dilluns, 16 de novembre del 2026

Les vagues educatives de 2025-26: repercussió a Balsareny

 
 
Durant el curs 2025-2026, el sistema educatiu català va viure un període de mobilitzacions i vagues que també va tenir repercussions a l'Institut Escola Guillem de Balsareny. Des del Sarment no en vam deixar constància en aquell moment i no voldríem que aquest episodi quedés fora de la memòria educativa del nostre poble. La recuperació d'aquests fets ve motivada, en part, per dos comunicats que van arribar a la redacció de la revista l’octubre de 2026, relacionats amb la suspensió de les sortides, les colònies i els viatges de final de curs, que van aparèixer en les edicions digitals del Sarment i que publiquem en aquest mateix número.
 
El primer era un manifest de l'alumnat de secundària, en què els estudiants expressaven el seu malestar per la suspensió d'aquestes activitats i demanaven al professorat que reconsideri la seva postura. El segon, una carta oberta dels docents adreçada a l'alumnat i elaborada conjuntament a l'Assemblea de Centres del Bages, expressava la comprensió pel malestar dels estudiants, però explicava que la suspensió era una mesura de força que s'havien vist obligats a adoptar en el marc de les mobilitzacions. 

 
La conflictivitat en el sector educatiu respon a diversos factors acumulats al llarg dels anys: els canvis socials i demogràfics, que han transformat la realitat de les aules; l'augment de les necessitats educatives específiques, que requereixen més recursos humans i materials, i la manca de continuïtat i de consens en les reformes educatives, sovint condicionades pels canvis polítics i les decisions dels governs.
 
Les vagues convocades al llarg del curs van posar de manifest el descontentament del col·lectiu docent davant les condicions laborals i les mancances que arrossega l'ensenyament.  Les diverses negociacions entre el Departament d’Educació i els sindicats majoritaris no van permetre assolir un acord que satisfés les reivindicacions del professorat. El conflicte continua obert i, de moment, hi ha convocada una nova  vaga per al 26 de novembre de 2026.

 
L'Institut Escola Guillem de Balsareny també es va veure afectat per aquestes mobilitzacions. Durant les jornades de vaga es van garantir els serveis mínims establerts per l’Administració. L'atenció a l'alumnat es va organitzar en funció del personal disponible i dels alumnes que assistien al centre. No eren jornades lectives habituals: es feien activitats diferents de les ordinàries, no s'avançava en matèria curricular i les tasques s'organitzaven més per cicles que no pas per tutories. Cal remarcar que la majoria de les famílies van donar suport a les vagues i no van portar els fills a l'escola, fet que va evidenciar un ampli suport a les mobilitzacions.
 
Entre les reivindicacions del professorat hi havia l’augment de la inversió pública en educació fins a assolir al 6% del PIB, tal com preveia la Llei d’Educació de Catalunya de 2009, que fixava aquest objectiu de manera progressiva en un termini de vuit anys. Actualment, la despesa pública en educació se situa al voltant del 4,2% del PIB.

 
També es reclamaven la recuperació del poder adquisitiu, la reducció de les ràtios i més recursos per atendre la diversitat i fer efectiva l'escola inclusiva (tècnics d'educació infantil, educadors, integradors socials i mestres d'educació especial), així com més aules d'acollida per a l'alumnat nouvingut. Altres demandes feien referència a  la protecció de la llengua catalana, la reducció de la burocràcia i la simplificació de les tasques administratives, el reconeixement i la remuneració de les hores dedicades a les sortides, les colònies i els viatges escolars, i l’impuls d’un  pla de xoc davant les temperatures extremes.
 
Pel que fa  a la climatització dels centres, segons ens va explicar Joan Sorroche, director de l’Institut Escola, el centre de Balsareny forma part dels cent primers seleccionats per a la climatització integral dins del projecte Pla Actualitza Clima. 

