Èxit de la Setmana de la Joventut

Un any més, Balsareny va celebrar la Setmana de la Joventut, del 31 d’agost al 6 de setembre, organitzada pel Consell de Joventut, amb el suport de l’Ajuntament de Balsareny.
 
Dilluns 31, a les sis de la tarda, es va pintar un nou mural a la paret de la carretera de Moià, entre la Llar d’Infants i la parada d’autobús, que va substituir l’anterior, que ja feia força anys que hi era. Alhora, per animar aquella tarda, al recinte de la Llar d’Infants, es va fer la Festa de l’Escuma per a nois i noies, amb berenar inclòs.
 
Dimarts dia 1 de setembre, al pavelló municipal, hi va haver un disputat torneig 3x3 de bàsquet, i dimecres dia 2, a la pista de davant del pavelló, es va fer un torneig de vòlei. En tots dos casos hi va haver servei de barra i entrepans.
 
Continuant amb la Setmana, dijous dia 3 hi va haver, com cada any, el Joc de Nit pels carrers del poble i la piscina, que va començar a les 9 del vespre a la plaça de l’Ajuntament i es va allargar fins a la mitjanit. I així s’arribava al cap de setmana, més farcit d’activitats.
 
Divendres 4, a la vermuteria El Sidral, hi va tenir lloc un Torneig de Botifarra. A partir de dos quarts de vuit, va començar el tradicional Tussifest al Castell de Balsareny, que va començar amb un vespreig amenitzat per DJ Shark; a entrada de fosc, hi va haver un sopar popular, preparat per la Colla Peta Fluix i, a partir de les 10 del vespre, un concert conduït per Els Arreplegats, Waikiki Versions i DJ Sangu. El jovent assistent va ser força nombrós i va gaudir d’allò més fins a la matinada.
 
Dissabte 5, a partir de les cinc de la tarda, es va celebrar la tradicional Garri’n’kana, una gimcana amb proves diverses, al camp del costat del Cementiri municipal, amb servei de barra. Al vespre, a la plaça de l’Ajuntament, hi va haver el pregó de les festes, i un castell de focs. Tot seguit va engegar la Tussimòbil pels carrers, per a la qual es va demanar que la gent anés amb samarreta blanca i el mocador del Consell de Joventut. Fins arribar a la una de la nit, en què va començar un nou concert, molt concorregut, amenitzat per DJ Bou B2B + DJ Suero; DJ Sangu i DJ Juanmita. En acabat el concert, enguany no n’hi va haver prou encara, i la tabola va continuar a quarts de 6 del matí, amb el Tussinasso i les Matines, a la plaça de la Mel, acompanyats de la Xaranga Màgic.

 
Per acabar la Setmana, el diumenge a la tarda hi van haver, igual que altres anys, unes partides del Quinto, a la plaça Ricard Viñas, amb les taules plenes de gent. I, com a novetat, la cloenda va tenir lloc amb una cantada d’havaneres, a la mateixa plaça, a càrrec del grup “De Gairó”, de Premià de Mar. Cal dir que es tracta d’un quartet jove i mixt, molt innovador, que va oferir havaneres tradicionals (La Gavina, El meu avi, La Bella Lola, Lola la Tavernera...), alternades amb altres de creació pròpia, amb títols com Oli d’oliva, Dilluns de peixater, Mal de terra... Moltes estaven arranjades amb nous ritmes: rumba, bolero, txa-txa-txa... fins i tot una jota; i adaptacions a la percussió. A més a més, va destacar la presentació de les peces, a càrrec de dos dels seus membres, pel fet de convertir tota l’actuació en un relat continuat basat en la història d’aquest gènere, que comença a la Cuba del segle XIX i arriba, a finals del mateix segle, a la península Ibèrica, i també a Catalunya, a través de comerciants, mariners i soldats que tornaven de la guerra de Cuba. No hi va poder faltar, a la mitja part, el rom cremat, que van poder degustar unes cent-cinquanta persones que assistiren a l’acte.
 
Felicitem els organitzadors de la Setmana de la Joventut i totes les persones que hi han col·laborat i participat, contribuint així a posar en valor les nostres festes populars.
 
