Tot just fa una estona m’acabo d’assabentar, mentre esperava el meu torn al forn de la Maria, que la ferreteria del barri baixa persianes. Sembla un fet irremeiable. Tanca definitivament. Els nous temps, les grans plataformes de distribució, la manca de relleu... s’excusen. I encara que sembli una exageració de nostàlgic compulsiu, de cop, m’he sentit com una mica desemparat.
On aniré a partir d’ara quan necessiti una junta per l’aixeta de l’aigua, una broca del sis, o mitja dotzena de cargols? A qui demanaré consell per penjar l’armari de la cuina, aplicar una silicona, o trobar la solució més pràctica a una avaria domèstica? Quantes vegades hi he entrat amb la intenció de comprar qualsevol andròmina i n’he sortit sense haver-me rascat la butxaca i amb un consell de franc. O les estones perdudes (o guanyades, ben mirat) fent-la petar amb aquell o l’altre. A partir d’ara em veuré obligat a agafar el cotxe i peregrinar pels llargs passadissos d’un centre comercial on la gent no es saluda o, més còmode, demanar qualsevol fotesa als algoritmes d’Amazon. Com diu Yanis Varoufakis, convertir-me en vassall de les grans plataformes. Perdre el control. Perdre capacitat de decidir. Perdre identitat.
I no és només que em veuré abocat a substituir en lloc de reparar, no és només la incomoditat dels desplaçaments, o la petjada ecològica absurda d’haver de participar d’aquest tràfec desaforat de foteses a nivell mundial; és, principalment i sobretot, el trencament d’una xarxa de relacions de confiança i de la comunicació amb la resta de clients i veïns; l’experiència dels uns en benefici de tots, els consells i recomanacions que corrien generosos a una i altra banda de taulell i, sobretot, les converses intranscendents que s’allargaven perquè, en el fons, el que teníem eren ganes de fer-la petar, sentir-nos part del col·lectiu, fer caliu, fer poble.
La globalització és un calaix de sastre on hi cap de tot, que tot ho barreja, ho uniformitza, ho mal digereix. A cop de tuit, d’imatges i seqüències trucades, des de l’anonimat més pervers, amb interessos inconfessats. Una nebulosa on som objecte de fàcil manipulació. Som el producte. Tendències, modes, falsos progressismes, uniformització, obligatorietat de situar-nos per blocs a un o altre costat simplificant els problemes i les ideologies. En diuen eficiència però és negoci, ho anomenen beneficis legítims però és especulació descarnada. Abans són els inversors que les persones.
Al final, la uniformització en els gustos, les modes, les tendències només són formes de dependència creades artificialment i a les que ens sotmetem de bon grat, en profit de grans corporacions que n’extreuen beneficis i rendes indecents. Els nous amos del món. Els que apareixien a la foto, cofois i desafiants, al costat del nou president dels EEUU, en la cerimònia de la seva presa de possessió.
Hem donat la benvinguda a la nostra llar a la Siri i a l’Alexa, assistents de veu xafarders i bocamolls que, sota l’aparença d’una dona complaent, submisa i discreta, alimenten els algoritmes amb la informació que tan gentilment els subministrem; hem inundat els nostres smartphones amb aplicacions de tot tipus. Ens obsessiona estar connectats amb el món des de la virtualitat, treure el nas a tot arreu, col·leccionar likes o repartir-los a tort i a dret, publicitar la nostra vida privada, en una deriva pel cap baix imprudent.
Arribats en aquest punt, creiem que l’única alternativa possible i, sobretot, útil consisteix a centrar-nos en enfortir els lligams amb els propers, crear-hi sinergies i complicitats. Promoure les cures, la cooperació, la mirada cara a cara, el debat honest, els compromisos en el aquí i en l’ara. Fer comunitat.
Només des de la construcció tossuda d’una identitat ben arrelada i consistent podem obrir-nos al món i no desfer-nos en el magma del global com un sucre. A més inèrcia globalitzadora més comunitat local, més xarxa de proximitat, més prendre consciència del que som i de cap a on volem anar.
Només des d’aquesta base podrem aspirar a l’objectiu d’una ciutadania global alternativa, oposada al concepte de globalització capitalista neoliberal i tecnovirtual basada en què milers de milions d’individus anònims treballem per als interessos d’uns quants milmilionaris. Una ciutadania global antisistèmica, a la cerca d’alternatives socials i en l’esfera política, i teixint complicitats amb les diferents lluites i resistències que van en la mateixa direcció. En oposició a la lògica mercantilista financera, una globalització ètica portadora d’utopies.
Per sort, la deriva en què estem immersos no és inevitable. No és inevitable una societat que deixa de ser-ho per convertir-se en una suma d’individualitats, no ho és la virtualització de les relacions. Les xarxes també ens ofereixen una altra forma, crítica, de ser presents en la distància i d‘organitzar-nos; la possibilitat de multiplicar, nosaltres també, els nostres cercles d’influència i de presa de decisió. En tot cas, mentre es segueixin omplint estadis fins a la bandera, teatres, terrasses, platges, fires i aplecs, res està perdut. Sempre podrà més el nostre instint social i de pertinença que no pas aquest individualisme virtual que sembla arrasar-ho tot. Balsareny, amb la seva intensa vida associativa n’és un bon exemple.
Balsareny Educa
-IP.jpg)