 
Les mobilitzacions del curs passat van posar sobre la taula problemes que van més enllà de les condicions laborals del professorat i que afecten directament el funcionament i la qualitat de l'educació pública. Per això, considerem que també formen part de la història educativa recent de Balsareny.
 
Lluïsa Coma i Dèlia Ortega
Fotos: Lluïsa Coma 

Activitats de la Biblioteca Pere Casaldàliga el setembre i l’octubre

 
 
La Biblioteca va reprendre el curs estrenant reformes: si ens heu visitat darrerament, deveu haver notat que hem reubicat bona part dels llibres. Aquests canvis esperen facilitar l’accés al nostre fons, tot espaiant els prestatges de novel·la i ampliant els espais expositius. També hem obert un Racó de còmics i novel·la juvenil a la planta baixa, que vol servir com a espai de treball i lectura per als joves.
 
El primer dels clubs de lectura en reprendre l’activitat després de l’estiu va ser el d’Ampans: les trobades de lectura fàcil i virtual van arrencar amb La màquina del temps, el clàssic de ciència ficció d’H. G. Wells, que ens va fer parlar de tecnologia però també de desigualtats.
 
A mitjans de setembre vam ser a la Setmana del Llibre en Català, a Barcelona, on vam adquirir les últimes novetats en llengua catalana, que ja us esperen a la Biblioteca. 

 
El dia 19 de setembre va celebrar-se el tradicional recital de poesia per l’Onze de Setembre. Els Rapsodes dels Pastorets, acompanyats per l’Escola Municipal de Música Mn. Joan Bajona, van compartir amb el públic poemes de Clementina Arderiu, Blai Bonet i Joan Alcover. Una tríada que està d’aniversari aquest 2026, quan s’han complert cent anys de la mort d’Alcover, cent del naixement de Bonet i cinquanta de la mort d’Arderiu. El Sarment de setembre en va informar. 

 
A finals de mes, el Club de lectura de novel·la es va retrobar per parlar d’Àlies Grace, de la canadenca Margaret Atwood (l’autora del cèlebre El conte de la serventa). Aquesta història basada en fets reals ens va tenir atrapats en el seu misteri durant l’estiu, amb un personatge protagonista captivador. Netflix li ha posat cara en una minisèrie basada en la novel·la; en vam visionar un fragment al final de la sessió.

 
El setembre s’acabava amb la Setmana de la gent gran de Balsareny, en la qual hem participat amb dues activitats: una tarda de jocs de taula i una tertúlia cinematogràfica. Aquesta darrera va tenir lloc al Casal Cívic i Comunitari, on vam moderar una tertúlia arran d’El agente topo, de Maite Alberdi. El documental, rodat als afores de Santiago de Xile, comença com una pel·lícula d’espies i s'acaba transformant en un relat ple de tendresa sobre la vida en una llar d’avis. Entre rialla i rialla, la trama va fent aflorar algunes preguntes. Com assumim, com a societat i com a individus, la responsabilitat de la nostra gent gran? Què passa quan deleguem totalment les cures a unes institucions que ens havien de servir per compartir-les?
 
El dia 2 d’octubre vam acollir una nova xerrada sobre gestió forestal, després d’un estiu en què el foc, malauradament, ha tornat a ser protagonista al llarg i ample del territori. D’aquest acte en va informar puntualment el Sarment el mes passat en un article especial.

 
Per commemorar el dia de la Salut Mental —que oficialment és el 10 d’octubre—, el dimecres dia 14 Luis Fabián Contreras ens va oferir una xerrada sobre l’ansietat. El referent de Benestar Emocional i Salut Comunitària a L’EAP Navàs-Balsareny ens va apropar a la naturalesa d’aquest problema de salut tan vigent, en una xerrada molt propera i distesa que ens va ajudar a comprendre com funciona l’ansietat, a identificar-ne els senyals i a conèixer estratègies pràctiques per actuar quan ens visita.  També se’n va parlar més extensament en el Sarment d’octubre.