Isidre Prat
Fotos: Jordi Sarri, Isidre Prat, Jordi Vilanova

Garrinkana (©Jordi Sarri)

Un tsunami silenciós

TECNOLOGIA
 

 
Fa tres o quatre anys semblava que la intel·ligència artificial havia de canviar el món d’un dia per l’altre. De cop, les màquines podien escriure, dibuixar, compondre música i mantenir converses amb una naturalitat que fins aleshores semblava reservada a les pel·lícules de ciència-ficció.
 
Durant uns mesos, tothom va provar de demanar a ChatGPT que escrivís un poema, una carta o una recepta. Vam crear imatges impossibles i fins i tot cançons. Ens vam sorprendre, vam discutir si allò era art, si els alumnes farien trampes, si els escriptors es quedarien sense feina i si arribaríem a distingir una fotografia real d’una de fabricada. Després, com passa amb totes les novetats, ens hi vam acostumar.
 
Al carrer continuen passant cotxes conduïts per persones. Als comerços encara ens atenen humans. Els robots no passegen per Balsareny ni tenim una intel·ligència artificial fent d’alcaldessa. Ens llevem, anem a treballar, portem els nens a l’escola, comprem el pa i fem la nostra vida amb una aparent normalitat.
 
Però sota aquesta normalitat s’està produint una transformació enorme. La intel·ligència artificial s’està introduint de manera silenciosa dins d’eines i serveis que ja utilitzàvem. No sempre la veiem, però cada vegada pren part en més decisions que ens afecten.
 
No es tracta d’una possibilitat futura. InfoJobs, una plataforma d’internet que posa en contacte empreses i candidats mitjançant la publicació d’ofertes de feina i currículums i que fa d’intermediària en els processos de selecció de personal, ja ofereix a les empreses un servei anomenat PrevIA per fer la primera entrevista als candidats. Quan una persona s’inscriu en una oferta que utilitza aquest sistema, pot rebre una trucada telefònica d’un assistent de veu d’aparença totalment humana que s’identifica i formula preguntes sobre l’experiència, els idiomes, la disponibilitat, el salari o altres requisits del lloc de treball.
 
La conversa queda enregistrada i transcrita. El sistema prepara un resum i una valoració segons els criteris que l’empresa ha definit prèviament. Ja hem arribat al punt en què una persona pot fer la primera entrevista de feina parlant per telèfon amb una màquina, i en què la impressió inicial que rep l’empresa està elaborada per una intel·ligència artificial.
 
I el mateix nivell d’impacte el tenim en molts altres àmbits. Molts serveis d’atenció al client ja són sistemes d’IA amb veus tan humanes que probablement més d’un hi ha parlat sense adonar-se’n. Altres sistemes calculen el risc d’un préstec o una assegurança, ajuden a prioritzar pacients i a suggerir diagnòstics, detecten defectes i anticipen avaries a les fàbriques, organitzen la producció o preparen informes i recomanacions.
 
També està canviant la manera com ens informem. La IA decideix quines notícies ens arriben, mentre que fabricar fotografies, vídeos o veus falses és cada vegada més fàcil. Una trucada pot semblar que és del nostre fill, d’un client o del president d’una entitat i ser falsa. Dels efectes de la IA a l’escola ja n’hem parlat en altres articles.
 
El debat sobre si hem d’estar a favor o en contra de la intel·ligència artificial ja ha quedat enrere. Seria tan poc útil com discutir si estem a favor o en contra de l’electricitat, internet, els telèfons mòbils o els cotxes. Són tecnologies amb beneficis i riscos que han acabat formant part de la nostra vida. Amb la IA passarà el mateix: és massa útil perquè empreses, administracions i ciutadans hi renunciïn.
 
El que necessitem ara és alfabetització. No cal ser electricista per saber que no és una bona idea manipular un endoll amb els peus descalços i amb aigua escampada per terra. Hem après a desconfiar de les trucades de números desconeguts i, per conduir un cotxe, coneixem unes normes de circulació. Amb cada tecnologia hem desenvolupat uns coneixements i unes precaucions bàsiques per conviure-hi.
 
Amb la intel·ligència artificial encara no tenim aquests reflexos. Hem de saber què pot fer, quines limitacions té, quina informació no li hauríem de donar i com entendre les seves respostes. També hem de ser conscients de quan pot estar condicionant una decisió que ens afecta.
 
