Èric
Medina, des d’infant fins adult als Pastorets, amb un recorregut des del rei
del cel fins a rei de l’infern
Acabem
l’hivern i l’aire primaveral ens obre de bat a bat aquesta finestra que ens
permet parlar amb l’Èric Medina Bruch.
Com he dit altres vegades, fa goig poder conèixer una mica més la gent compromesa
amb la cultura, l’esport i la política municipal de Balsareny.
L’Èric
Medina va néixer a Balsareny el 12 de setembre de 2006. Actualment està cursant
el 2n curs del Batxillerat Tecnològic, a l’Escola Diocesana de Navàs, per tal
d’anar l’any vinent a la universitat. Pel que fa als esports, va estar jugant a
l’equip de Balsareny d’handbol com a porter durant cinc anys. I durant el seu
temps lliure prefereix veure sèries o pel·lícules abans que llegir. També ha
viatjat amb els seus pares o companys de classe fins a països com França,
Anglaterra, Itàlia, Portugal, Grècia i Turquia. La ciutat que més li ha agradat
ha sigut Roma, per la seva riquesa històrica.
—
Pregunta obligada: el primer cop que vas veure els Pastorets, hauries pensat
mai que algun dia en formaries part com a actor?
— Realment, no soc
conscient del moment en què vaig veure els meus primers Pastorets. Tota la vida
han estat al meu costat. Acabat de néixer, ja hi vaig participar com a nen
Jesús. I amb tres anys tornava a l'escenari per fer de pastor. Des d'aleshores
he seguit actuant any rere any, fent els papers d’angelet, de fúria, d'àngel
Gabriel, David, escolanet, Jepó i ara, finalment, de Satanàs.
—
Com va anar la teva incorporació com actor?
— Tal com he dit, la
decisió va ser dels meus pares. Quan vaig néixer, els van oferir la possibilitat
que jo representés el nen Jesús. I en complir els tres anys, van decidir de
tornar-m'hi a apuntar.
—
Tens algun referent en el camp teatral?
— No tinc cap referent
en concret. Però aquest any, per fer el paper de Satanàs, m'he inspirat en
certs personatges de pel·lícula que fan d’antagonistes, com ara Davy Jones, de Pirates del Carib, o Ramsay Bolton, de Joc de Trons. Tot i això, qui més m'ha
inspirat ha estat sobretot en Josep Maria Soler Camps, qui ha interpretat
Satanàs els darrers anys. I en molts moments m'he emmirallat en ell a l'hora
d'actuar. A més, també li he d’agrair el fet d’haver estat al meu costat animant-me
quan ho he necessitat.
—
Vas demanar tu de fer el paper de Satanàs, o te’l van proposar?
— Quan em van demanar
quin paper volia representar, vaig dubtar. Ja que, per una banda, em venia de
gust interpretar algun paper principal, com el de Rovelló, que em sembla molt
divertit, i de fet encara tinc esperances de representar-lo en un futur. Però
per l'altra, em semblava una gran responsabilitat, i dubtava de si en seria
capaç. Per aquesta raó, inicialment vaig dir que faria el mateix paper de
pastor que havia fet l'any passat. Però un dia, des de la direcció em van
proposar de fer de Satanàs i vaig decidir acceptar la proposta i prendre-m’ho
com un repte personal. Ara, vist amb perspectiva, m'alegro d'haver pres aquesta
decisió i agraeixo que l'equip directiu confiés en mi per interpretar el paper.
—
Com t’has sentit fent de dimoni?
— Actuar amb un paper
principal comporta una gran responsabilitat i complexitat. Per aquesta raó, les
hores prèvies a les actuacions em vaig sentir molt nerviós. Per sort, un cop a
l'escenari, envoltat dels companys d'escena i amb l'emoció del moment, els
nervis es van esfumar i vaig poder actuar amb fluïdesa. Malgrat que pugui no
semblar-ho, és molt divertit interpretar aquest paper. S'han de representar una
gran amalgama d'emocions i situacions, la qual cosa dona molt de joc.
—
Costa de memoritzar el text sense tenir apunts?
— Aquest ha estat, per a
mi, un dels grans reptes de la temporada. No és fàcil memoritzar un paper
llarg. Per fer-ho vaig començar a preparar-me mesos abans, llegint el guió
regularment i assistint a tots els assajos als quals estava convocat. Els
primers assajos els havia de fer paper en mà, ja que sinó no podia recordar
tots els diàlegs. Però a poc a poc, i gràcies a haver adquirit l'hàbit de
repassar-lo regularment a casa, vaig ser capaç d'aprendre-me'l. I d'aquesta
manera, quan repassava, vaig passar de llegir el guió a tapar els meus diàlegs
i recitar-los mentalment abans de revelar-los. M'he adonat que, curiosament,
els diàlegs més difícils d'aprendre han estat els més curts, i els llargs els
més fàcils. Això es deu al fet que un cop començo a recitar les primeres
paraules, la resta surten soles, com una cadena. Però en els diàlegs curts, com
que de seguida es tallen, no puc aprofitar aquest fenomen. A més, s’hi afegeix la
dificultat de recordar en quin moment havia de començar-los a recitar, ja que
és fàcil equivocar-se i dir la frase abans d'hora o massa tard. Per aquesta raó
l'escena que més dificultats m'ha comportat és la de les Calderes, que és plena
d'aquests petits diàlegs i transcorre a gran velocitat.
—
M’ha sorprès molt el teu potencial de veu: felicitats. Has pensat mai a
dedicar-te al teatre?
— Moltes gràcies. No
tinc pensat dedicar-me professionalment al teatre, ja que les meves aspiracions
s’encaminen més cap a l'àmbit tecnològic. Tot i que sí que confio seguir molts
anys més als Pastorets de Balsareny, emocionant el públic i fent-los passar una
bona estona.
Josep
Gudayol i Puig
Foto: Arxiu
Èric Medina