 
El dimecres 21, el Club de lectura de novel·la va sortir d’excursió a la Biblioteca del Casino de Manresa. L’edifici havia estat l’escenari de la història llegida durant el mes: El Casino dels Senyors, de Joaquim Amat-Piniella (a qui correspon, per cert, l’escultura de l’entrada). Per aquest motiu, la bibliotecària Núria Paule ens va fer una visita guiada per les estances d’un dels edificis més emblemàtics de Manresa (i una de les construccions modernistes més representatives de la ciutat), actualment Biblioteca i Centre Cultural. Acompanyats per les seves explicacions, vam recórrer les instal·lacions tot provant d'imaginar-nos com devien ser fa molts anys. 

 
Ja es troben en marxa tots els clubs de lectura infantil, que han engegat al llarg de l’octubre amb diverses activitats de benvinguda.  Manualitats, dinàmiques lectores i autors convidats han estat els protagonistes d'aquestes primeres sessions, en què els infants, en alguns casos acompanyats per les seves famílies, han acollit la primera lectura del curs. Destaquem la visita de l’il·lustrador Albert Asensio, que ens va acompanyar durant l’obertura dels clubs de lectura de segon i tercer de primària. Asensio ens va explicar en què consisteix la feina d'il·lustrar un àlbum, tot apropant-nos a la tasca que hi ha darrere de les històries que llegim. Els infants van tenir l'ocasió de fer-li les preguntes que els havien sorgit després de llegir una de les seves obres, En què somiava l'os?, i després van fer els seus propis dibuixos practicant la tècnica de l’estampació. La visita va ser possible gràcies a la subvenció de la Institució de les Lletres Catalanes, que busca apropar els escriptors, il·lustradors i traductors als seus lectors.
 
Tanquem la crònica del mes amb l’Hora del conte de Pengim Penjam Titelles, la primera del curs. La Mercè Martínez va representar “Gaudim amb Gaudí”, un espectacle de titelles que convida petits i grans a descobrir el món a través dels ulls d'aquest artista.
 
Text i fotos: Elena Mendoza/ Ana Pérez

Poesia i música



Visita al Casino de Manresa




Albert Asensio



Acte de comiat a Francesc Riera

 
La família i els amics de Francesc Riera Isern, de cal Puntes, traspassat el dia 17 de setembre, van celebrar un acte per recordar-lo i donar-li un comiat com cal. L’acte, senzill i emotiu, va tenir lloc el diumenge 15 de novembre, i va aplegar 130 persones, la majoria de Balsareny, però també moltes vingudes d’altres indrets, entre els quals la Blanca, la seva companya al llarg de 37 anys a Manurga (Zigoitia, Àlaba).
 
La gent es va concentrar al carrer del Trull, rere cal Puntes i el pati del Casino, i des d’allà van caminar pel pont de la Via i pel camí de cal Mallol fins baixar fins a la vora del riu Llobregat. Allà es van llegir diversos escrits en homenatge al Francesc.
 
Van començar els seus renebots, Guillem i Júlia Pratdesaba Casanova, que en van llegir un perfil biogràfic partint de fragments del poema en què evocava la seva vida a Balsareny (vegeu Sarment de setembre 2026). El Guillem i la Júlia van dir que «el Francesc és com l’olor de la terra, d’una flor, és un paisatge, és una cançó, és una o moltes històries, és part de tots nosaltres»; van recordar una frase que deia: «tant de bo que tothom pogués viure com he viscut jo, que he viscut la vida a tope»  i que «avui, aquí, fem allò que li agradava a ell: ajuntar la gent» —per compartir l’estima que li teníem. Van rememorar les moltes vivències que els havia explicat, preocupat com estava per «la veritat», que es forma a partir de les experiències personals de cadascú. I van explicar que volien que el Francesc escrivís els records de la seva vida, i com que no podrà ser, han pensat de fer el procés a la inversa. Per això han obert una adreça electrònica: lesaventuresdeltiet@gmail.com, on conviden tothom qui en vulgui compartir anècdotes i records, a fi que «la seva història sigui escrita per les mans de tots els qui l’hem estimat». 
 
