LA NOSTRA GENT
Perfil personal i trajectòria
Genís Prat Ortega és
un investigador de Balsareny que actualment viu als Estats Units, on
desenvolupa la seva recerca en el camp de la neuroenginyeria, amb una tècnica
destinada a pacients amb AME (Atròfia Muscular Espinal).
El
Genís va néixer a Balsareny el 8 d’abril de 1989 i va cursar tots els estudis
en centres públics. Va fer la primària a l’escola Guillem de Balsareny i la
secundària a l’Institut Llobregat de Sallent. Després va estudiar Física entre la Universitat de Barcelona i la de Granada; durant la carrera també va fer un Erasmus a Loughborough (Anglaterra). Però no en tenia
prou: el seu interès per la recerca creixia i va decidir fer el Doctorat al
Centre de Recerca Matemàtica, ubicat a la UAB, i a l’IDIBAPS (Institut d’Investigacions
Biomèdiques Agustí Pi Sunyer, Hospital Clínic), sobre Neurociència
Computacional, una disciplina de caràcter més matemàtic. Després d’aquesta
etapa de treball intens, va optar per fer el Postdoctorat en neuroenginyeria
als Estats Units; concretament, a la Universitat de Pittsburgh.
Aquest
any encara un nou repte: serà el cap d’un equip que començarà a desenvolupar
tècniques de neuroenginyeria amb població pediàtrica, alhora que continuarà
estudiant aspectes més teòrics sobre la interacció entre l’estimulació i el
cervell.
L’Atròfia Muscular Espinal (AME) i la recerca
científica
Què és un pacient
AME?
A les persones que
viuen amb AME els falta un gen que produeix una proteïna essencial per a les
motoneurones (les neurones que envien senyals elèctrics per activar els
músculs). En experiments amb ratolins s’ha comprovat que aquestes neurones es
moren o no funcionen correctament perquè no reben prou impulsos elèctrics de
les fibres sensorials que ens informen sobre la posició de les nostres
extremitats o la temperatura de la nostra pell. La manca d’aquests senyals
contribueix a la paràlisi.
A partir de la vostra
investigació com actueu amb el malalt?
Estimulem les fibres
sensorials col·locant elèctrodes a l’espina dorsal. Amb aquesta estimulació
corregim els inputs que són massa baixos i n’incrementem la intensitat. Això fa
que les motoneurones que mouen els nostres músculs funcionin millor.
L’equip de treball, a
l’hora de fer la intervenció, per quins especialistes està format?
Per neurocirurgians,
neuròlegs i fisioterapeutes.
Quines respostes heu
obtingut en els pacients?
Primer vam treballar
amb tres malalts, als quals vam col·locar els elèctrodes a la zona lumbar
durant un mes, per assegurar-nos que no els rebutjaven. El resultat va ser
positiu. Després en vam tractar tres
més, amb els elèctrodes implantats a la zona cervical, per intentar que
milloressin la mobilitat dels braços. Quan se’ls retiraven els elèctrodes, els
pacients sembla que tornaven enrere. És molt difícil que una persona adulta amb
AME es curi, però la recerca se centra en què, en el futur, petits avenços puguin
millorar molt la qualitat de vida. Actualment estem comprovant què passaria si
els elèctrodes es mantinguessin dins del cos durant anys.
Els pacients i l’assaig clínic
El pacient és un
tresor per a vosaltres, oi?
Primer s’experimenta
amb ratolins i, després, hi ha persones que ofereixen el seu cos per fer
recerca i aportar dades.
Ells són uns
veritables herois, perquè permeten que la ciència avanci. Saben que, al cap de
quatre setmanes, se’ls retiraran els elèctrodes i possiblement perdran tots els
guanys.
Els pacients que han
participat poden tornar a participar en fases més avançades de la recerca per
beneficiar-se’n més?
Segurament que sí,
tot i que encara no està del tot definit l’assaig clínic. L’estada prèvia i
posterior a l’hospital ja s’allarga uns dos mesos. Les despeses, però, van a
càrrec del finançament que cobreix el projecte.
Quins són els límits
d’una recerca?
D’una banda, els
límits ètics d’experimentar amb animals o humans, que revisen les universitats
o agències estatals. De l’altra, els econòmics: calen recursos per pagar sous,
adquirir equips i redactar projectes que optin a beques públiques.
El finançament i el context internacional
Qui ha finançat
aquesta recerca que esteu portant a terme amb pacients d’AME?