Ho vulguem o no, la IA ja és a tot arreu i no és prudent viure-hi d’esquena. Individualment i com a col·lectiu, hauríem d’entendre que està transformant la manera com funciona el món. No cal que ens apassioni ni que hi siguem experts, però sí que hauríem de tenir, com a mínim, curiositat.
 
Ens vam imaginar que la intel·ligència artificial arribaria com un tsunami visible des de lluny, amb una gran onada avançant cap a nosaltres. Ens prepararíem, discutiríem què calia fer i veuríem clarament el moment en què tot canviava. Però no està passant així.
 
L’aigua ens puja lentament pels peus mentre continuem fent vida normal. La intel·ligència artificial ja influeix en la manera com llegim, comprem, estudiem i treballem; en les oportunitats que tenim i en algunes de les decisions que altres prenen sobre nosaltres. El tsunami ja ha arribat. Tenim la IA per tot arreu. Així, com qui no vol.
 
Ferran Gállego

Imatges de Balsareny

 

 
Després del parèntesi de l’estiu, tornem aquest mes de setembre amb una imatge de Balsareny per endevinar. A veure si sabeu dir de què es tracta, quin significat té i on es troba. És dins del terme municipal de Balsareny. La resposta la posarem més endavant en aquest mateix post. 
 
Text i foto: Isidre Prat Obradors

Comiat a Dolors Sabala i Prat

 

Aquesta vegada ens ha tocat acomiadar una companya de feina i una bona amiga que ens va deixar el passat mes de juliol. Hi ha adeus que costen de pronunciar i que colpegen amb força, i el de la Dolors n’és un. Se’n va anar massa d'hora, deixant-nos un buit significatiu i una tristesa que costa d’alleugerir.
 
Tot i així, volem recordar la sort que hem tingut de compartir amb ella la tasca laboral i d’amistat. Diu el refrany que la gent només mor quan se l'oblida, però nosaltres sabem que ella continuarà formant part dels nostres records.
 
Com a mestra, va deixar la seva pròpia petjada: es va estimar els seus alumnes amb una dedicació plena, sabent veure i treure sempre el millor de cadascun. Procurava buscar la solució més correcta per a qualsevol problema dels petits alumnes.
 
El seu mestratge no va acabar a l'aula. En els darreres temps de la malaltia, la Dolors ens va donar una lliçó de vida, d'aquelles que no s'ensenyen enlloc i que cap llibre ens explica. De la mateixa manera que endreçava l’aula, va decidir ordenar el que deixava enrere amb serenor. Aquesta manera d'acomiadar-se, amb pau i generositat, és el millor llegat que ens ha ofert.
 
Gràcies, Dolors, per haver estat llum per als teus alumnes, una més de l’equip de mestres i una persona estimada per tots els qui vam tenir la sort de compartir camins amb tu. Descansa en pau.
 
Companyes i amigues

Les timbes clandestines del carrer Nou (i III)

 

El carrer Nou l’any 1909. Del llibre Balsareny, història en imatges 1897-1975 (Angle Editorial)

 
En la publicació precedent es va donar a conèixer la declaració judicial dels principals implicats en les timbes. Examinem alguns dels noms que hi van sortir a col·lació.
 
Joseph Gaxias. Sobre aquest cognom hi ha documents que fan menció de Ramon Gaxigas, pagès que morí el 1640. Es podria tractar del pare o un germà de Josep Gaxias. També hi ha un Onofre Gaxigas, que era paraire. Més endavant, al segle XVIII, trobem un Francesc Gaixigas com a amo d’una taverna del carrer Vell, cal Bodegón. Era un cognom molt comú a Balsareny entre el segle XVII i XVIII.
 
Jaume Arola, moliner. Als documents es troba Francesc Arola, que morí el 1658; probablement també tenia un vincle de consanguinitat amb el Jaume. És possible que hagués viscut a cal Moliner del carrer Nou, actual número 12: “L’home havia fet anar el molí que hi havia al lloc on més endavant Ricard Vinyes va construir la fàbrica”, és a dir, a l’antic molí fariner de casa Martí del Lloc.
 