Va continuar la balsarenyenca Violant Bonet, que va recordar la seva coneixença personal, com a veïns, «a l’altra banda» del seu carrer, i l’estreta relació amb la seva família; la influència del seu exemple «a l’altra banda del militarisme» —com amb el seu germà Lluís Bonet, objector de consciència en una època en què un gest així no era gens fàcil—; «a l’altra banda del país», quan va fundar a Lakabe, al País Basc, un espai de convivència comunitària; «a l’altra banda» de l’oceà, per les estades del Francesc a l’Amèrica central formant part de les Brigades de Pau, o la seva relació amb lluitadors que no callaven davant les injustícies, com l’Arcadi Oliveres, a qui recordava haver vist «a l’altra banda» del carrer Vell, al balcó de cal Puntes, en una Festa dels Traginers; i a Manurga, on va construir amb la Blanca «un racó de natura i de llibertat». 
 
També van intervenir, entre altres, Werner Huffer-Kilian, activista membre de l’Associació de Supervivents d’abusos a la diòcesi de Tréveris, Alemanya; i Carlos Martín Beristain, metge, doctor en Psicologia, investigador de les violacions de drets humans a Amèrica i referent en l’atenció psicosocial a les víctimes, coautor, juntament amb el Francesc Riera, del llibre Salud mental: la comunidad como apoyo (Barcelona: Virus, 1992). Les commovedores paraules d'en Carlos, gran amic del Francesc, parlaven de l'amor i de la solidaritat com a motors de la vida, i van acabar dient: 
«En el desierto, la jaima se reconstruye con un palo vertical que los nómadas llevan consigo, que es el centro de eso que podemos llamar hogar. Así te llevamos, querido Francesc, como ese palo vertical en que se sostiene este abrazo. Buen viaje».

L’acte va acabar repartint un recordatori amb un altre poema d'en Francesc 
i un dibuix fet per Montse Ribera, més un punt de llibre com a record; cantant Viatge a Ítaca, de Lluís Llach, i tornant cap al Casino, on els assistents van compartir un vermut abans d’acomiadar-se. Però el record del Francesc, el seu exemple, el seu testimoni i el seu bon humor perduraran en tots els que el vam conèixer.
 
Text i fotos: R. Carreté













dijous, 12 de novembre del 2026

Comiat a Ramon Pujol

 
Ramon Pujol Pregonas, el Ramon de cal Portella. I doncs? No ens pensàvem pas que ens deixessis tan aviat. En conèixer el teu traspàs, a manera de pel·lícula, hem anat evocant molts records viscuts des de la teva infantesa fins avui.
 
Vas néixer a cal Portella, ben bé al mig del poble, i a pocs metres de casa teva vas aprendre a llegir i a escriure a l’Escola de les Monges, per passar més endavant a l’Escola Parroquial, al costat mateix d’on som ara.
 
En aquesta plaça on gaudíem de les estones del pati, hi vas jugar molts dies; sobretot a futbol, amb aquelles pilotes de draps que ens feien les nostres mares. En aquella etapa ja despuntaves com a bon jugador, tal com ho fou el teu pare. El Barça va arribar a provar-te; després, vas jugar en molts equips de diferents categories. El futbol va ser molt important en la teva joventut.
 
Aquí mateix, en aquesta església, vas ser molt temps un bon escolanet. Recordem els partits de futbol a dintre la sagristia, tot prenent com a vitamina el vi de les canadelles, i les primeres cigarretes que teníem amagades a dalt a les campanes.
 
Recordem amb nostàlgia els jocs i bones estones que vàrem compartir junts a l’escola, i sobretot a l’Escoltisme, on vas passar per totes les branques, des dels Llobatons i la Secció Unitària, fins a formar part de la primera patrulla de Pioners a Balsareny, els Búfals.
 