La primera fase, la
implantació inicial dels elèctrodes, ha estat finançada bàsicament per la
farmacèutica Roche, és a dir, finançament privat. Als Estats Units, la gran
majoria de recerca bàsica prové de recursos públics a les universitats. Quan
aquests estudis preliminars ofereixen resultats prometedors, llavors l’empresa
privada s’hi interessa per intentar desenvolupar un producte o medicament.
Entenem que tota
recerca necessita un bon finançament.
Sí. Ara mateix
busquem recursos tant privats com públics per fer el següent pas: implantar els
elèctrodes de manera permanent i fer-ne un seguiment durant anys. Encara no
sabem si continuarien progressant. La comunitat de l’AME està molt organitzada,
tant als Estats Units com a Europa, i pressiona per aconseguir canvis
legislatius. També està molt implicada en els assajos clínics.
Com està la situació
als Estats Units?
Encara hi ha
incertesa sobre què vol fer la nova administració de Trump amb la ciència.
Sembla que volien retallar molt el pressupost; de moment això no ha passat i
cal veure com acaba tot. Fins ara era un lloc ideal per fer recerca, perquè hi
havia molts diners i es podien emprendre projectes més ambiciosos que aquí.
Què representa ser
investigador?
Investigar és la
nostra feina i no tenim un horari fix. És un projecte molt personal en què
t’involucres del tot. Cal estar molt motivat per dedicar-se a la ciència,
perquè objectivament no sembla la millor decisió. Es cobra poc, es treballa
molt i hi ha molta temporalitat, però, si t’agrada, és la millor feina que pots
fer!
En
aquest cas, el contacte directe amb pacients et fa sentir encara més
responsable: vols treure’n el màxim profit perquè han posat el seu cos al
servei de la ciència. La millor recompensa serà que, si d’aquí a deu anys es
poden fer implants a persones amb AME, jo ja em donaré per satisfet.
Feu publicacions?
Hem publicat aquest
projecte a la revista Nature Medicine
i altres en revistes especialitzades en neurologia. També han sortit notes de
premsa i reportatges als Estats Units i aquí: l’ABC, TV3, Regió 7 i algun canal
de ràdio en van parlar. Per a nosaltres això és positiu, perquè ajuda a la
carrera professional, a reclutar pacients i a donar-ho a conèixer als metges.
Aquesta tècnica
podria anar bé per a altres malalties?
Sí. Ja fa anys que
està aprovada i s’utilitza en pacients amb dolor crònic quan la farmacologia no
funciona. També s’està provant en persones amb lesions medul·lars o que han
patit un ictus. Nosaltres hem estat els primers a aplicar-la a una malaltia
neurodegenerativa per revertir alguns processos.
Es podria estendre a altres patologies,
sempre que es trobin els punts que cal estimular i les fibres danyades
responsables dels inputs baixos. En el nostre cas ja sabíem quins punts calia
treballar perquè hi havia molta recerca bàsica finançada amb diners públics,
que vam poder aprofitar per formular la hipòtesi i experimentar amb animals.
T’has
habituat a la vida dels americans. És molt diferent d’aquí? Què fas en el temps
lliure? Quines activitats t’agrada fer quan tens temps lliure?
Sí, ja m’hi he
acostumat. Crec que la vida aquí no és tan diferent; potser són una mica més
avorrits, però la veritat és que
Pittsburgh em recorda una mica Balsareny. Tot i ser una ciutat, la densitat de
població és semblant a Balsareny. La majoria de gent viu en casetes amb una
mica de jardí. Tot i que, de vegades, el cotxe és necessari, es poden fer moltes
coses amb bici o caminant.
En el meu temps lliure, m’agrada fer
esport (bici, córrer o tenis), viatjar o anar a fer alguna cervesa amb amics.
Vaja! El que fa tothom, no?
El
Genís és un noi que estima la seva feina i obre finestres allà on va, però la família
i els amics són els seus pilars. Balsareny i el país els porta al cor, i
necessita tornar per retrobar-se amb ells. És un cul inquiet que combina la
recerca amb la bicicleta i les trobades amb la gent, que com que a cada lloc on
va, fa noves amistats; en té a cabassos! La investigació exigeix treballar en
grups de persones diverses que s’ enriqueixen de la tasca col·lectiva.
Endavant
i molts èxits amb l’equip que començareu a desenvolupar les tècniques de
neuroenginyeria amb població pediàtrica.
Entrevista: Isidre Prat
i Lluïsa Coma
Fotos: Lluïsa Coma / Genís Prat