Tempo: ‘Numa’, de Teatre Nu

 
El Teatre Nu és un col·lectiu de teatre, amb una trajectòria de més de vint anys, que crea, produeix i exhibeix  espectacles i que gestiona projectes per promoure les arts escèniques i acostar-les a tots els públics. Tenen la seu a la Casa del Teatre Nu, un centre cultural i de creació ubicat a Sant Martí de Tous, que es complementa amb una Residència d’artistes que acull propostes creatives de totes les disciplines artístiques.

 
Numa és un espectacle especial que neix de la generositat d’Irene Santos, una veïna del seu poble que, després de molt de temps allunyada del món del teatre, va confiar a Teatre Nu uns titelles preciosos i una escenografia que havia fet anys enrere a casa seva. Ara aquest projecte arriba als escenaris com un homenatge a la creativitat i a la màgia de compartir històries, convertint el regal de la Irene en una experiència única per al públic.

 
En Numa és un nen que viu en una casa bonica d’un poble bonic que bé podria ser el nostre. Un dia, la seva mare li fa un regal amb un retall de roba, fet amb les seves pròpies mans. A partir d’això se’ns conta una història que ens parla de la generositat i de la necessitat de crear i imaginar mons bonics que ens poden fer millors.

 
Amb una dramatúrgia de Víctor Borràs sobre una història i escenografia d’Irene Santos, amb música i il·luminació de Pau Senserrich, i dirigits per Maria Hervàs, ajudada per Biel Rosell, els actors Laia Borràs, Mireia Moncunill i Pau Senserrich van posar en escena aquesta obra que el públic balsarenyenc va premiar amb càlids aplaudiments.

 
Va ser una nova proposta de la temporada de Tempo, que de la mà de la dinamitzadora cultural Elisa Jorba, porta al nostre poble espectacles teatrals de gran qualitat, per a infants i per a tots els públics. Per al mes que ve, el dia 1 de març, es presentarà l’obra Nallar per als més menuts, que s’ho passaran en gran.

Jordi Vilanova
Fotos: Teatre Nu

Hi ha qui parla, parla, parla...

BALSARENY EDUCA
 

 

Malgrat els esforços de molts docents, el nostre sistema educatiu continua prioritzant la preparació per al món econòmic i financer, per damunt de la formació humanística. Els interessos econòmics dominants i la mentalitat del nostre temps encara ens hi aboquen més. Queda en un segon pla, per exemple, l’educació orientada a aprendre a fer, que no impedeix el fer dels altres, i a aprendre a ser, que no nega als altres el dret de ser.
 
Això no és cap abstracció llunyana. Es manifesta tant a escala global —quan un país envaeix o imposa la seva voluntat a un altre— com en els espais més quotidians: una aula, una reunió, una assemblea o qualsevol àmbit compartit.
 
En termes concrets: hi ha qui parla molt. També hi ha qui parla poc. I està bé que sigui així, perquè això és la diversitat. Sens dubte, és aquesta diversitat la que ens enriqueix. Quina pobresa seria un món on totes les persones, tots els pobles, totes les ciutats, tots els llibres, tots els boscos, totes les obres de teatre o tots els menjars fossin exactament iguals. Evidentment, hi ha d’haver persones més parladores i d’altres de més callades. La riquesa neix d’aquí.
 
El problema comença quan qui parla, parla, parla, gairebé no deixa espai i ofega el parlar dels altres. Quan busca passar davant per sistema, quan defineix un tema, l’allarga, dificulta l’aparició d’altres veus, el tanca i n’imposa un de nou. Sovint això respon a una dinàmica de poder —no sempre conscient— que, de vegades, es manifesta alhora amb una excessiva musculatura vocal. En periodisme se’n diu control de l’agenda: decidir de què es parla, quan, quant i des de quina orientació.
 
Però el problema realment greu apareix quan aquest parlar incessant no és només un hàbit verbal, sinó l’expressió d’una manera general de funcionar. Una manera d’ocupar l’espai presencial, participatiu i decisori; el temps, l’atenció, el prestigi. Una actitud invasiva, que tendeix a acumular sense deixar accedir, a apropiar-se d’allò que, per definició, hauria de ser compartit.
 
Aquest comportament queda lluny d’una disposició a acceptar un repartiment raonablement equitatiu d’allò que, en major o menor mesura, tothom necessita, i d’assumir un cert equilibri. Expressa la voluntat d’estendre el jo sense límits, ocupant espais que, en termes d’equitat, corresponen als altres.
 
Monopolitzar la paraula, voler passar sempre al davant, apropiar-se del temps d’intervenció, de la capacitat de decidir o del prestigi; acumular propietats, béns o països; aspirar a mantenir imperis o a ser l’amo del món: tot respon a una mateixa lògica, i és indignant. És l’afany de poder, el narcisisme del “jo primer”, de l’America first, sense comptar amb el que volen, desitgen o necessiten els altres, ni amb el límit social que ja defensava l’eminent pensador de la Il·lustració Immanuel Kant: la llibertat pròpia s’acaba on comença la dels altres.
 