Seguint la tradició familiar, vas encaminar els teus passos professionals cap a la mecànica, després d’haver estudiat a l’Escola Diocesana de Navàs. Vas esdevenir un gran mecànic i sovint, quan eres de vacances a Balsareny, ens explicaves il·lusionat complicats muntatges mecànics que duies a terme.
 
Molt jovenet vas tenir la sort de trobar-te amb la Maria Carme, amb qui us posàreu a festejar ben aviat, i us vàreu casar força joves. Junts, heu fet un tàndem extraordinari. Heu estat sempre al costat l’un de l’altra, i fruit d’aquesta relació van néixer l’Albert i el Gerard.
 
No vàreu tenir filles, però l’Albert i el Gerard us van proporcionar dues joves precioses i bones noies, que us han fet avis, de moment, de dues netes.
 
La feina et va portar a viure a Barcelona, però sempre vas mantenir la relació amb el teu poble, on has vingut molt sovint a veure els teus amics d’aquí, i amb els balsarenyencs que vivien a Barcelona vas mantenir igualment uns vincles molt intensos.
 
Potser ara seria adient dedicar un record a tots aquells amics i amigues i familiars que ens van deixar prematurament.  
 
També et tindrem a tu sempre present a la nostra memòria. Reposa en pau, Ramon, amic.
 
Els teus amics i amigues
Foto: Ramon Pujol


Ja són aquí els Reis (bé, gairebé!)

 
Ja sabem que encara som a novembre, però a la Comissió de Reis fa dies que no parem. Aquest any tornem a organitzar les activitats dels Reis de l’Orient i la visita del Príncep Assuan, i us volem explicar com ho tenim tot.
 
Fa unes setmanes vam fer una crida perquè necessitàvem renovar la junta, i us hem de dir que ens heu sorprès: hi ha hagut resposta! Hem pogut sumar gent nova que ens permetrà fer el relleu amb tranquil·litat. Moltes gràcies a tots els que us hi heu apuntat. Això sí, no us penseu que ja n’hi ha prou: de gent mai no n’hi sobra, i si algú encara s’ho està pensant, que s’hi animi, que a casa nostra hi cap tothom.
 
Aquest mes de novembre serem a la Fira d’Entitats del poble, i hi esperem els nens i nenes! Aquest any ens heu d’ajudar a fer el cartell dels Reis, així que veniu amb ganes de dibuixar i pintar. Passeu pel nostre estand i ens hi posem junts.
 
El Príncep Assuan vindrà a recollir les cartes de tots els nens i nenes del poble el 19 de desembre, a partir de les 6 de la tarda, a la Sala Sindicat. Ja podeu anar pensant què demanareu! Recordeu que una mica abans, el Príncep i els seus patges, acompanyats dels grallers dels Gegants de Balsareny, els acompanyaran pel poble, des del Casal Verge de Montserrat fins al Sindicat, i repartiran les bústies per les botigues del poble, per si us queda alguna cosa per afegir. Ens agradaria molt que el vinguéssiu a rebre!
 
A les botigues (a partir de cap d’any) també trobareu els fanalets, que són imprescindibles per rebre Ses Majestats com cal.
 
Els Reis de l’Orient arribaran el 5 de gener. Tornareu a veure les carrosses que vàrem estrenar l’any passat i intentarem renovar algun detallet.
 
Si voleu provar sort, a les botigues col·laboradores aviat hi tindreu la loteria dels Reis. A més de la il·lusió del premi, ens ajudeu a tirar endavant tot això.
 
I si us ve de gust donar un cop de mà, aportar idees o simplement veure com funciona això per dins, parleu amb qualsevol de nosaltres. Entre tots fem que els Reis tornin cada any.
 
