma, una de les moltes que la Federació ha anat aplicant aquestes últimes temporades i a les quals ja hem enviat reclamacions i queixes infinitat de vegades, estan confeccionades pel simple fet de beneficiar els clubs de ciutats grans, que no es veuen afectats per aquestes restriccions.
 
Per altra banda, creiem oportú també fer una menció sobre l’estat del pavelló. És cert que el Pavelló Municipal de Balsareny té al voltant de 40 anys i no podem esperar que totes les instal·lacions estiguin renovades i actualitzades, i menys sabent l’ús que té actualment. Hem de recordar que el pavelló és utilitzat pel club d’handbol, l’institut escola i diferents equips d’altres pobles que no tenen pistes lliures en els seus poliesportius durant tot l’any, i pel campus d’estiu els mesos de juny i juliol. Així doncs, no podem pretendre obtenir unes instal·lacions de luxe pel poc ús que se li dona. Però sí que demanem que estiguin correctes. I des de fa anys el Pavelló Municipal no està correcte. A la deixadesa i a la brutícia se li ha de sumar vidres i portes trencades, parets amb esquerdes i el guix caigut, taques d’humitat, filtracions d’aigua de pluja a la pista i a les grades... És molt humiliant, dit per experiència pròpia, rebre l’equip visitant en un vestíbul on tant a l’exterior com a l’interior hi ha molsa al sostre. I no taques verdes, sinó molsa de veritat. El més greu, però, són els trossos de ciment que cauen des de les bigues i columnes a la pista de joc. Trossos de ciment que, tot s’ha de dir, la majoria han caigut a les fustes que formen les banquetes, però que alguns han arribat fins al terreny de joc durant els partits. Trossos que haguessin pogut provocar una desgràcia irreparable, però que per sort, no va ser així. Durant el mandat de la junta han passat fins a quatre ajuntaments diferents, ajuntaments que van estar avisats des del primer dia d’aquests successos, però que no van arreglar-ho. Dit així, els ajuntaments també tenen un punt de culpa en tot això. No direm que la desaparició del club correspon al mal funcionament dels diferents governs, perquè no seria veritat, però sí que afirmem que és el principal responsable de les instal·lacions del pavelló, i això també està relacionat amb el tancament de l’entitat. 

2010-11. Aleví mixt, Infantil femení, Sènior masculí. Foto Jordi Sarri

 
Un pavelló en el qual havíem lluitat durant nou anys perquè s’acceptés una plaça de responsable de les instal·lacions. Unes instal·lacions que no es netejaven (la brigada municipal s’encarregava quan podia) no es cuidaven i es feien malbé dia rere dia sense que ningú hi fes res al respecte, fins fa ben poc quan l’Ajuntament va començar a enviar a personal de neteja setmanalment. Unes instal·lacions que entre membres del club i pares i mares vam arribar a netejar abans dels tornejos de presentació de cada temporada. Unes instal·lacions que, tot i tenir l’Ajuntament un calendari amb els nostres partits des de l’inici de temporada, cedia a altres entitats del poble per davant nostre per celebrar festes si no eren possibles fer-les a l’exterior en cas de pluja, i on en moltes ocasions havíem de solucionar-nos nosaltres mateixos el problema parlant amb altres ajuntaments veïns per disputar els nostres partits en els seus pavellons. Això comportava a la suspensió d’entrenaments i en alguns casos del partit. Sense anar més lluny, aquesta última temporada el pavelló va estar inutilitzat durant un mes sencer per diferents actes del poble, sense que poguéssim fer-hi res al respecte. Això és, sentint-ho molt, prioritzar una entitat per sobre d’una altra. I amb aquest sentiment ens hi hem vist reflectits durant molts anys. Per exemple, sense anar més lluny, la renovació total del camp de futbol. Amb això, abans de continuar, cal aclarir que les següents afirmacions no seran un atac cap a la Unió Esportiva Balsareny. En aquest cas, i sense sentir vergonya, podem parlar des de l’enveja i l’admiració. La veritat, i sent totalment sincers, el club de futbol ha fet una feina excel·lent amb la reobertura del club, aconseguint un gran nombre d’equips de diferents categories i edats. Sens dubte, és un model que a tothom li agradaria seguir, nosaltres els primers, però l’handbol no pot lluitar amb el monopoli del futbol a escala de popularitat. Un cop aclarit això, continuarem amb el tema corresponent. I és que els últims anys hem vist com l’Ajuntament ha invertit per adequar i renovar les instal·lacions del camp de futbol, amb la gespa, banquetes i vestidors nous. Unes instal·lacions que no estaven en ús, ja que el futbol només disposava d’un equip veterà i un de sènior (dins la nostra ignorància, demanem perdó si no és així) que jugaven en camps de pobles veïns. Unes instal·lacions que es van renovar sense saber al cent per cent si es farien servir i serien rendibles, ni si hi hauria equips de futbol la temporada següent. Unes obres i reformes que des de l’handbol demanàvem des de feia anys per al pavelló. Unes obres i reformes que no van arribar mai a unes instal·lacions que sí que estaven en ús, i que tenen molts més anys de vida que el camp de futbol, que va fer-se tot nou per allà el 2005. Tot i que la renovació del camp va ser un èxit, ja que va comportar el creixement del club de futbol —de la qual cosa tots ens alegrem perquè ens agrada que prosperin activitats locals al poble—, des de la junta de l’handbol ens va semblar un gest molt lleig per part de l’Ajuntament, veient novament com les reclamacions d’una millora del pavelló quedaven un altre cop en no-res. La veritat és que s’han perdut jugadors i jugadores amb els anys per culpa d’aquestes prioritzacions del govern i l’estat del pavelló. Si bé no creiem que això siguin motius suficients per desapuntar un nen o nena d’un esport, que segurament va servir d’excusa per a alguns pares, sí que és veritat que la imatge ajuda a l’hora de la decisió; per això creiem que, tot i que els diferents governs no han sigut culpables directes de la desaparició del club, no han ajudat prou, i indirectament han alimentat sense voler el tancament de l’entitat.