Envair l’espai de l’altre pot comportar guanys immediats per a qui envaeix, però també té un preu. Un cost que es paga de maneres diverses i que no es pot menystenir. Qui vol decidir-ho tot, qui ho vol tot per a ell, d’una manera o altra ho acaba pagant, i sovint car. Hi ha conseqüències i efectes secundaris, a curt, a mig i a llarg termini; des de les relacions internacionals fins a les relacions interpersonals; per a l’invasor i per al conjunt de la humanitat.
 
Potser caldria que el sistema educatiu —i l’educació en general, tant per a petits com per a grans— posés més èmfasi en aquesta línia de treball: aprendre a intervenir i a deixar intervenir, a passar la pilota; a decidir i a deixar decidir; a fer i a deixar fer; a ser i a deixar ser. En definitiva, educar en el límit social: jo puc parlar, decidir, apropiar-me de…, però només fins al punt que permeto als altres el mateix. Sense aquest límit, la convivència es converteix en ocupació.
 
Balsareny Educa                                       
                                   

                                                        

Acabades les obres del pont del Riu

 

Vuit mesos després que comencessin per sorpresa (vegeu Sarment de setembre 2025), les obres del pont del Riu sembla que s’han acabat. Avui, dissabte 21 de febrer, ja s’ha obert el pont al trànsit rodat cap a la carretera d’Avinyó, que havia romàs tallada a la circulació durant sis mesos. El que no sabem és si es preveu de fer-hi una inauguració oficial.
 
L’obra, a càrrec de la Generalitat de Catalunya, va agafar per sorpresa en els pobles afectats —Balsareny, Avinyó i Sallent —aquest darrer, pel terme de Cornet i les cases de pagès de la zona—; arran del malestar expressat pels ajuntaments respectius, es va celebrar una reunió a posteriori, on va quedar clar que no hi havia més alternativa que desviar el trànsit per altres vies mentre duressin les obres —que, per a més inri, van restar parades tot el mes d’agost.

 
El projecte, decisió i responsabilitat de la Generalitat, plantejava la demolició del ferm i les plataformes de les vores sobre voladís metàl·lic i l’execució d’un nou tauler de formigó; la rehabilitació de la maçoneria en arcs, timpans i pilars; i un nou sistema de drenatge amb tubs d’acer. El projecte preveia que l’obra s’acabés dintre el primer trimestre de 2026, cosa que s’ha acomplert.
 
Pel que podem observar, s’hi ha fet una barana nova que es veu molt resistent, i s’ha rehabilitat la paret, les voltes i els pilars del pont. Pel que fa a la via central, hi ha quedat un únic carril per a vehicles, amb circulació restringida amb pas alternatiu; i al costat hi ha un carril que se suposa que és per a vianants (no se sap si també per a bicicletes, o si questes hauran d’anar pel mateix carril que els cotxes).
 
La qüestió que sorprèn és que aquest carril per a vianants no està protegit per cap barrera: simplement hi ha una ratlla a terra. Havent fet una rehabilitació tan seriosa i que ha ocupat tant de temps, semblaria assenyat que hom hagués previst de posar-hi almenys una barana de seguretat per separar vehicles i transeünts. Potser encara hi hauria temps per repensar-s’ho.
 
Sarment
Fotos: Joan Prat

El febrer a La Tempesta

 

Maria Estruch a La Tempesta

Aquest mes de febrer, fins al dia 15, s’ha pogut visitar a La Tempesta l’exposició presentada al gener, titulada Retalls, de Núria Viladés. I des del dimecres 18 de febrer fins al 22 de març s’hi pot veure Els rostres de la lluita per la terra, de Sebastiāo Salgado. Es tracta d’una selecció de fotografies de l’exposició original Terra de l’any 1996, facilitades per la Fundació Pere Casaldàliga. 

Els rostres de la lluita per la terra, de Sebastiāo Salgado

 

Per altra banda, el dijous 5 de febrer, coincidint amb la Festa dels Traginers, l’escriptora i filòloga Maria Estruch Subirana va presentar dos llibres dels quals és autora: Dites de pagès i Àpats de pagès, de Farell Editors. També hi fou present el seu editor, Jordi Suades, que va parlar de la feina feta per Maria Estruch durant anys que ha donat com a resultat un seguit de llibres molt interessants sobre el món rural i la natura —ja l’any passat va ser a La Tempesta per presentar Històries de pagès d’abans, de la mateixa editorial—. Suades va presentar també El primer gran recull de Rondalles Catalanes, de Francesc Maspons i Labrós, del qual Maria Estruch ha fet una adaptació dels textos.
 