Comissió de Reis de Balsareny
Foto: Jordi Sarri (gener 2026)


Ara fa... 45 anys. Defensa de la llengua, la cultura i la nació catalana

Només feia dos mesos del cop d’Estat dels militars, i en ple procés de construcció de l’Estat de les autonomies, des de Madrid s’aprofitava per reclamar una llei d’harmonització per a totes. Òmnium Cultural va liderar el rebuig al projecte amb una contundent declaració i el CCB s’hi va adherir amb aquest article publicat al Sarment núm. 63, d’abril de 1981.
 
«Darrerament  s'han produït esdeveniments que semblen dirigits a una retallada greu dels drets de Catalunya, culturals o no, que la Constitució i l'Estatut reconeixen. Hom intenta "harmonitzar" les autonomies ja existents i "assossegar" les altres. És de témer un retrocés en la consecució de les autonomies valenciana i balear, com d'altres d'arreu d'Espanya; i és de témer que hom mig tanqui l'aixeta dels traspassos a la Generalitat, tot just començats.
 
»Un editorial de Diario 16 planteja la qüestió així: "O autonomies o democràcia". Però la qüestió real és: "O autonomies o dictadura", perquè la democràcia sempre ha estat amiga de la nostra autonomia, i la nostra autonomia sempre ha estat amiga de la democràcia. La dictadura és enemiga de tot això. I el poble català (compresos els polítics i les institucions) sempre ha donat exemple de seny, de suport a la jove democràcia, de convivència i respecte.

»Ara, el "Manifiesto por la igualdad de derechos lingüísticos en Cataluña" posa en entredit, de manera fal·laç, aquest respecte i aquesta convivència. I ignora expressament que les condicions insuportables amb què ha malviscut la nostra cultura continuen igual. No s'ha girat cap truita; es tracta només, precisament, d'aconseguir una normalització, una "igualtat" que és encara molt lluny d'abastar. Ara, hom proposa "altres inspeccions" que controlin el nostre ensenyament; hom intenta dividir la unitat lingüística dels Països Catalans, inventant-se aberrants ortografies per al valencià i dividint aquell país en estranyes àrees lingüístiques on no caldrà ensenyar-hi la "lengua regional"; i hom pretén provocar un enfrontament social, amb l'excusa de la llengua, entre catalans. Tot això farà que la discriminació que, igual que ahir, sofreix la nostra cultura, es perpetuï, amb greu perill per a la pròpia supervivència.
 
»Per tot això, el Cercle Cultural de Balsareny, per unanimitat, acorda donar el seu suport a la Declaració en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalana. Des del nostre petit àmbit d'acció, sempre hem tendit a la normalització cultural catalana, i sempre hem sabut per què ho fèiem, per què ho havíem de fer. Així continuarem. – CCB.»
 
Un any després es va aprovar la LOAPA (Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic), però la pressió social de Catalunya i del País Basc va fer que finalment el Tribunal Constitucional n’anul·lés o limités diversos articles. Tot i així, 45 anys després, segueixen els atacs a la llengua i a la cultura catalana i l’horitzó es preocupant. Per això, el Cercle Cultural de Balsareny, com fa 45 anys, hi som i hi continuarem sent, sempre que calgui, en defensa de la llengua, de la cultura i del país.
 
Per la selecció: Joan Prat

dimecres, 11 de novembre del 2026

Confiscació del Centre Parroquial i d’altres béns eclesiàstics per la CNT-AIT el 1936

 
 
El cop militar de Franco del juliol de 1936 va ser la causa que va impulsar una onada de confiscacions que es van viure arreu el país. Efectivament, tingué lloc un procés sistemàtic d’expropiacions de béns i propietats de les persones, entitats i organitzacions que van prendre part o, si més no, sospitoses de simpatitzar amb la causa del Glorioso Movimiento Nacional.
 