Temporada 1982-83. Foto: Club Handbol Balsareny

 
Tot i això, aquest escrit no està creat per culpabilitzar ningú, ni de bon tros. No és la nostra idea. Tan sols volem expressar i ensenyar les dificultats que ens han anat sorgint al llarg dels anys fins a arribar a aquest punt de no retorn. Unes dificultats que, tot i evitar-les alguns cops, i altres solucionar-les, al final han acabat amb nosaltres. És per això que, amb el cor trencat, un cor blanc-i-blau, només ens queda agrair a totes aquelles persones que algun dia, volent o sense voler, ens van donar un cop de mà, ja fos entrenant a un equip, apuntant-se com a jugador o jugadora, inscriure’s a la junta, preparant el foc per la botifarrada dels tornejos, o simplement, portant les pilotes al cotxe en el desplaçament d’un partit. Igualment, agrair a tots els comerços, empreses i locals que han ajudat i contribuït cada temporada amb el seu patrocini, ja que sense ells no hauria estat possible res de tot això. La seva ajuda ha sigut indispensable per al club i no podrem agrair-ho mai suficientment. Així mateix, tenim presents especialment aquells que ja no hi són, companys i amics que hem perdut pel camí, que recordarem entre rialles i llàgrimes amb els antics membres de l’equip per sempre més. I tot el que hem viscut: les situacions còmiques en els vestidors, els moments durs a la pista, les escenes èpiques en els partits, els episodis cruels en els desenllaços... Han sigut 56 anys plens d’història. Anys de victòries i derrotes, d’alegries i tristeses, de records inesborrables i altres de voler oblidar, però sobretot, anys per reviure. Anys que quedaran en la memòria de tots els que van participar-hi. Tots aquests moments són ja part del club i de la seva biografia. 

Foto: Club Handbol Balsareny

 
Pel que fa als viscuts per l’actual junta, també donar les gràcies als jugadors i jugadores dels dos últims equips el club. Per part de l’aleví mixt, els germans Adrià i Oriol Arimany, Marc Conesa, Adrià Cuello, Èric Fernández, Íria Fernández, Unai González, Elias Lagriba, Marc Marsinyach, Fiorella Ponce, Marc Rabaneda, Maria Vilanova i Samuel Viñals. Moltes gràcies per tots els esforços que heu fet al llarg de la temporada, perquè no ha estat gens fàcil competir amb gent més gran que la majoria de vosaltres. Heu lluitat cada moment i ningú podria estar més orgullosos de vosaltres. Per part del cadet femení, Arianne Borau, Maria Doncel, Lia Obiols, Natàlia Lorente, Zahira Muñoz, Xènia Payarols, Aina Rabaneda i Lola Retabe han demostrat que, tot i ser poques jugadores, el que fa guanyar el partit és l’equip, no les individualitats. La classificació per a les fases finals de la seva categoria va ser un bon final per la seva història. Moltes gràcies per tots els vostres esforços i sacrificis en nom del club. Igualment, les dificultats per buscar entrenadors també eren presents i molts cops havíem de ser els mateixos membres de la junta els encarregats de portar els equips. És en aquest punt on no podem sentir més que certa tristesa en veure la poca ajuda rebuda per part d’ex membres del club que havien passat anys vinculats a l’handbol, sobretot per part dels ex jugadors. Tot i això, seria enganyar a tothom si no mencionéssim les persones que van decidir deixar un espai en la seva vida personal per fer-se càrrec dels grups de nois i noies federats durant el nostre mandat. Entre ells, “Chiki” Álvarez, Rafa Andreu, Francisco Boltor, Pedro Fernández, Júlia Hernández, Júlia Hernando, els germans Adrià i Paula Hernández, Marta López, Sergi Montagut, Albert Neiro, Toni Rabaneda i Dani Reina. A tots ells i a tots els altres entrenadors en la història del club que van decidir ensenyar aquest esport a petits i adults, moltes gràcies. Sense vosaltres l’handbol no hauria viscut tants anys. De la mateixa manera, es mereix una menció especial Marc Vilella, anotador del marcador i vocal de diferents juntes al llarg de molts anys. Una persona que sempre estava preparada i disponible per ajudar en qualsevol moment. Un nom propi del club. 

Foto: Club Handbol Balsareny

 
Un club que, no s’ha d’oblidar, és molt més que la mateixa menció. Perquè el club no és un paper en un registre esportiu. No és un número. No és una entitat. No és un equip d’handbol. El club és tota aquesta gent, pares, mares, ex i actuals jugadors i jugadores, místers, amics, aficionats, antics i actuals membres de la junta. Són tots els records i els moments viscuts. Ells són i seran sempre el mateix club, el Club Handbol Balsareny.
 
Ha sigut un plaer a ensenyar a tothom qui ha volgut aquest magnífic esport tan desconegut per a molts. Nosaltres avui tanquem. Moltes gràcies a tots. SOM I SEREM BALSARENY.
 
Club Handbol Balsareny
Fotos: Club Handbol Balsareny / Jordi Sarri
 

Foto: Club Handbol Balsareny