A continuació, Maria Estruch va fer una presentació amb diapositives, mostrant il·lustracions sobre les dites de pagès: refranys, proverbis i aforismes cultivats durant molts anys, que han passat de generació en generació i que cal mantenir vius. Fan referència a les feines, creences, el temps i la natura en general. Són dites populars que contenen un ensenyament. El llibre està classificat per temes amb les dites explicades una a una. També va comentar, amb il·lustracions i làmines, com eren els àpats que es feien a pagès. No tot l’any es menjava igual ni amb la mateixa freqüència; els àpats normalment seguien l’horari solar. El seu llibre parla del que es menjava en cada moment i ho relaciona amb el tarannà del mon rural: en una jornada normal de treball, durant la verema, per la matança del porc, en la jornada dels caçadors, la dels pastors, la dels tonedors d’ovelles, la dels segadors i altres. Allò sí que eren productes de temporada i quilòmetre zero!

Finalment, Maria Estruch va referir-se al llibre de les rondalles catalanes i al seu autor, Francesc Maspons, que va morir el 1901. El llibre recull 26 contes ben diversos, que ens transmeten missatges per reflexionar. Molts d’ells contenen il·lustracions, de Begonya Molins, present també a l’acte. Per acabar, l’autora va llegir un dels contes, ben escaient en aquella data, perquè porta per títol “El traginer”.

Victor Soler, Alba Badal i Ton Armengol

 

La programació de febrer continuava el dia amb 19 la presentació del poemari de la manresana Alba Badal El tacte d’un hivern (Pagès Editors), premi Jordi Pàmies 2024, amb un recital dels seus versos a càrrec de l’autora i de l’artista i poeta manresà Ton Armengol, amb Víctor Soler a la guitarra.
 
El dissabte dia 21 s’hi va fer un taller de ceràmica amb Gem Ceràmic. I el diumenge 22, la presentació de Cròniques de la veritat prohibida, del col·lectiu Lola Palau (Pagès Editors), un títol de ressons calderians presentat per alguns dels membres d’aquest grup de narradors de la Catalunya central (Llorenç Capdevila, David Clusellas, Imma Cortina, Pilar Duocastella, Jordi Estrada, Pep Garcia, Maria Dolors Guàrdia, Xavier Mas Craviotto, Lluís Montoliu, Antoni Pladevall, Miracle Sala i Josep Maria Solà). 
 
El programa del mes es completava el dijous 27, amb la segona sessió del club radiofònic La Contemporània, amb Núria Gómez i els presentadors del programa la central d’Ona Bages, comentant el llibre De quatre grapes, de Miranda July; per acabar el mes el divendres 27 amb un concert d’Helena Cases Sal, música i cantant barcelonina amb una àmplia trajectòria artística i discogràfica, que ha format part de grups com Pomada, Conxita, Angelina i Els Moderns i 2princesesbarbudes.
 
I.Prat / R.Carreté
Fotos: Isidre Prat / La Tempesta

Convocatòria d’assemblea general ordinària del Cercle Cultural de Balsareny

Es convoca tots els socis i sòcies del Cercle Cultural de Balsareny a la reunió de l’assemblea general ordinària que tindrà lloc el proper dijous dia 19 de març de 2026 a les 21 hores al Casal d’Entitats, plaça Ricard Viñas núm. 3 de Balsareny, amb els següents punt de l’ordre del dia:

1.- Lectura i aprovació, si escau, de l’acta anterior.

2.- Lectura i aprovació, si escau, de l’estat de comptes corresponent a l’exercici de 2025.

3.-Renovació de la Junta, si escau.

4.- Pressupost per a l’any 2026.

5.- Informe de la redacció del Sarment i, si escau, activitats dutes per d’altres entitats o seccions del CCB, com ara Comissió Casaldàliga, La Garsa, Comissió de Memòria Històrica...

6.-Estat del projectes en curs (Llibre Jordi Planes, Llibre 50 anys CCB...), i de possibles de futur.

7.-Torn obert de paraula. 

La Junta

 

Carnestoltes a l’Institut Escola

Arribada del Rei i la Reina Carnestoltes

 

El dia 5 de febrer van començar a l’Institut Escola els actes per celebrar la tradicional festivitat de Carnestoltes. Aquest dia es va celebrar l’arribada del Rei i la Reina Carnestoltes, fent un pregó de benvinguda i donant les consignes que els infants havien de complir la següent setmana: 
 
- Dilluns: a l’escola no aniràs i ben pipa t’ho passaràs!
- Dimarts: després de la festa estaràs ben adormit, vine amb pijama i seràs ben acollit!
- Dimecres: a l’escola d’un sol color haureu de venir, i tot semblarà un arc de Sant Martí!
- Dijous: ves d’esportista i seràs el rei o la reina de la pista!
- Divendres: al matí vine amb molts complements i a la tarda, amb Gaudí, ens veurem molt diferents.
 