Al nostre municipi, la Federació Local de Sindicats Únics, organització antifeixista i sindical, “es va incautar dels bens del Centre Catòlic”, immoble situat al carrer Creu, llavors rebatejat amb el nom de “carrer 19 de juliol”. El fet consumat anava adreçat, mitjançant una sol·licitud, a l’autoritat competent, com disposava el Decret de Creació de la Comissió de Responsabilitats, aprovat el gener del 1937, que substituïa el Comitè d’Apropiacions, òrgan que s’havia encarregat fins aleshores d’assignar la destinació dels béns apropiats a les persones afectes al moviment sediciós, així com dels béns i propietats de l’Església i dels Ordes i Congregacions religioses.
 
La petició dels anarcosindicalistes posava de relleu també que l’immoble, “ara anomenat Ateneu Català”, era propietat del bisbe de Vic, a qui van qualificar sense embuts de “facciós”, i tot seguit ho van acabar de reblar sense contemplacions: “d’això no cal dubtar-ne”. Sigui pel ressentiment davant l’actitud de simpatia mostrada pels clergues envers l’aixecament militar o per la seva passivitat davant l’opressió social viscuda a l’entorn de la classe treballadora, i a l’ensems actuant a favor dels interessos de les classes benestants, el fet és que els sindicalistes revolucionaris havien niat un profund sentiment de desafecte i fins i tot d’aversió cap a l’Església i l’estament eclesiàstic, com es pot inferir d’aquest mateix document, que continua, amb un perceptible to avinagrat, tornant a la mateixa cançó: “el tal centre era freqüentat per capellans i era administrat per ells mateixos”.
 
“Aquest edifici quedà abandonat el 19 de juliol”, van argumentar  els faistes; i “amb el fi de no tancar-lo” i amb la intenció d’oferir un servei destinat a satisfer les necessitats dels veïns del poble, van constituir “una junta administrativa” per al seu control i gestió, ja que a més “d’un petit cafè”  disposava “d’un cine”. És per això que al·legaven que “necessitem els bens esmentats i ens són els mateixos imprescindibles ja que els tenim destinats a Ateneu Cultural”, justificació que s’adequava al fet que l’immoble apropiat s’havia de destinar fonamentalment a activitats, entre altres, de caràcter cultural o social, com establia una de les disposicions de compliment obligatori de l’esmentat decret.

 
Els sol·licitants, conforme a la llei, van reclamar la compareixença del prelat de la diòcesi per donar legitimat a l’apropiació. Van demanar que prèvia declaració d’aquest i “posterior condemna de l’esmentat propietari” es tinguin en consideració les raons exposades i la Comissió elevi la proposta al Consell Executiu de la Generalitat perquè resolgui l’adjudicació definitiva “dels esmentats bens a favor nostre”, per destinar-los “als fins que queden especificats”.
 
Després d’atendre la petició dels sindicalistes, el document que la Comissió va adreçar als administradors del Centre Parroquial ens diu: “D’acord amb el dictamen de la Comissió [...] i per entendre que es tracta d’un assumpte de la vostra competència, em plau adjuntar-vos còpia de la instància que ha elevat a aquesta Presidència, la Federación Local de Sindicatos Únicos de Balsareny, demanant la compareixença del propietari de l’immoble del que fou Centre Catòlic.– Barcelona, 30 d’octubre, 1937 – Signat pel president, M. Serra i Mont.”
 
Finalment, els cenetistes del Sindicat Únic van tancar la seva demanda amb aire solemne: “Esperant veure’ns atesos us saluden pel bé de la causa antifeixista i de la República”. Els documents anaven signat per Francisco Hernández, Manuel Pérez com a secretari i Amades Carné en el seu càrrec de president.
 
Refrescant la memòria sabem que el Sindicat Únic fou el nou model d’organització obrera professat per la Confederació Regional de Treballadors de Catalunya (CRT)  amb la finalitat d’adequar-lo a les circumstàncies del moment. Es van unificar els sindicats d’oficis, fins aleshores estructurats a la manera dels gremis medievals, en sindicats únics del ram, sector o indústria corresponent. Així, per exemple, el sector tèxtil aplegava diversos sindicats: de filadors, de teixidors, de tintorers, de manyans... Amb aquest nou model constituït, els treballadors s’organitzen en el Sindicat Únic de la Indústria Tèxtil. Per via d’aquesta mesura, l’objectiu del sindicat anarcosindicalista era vertebrar la capacitat d’organització i de cohesió interna de l‘obrerisme català i esdevenir l’únic interlocutor reivindicatiu davant la  patronal. A casa nostra també fou la força sindical més poderosa.
 
Amb el Centre Parroquial, però, els llibertaris no van acabar la seva persecució anticlerical. Encara restava pendent l’església i la rectoria. Vegem què ens diuen els documents consultats (mantenim l’ortografia i gramàtica del text original: «Iglesia i Rectoria llocs aquests ben coneguts de conspiració. Aixó era propietat de l’Esglesia. Una vegada incautat en els primers dies de la sublevació feixista aquets llocs passaren a esser util-litzats per el ram de construcció per mancar de algun local, per posar les ferramentes i materials del mateix ram. Al fer-se cárrec el ram de la construcció d’aquets edificis adoptá abans de derribar-los a reparar-los, per creure que ens eren de suma util-litat per aquest ram. L’import de les obres que ha fet aquet Sindicat ascendeixen a 10,000 pts.  que les han anat pagant els mateixos treballadors del ram».
 
Finalment, van acabar rematant les confiscacions antireligioses desposseint les germanes dominiques del seu edifici —per als lectors més joves, actualment on hi ha el local d’entitats i l’Escola Municipal de Música— de la plaça Ricard Viñas. «Es tracta d’un convent de monges que al estallar el moviment de 19 de juliol, es trobá sense ningú havent desaparescut totes elles sense saber a on, a aquest efecte procedirem  a la incautació el dia 20 de Juliol de 1936. En aquest edifici hi ha en aquest moment la Federació Local de Sindicats i una Biblioteca. Donat el número d’associats que hi ha i la falta de locals que existeix en aquest poble, ens es de suma utilitat, per quant hem tingut que fer algunes obres per a instal-lar altres rams. En l’actualitat ho tenim condicionat per aquest fi, ascendint les obres que hem tingut que fer a 5000 pts. L’edifici es vell, per quant no se sap de qui és, sempre s’avingut dient que era de les monges».
 
La febrada dels sindicalistes, però, anava més enllà de l’espoliació a la comunitat religiosa. Llur dogmatisme d’acció directa, atrapat en els seus principis a l’entorn de la revolució social, els menava a actuar d’acord amb el lliure albir de la seva pròpia organització, sota l’abric del poder dissuasiu de les armes de foc. Aleshores eren els qui comptaven amb més suport armat als carrers. Les amenaces i la intimidació de les pistoles provocava dia rere dia inquietud social als veïns amb principis ideològics diferents o inclinacions polítiques oposades. Així mateix, enarborava els ressentiments personals, les antipaties viscerals i els greuges latents, mai resolts. Poden donar fe d’aquest clima de tensió, extremadament inquietant, els partits d’esquerra i els catalanistes d’arrel republicana, que amb tendència liberal i contraris a la monarquia i allunyats del tot de qualsevol dogmatisme religiós, també van veure expropiat el seu propi centre cultural, l’emblemàtic Casino. Aquest, però, és un tema per a un altre dia.
 
Joan Craviotto
 
Font documental: Col·lecció de Documents del Bages espoliats pel franquisme (Arxiu Comarcal del Bages). Quant a les imatges, la del Centre Parroquial és una composició editada a la meva manera sobre una fotografia extreta del llibre de Vicenç Benéitez Balsareny. Història en imatges 1897-1975 (Angle Editorial); i la del cine del mateix centre l’he trobada al meu ordinador i no en conec l’autor ni recordo en quin moment ni com va anar a parar a les meves mans.