Aquesta primera activitat s’havia de fer al pati, però es va haver de dur a terme a l’interior de l’escola degut a la pluja.
 
Els actes havien de continuar el dia 12, celebrant dijous llarder amb diversos tallers a l’escola i caminades per l’entorn natural del poble. Però no va ser possible, ja que es van anul·lar les classes a tot Catalunya per alerta màxima de ventades.
 
Així doncs, va ser divendres 13 que es va reprendre la celebració: després de fer l’habitual rebuda a l’escola, tots els alumnes es van dirigir cap a la sala Sindicat per celebrar el concurs “Tinc talent 2026”, que va començar a les 10h. Els infants es poden apuntar al concurs per mostrar algun talent que tinguin: cantar, ballar, explicar acudits, fer tocs de pilota... S’ho comencen a preparar uns 15 dies abans entre sessions a l’escola, algunes hores del pati o a casa i la participació és voluntària.
 
En Salva, membre de la comissió de festes de l’escola, ens comenta: “aquesta activitat fa molts anys que es realitza, té molt d’èxit, agrada molt, ja que els alumnes s’ho preparen de manera autònoma i senten llibertat per fer i desfer, fa molt goig; aquest any va estar especialment bé que els alumnes d’ESO hi participessin amb molta implicació”.

Alumnes de 3r d’ESO a l’actuació del concurs “Tinc talent 2026”

  
Cap a les 11:30h hi va haver una mitja part de l’activitat per fer l’esmorzar, pagat per l’AFA, que habitualment es fa a la Plaça de la Mel; però aquesta vegada, novament a causa de la pluja, es va fer dins el Sindicat.
 
A la tarda, com és tradició, s’havia de fer l’habitual rua de disfresses pels carrers del poble, però per la meteorologia desfavorable es va fer una petita desfilada i ball per l’escola. Aquest any, la temàtica de les disfresses va ser Antoni Gaudí i les seves creacions, degut a la celebració dels 100 anys de la seva mort. La figura d’aquest arquitecte i les seves obres s’havien estat treballat a plàstica a primària  en vàries assignatures a secundària. Els alumnes van preparar un mosaic de trencadís que van dur penjat a mode de disfressa.
 

Desfilada amb disfresses de mosaic de Gaudí

Finalment, es va fer el Judici del Rei i la Reina Carnestoltes al gimnàs, preparat pels alumnes de 1r ESO, amb totes les figures tradicionals: el jutge, l’advocat defensor i l’advocat acusador. Els/les mestres i professors/es van anar disfressats d’Antoni Gaudí, representant la seva figura amb aires modernistes.

Judici de la Reina i el Rei Carnestoltes

 
Aquest any, tot ha estat marcat per una meteorologia adversa a causa de les pluges i les ventades.
 
Laia Gonzàlez Pujades

Fotos:  I.E. Guillem de Balsareny

La veu del campanar: Festa dels Traginers 2026

LA VEU DEL CAMPANAR

 

Festa dels Traginers 2026
 
Personalment i com a rector, expresso el meu goig per haver viscut la Festa dels Traginers de Balsareny. Aquest any he tingut l’oportunitat de participar directament, com a Rector, en la tradicional benedicció dels traginers, els animals i els carruatges. Realment és un espectacle digne de veure, com queda palès en la gran afluència de gent del poble i de fora. Una primera impressió em porta a valorar aquests aspectes:
 
L’elegància de la desfilada: les persones, el guarniment dels carros, els animals. Hi afegim l’ordre que es va seguir i, sobretot, l’explicació tan completa i familiar que ens anaven oferint.
 
La continuïtat d’una tradició que, des de fa ja més de 80 anys, torna cada any al nostre poble. És molt positiu no oblidar el passat, saber d’on venim, per sentir-nos relacionats i agraïts a les generacions que ens han precedit i han treballat, sovint amb dificultat, per fer poble i per oferir-nos una vida més confortable en tots els sentits.
 
La consciència de poble: segur que, al darrere de tot el muntatge, hi ha molta gent, de totes edats i condició, que han  participat en la preparació i en la realització de tantes activitats que hem viscut aquests tres dies grans de la Festa. I això, any rere any,  sense defallir, amb  il·lusió, amb germanor, amb constància.
 
Un darrer aspecte (i no pas el menys important): la conservació del sentit religiós original, expressat en l’acció simbòlica de la benedicció.

 

Que per molts anys continuï aquesta tradició que identifica el nostre poble,  enllaça passat amb present i  ens orienta cap a un futur sempre millor. Gràcies i endavant!
 
Mn. Antoni Quesada
Fotos: Jordi Sarri