Quant a Pere Massanés, el seu cognom va ser molt comú a Balsareny. Hem pogut trobar veïns que compartien cognom però amb diferents sobrenoms: a cal Xecó (Trull), cal Peretó (Nou): “Joseph Massanés, dit Peretó, pagès del carrer Nou de Balsareny”, cal Torregassa (Vell) i cal Catalunya (Nou): “Anton Massanés alias  Cathalunya, de Balsareny... als 15 mars 1744”.
 
També eren del carrer Nou Onofre Magnet, fuster, que vivia a l’actual número 32 i que va morir un any després, el 1680; i Joan Vessany i Valentí Vessany que eren de cal Bassany, actual número 36 del carrer.
 
L’hereu Ambrós del Pas era del Pla de Vilamajor, fill del mas abans conegut com l’Ambròs i l’Ambròs Vell. En aquesta època era conegut com l’Ambròs del Pas perquè sembla que era situat en un lloc on es podia travessar a gual el riu. Mitjançant una font diferent, he trobat que l’any 1690, un Joseph Ambròs del Pas es va casar amb Maria Vassany Pujol, noia del cal Bassany. Aquesta informació, però, s’hauria de contrastar.
 
Per altra banda, de Magí i Joan Porta, i Francesc Solà no se n´ha trobat cap referència documental.
 
Francesc Vilar era del cal Xesc Vilar, casa situada a mà dreta anant avall del carrer Nou —actualment número 30—, entre cal Massó i cal Magnet, encara que avui cal Magnet ja no és en aquest lloc. El nom de casa, cal Xesc, ja és prou revelador i ens apunta que aquesta línia directa, per tal de mantenir viu el llegat familiar, anava transmeten de forma generacional i invariable el nom de Francesc. A la foto que il·lustra aquest article, feta l'any 1909, cal Xesc Vilar és la casa de l'esquerra, amb dues dones al balcó. 
 
Magí Porta i Francesc Solà en les seves declaracions van dir també que van jugar a cartes en casa del doctor Antoni Joan Martí. Molt probablement, l’esmentat era fill del mas Martí, llinatge molt antic de terratinents, i pel seu patrimoni i propietats els més adinerats del poble. Si alcem les celles, en aquest procés judicial trobem a faltar la seva declaració com a persona que també jugava a cartes i, encara era més greu, que organitzava les timbes a casa seva de sotamà. O bé ens falten papers o aquí la llei no es va aplicar a tothom per igual. Si fou així, la justícia no portava els ulls embenats: no va atendre els fets, sinó les persones. Tot sembla indicar que la seva situació social i econòmica el va acabar emparant davant la justícia.
 
Aquesta podria ser una de les raons que van portar a Magí Porta i Francesc Solà a assenyalar el metge del poble, qui sap si amb l’expectativa que si es veiés incriminat les autoritats ocultarien intencionadament aquest afer vergonyós, i de retop en sortirien beneficiats. Si no fos així, a més de causar un gran impacte públic —l’escàndol del metge jugant-se els quartos d’amagat a cartes hauria sigut sonat; i a casa seva, per acabar de reblar el clau— hauria repercutit nefastament sobre el bon nom del llinatge Martí, més si considerem que un segle enrere, Pere Martí, un ascendent de Antoni Joan, havia estat batlle de Balsareny. 

 
Sigui perquè aquests documents o bé s’han perdut per sempre o bé estan extraviats, el fet és que desconeixem com va acabar tot plegat i quines sentències o resolucions va dictar el batlle encarregat d’administrar justícia.
 
En essència, la crua realitat és que els jocs de cartes estaven molt arrelats arreu. Tot i que, estaven considerats més un vici que un entreteniment, constituïen un esbarjo lúdic i molt popular. Tothom hi jugava amb desfici, ja fossin nobles o vassalls, benestants o desvalguts, homes o dones, de manera que en ocasions es toleraven, però sempre sota determinades restriccions. Sant Tomàs d’Aquino, nomenat Doctor de la Humanitat per la mateixa Església, defensava, però, que el joc practicat de forma moderada era absolutament una eina vàlida de recreació i gens censurable conforme a la moral. La condició és que la raó sempre ha de dominar el joc, que s’ha de practicar seguint el camí de l’eutrapèlia o virtut que consisteix a trobar justament l’equilibri entre dues inclinacions o tendències antagòniques, entre la abstinència lúdica i la desmesura extrema. Sostenia el sant escolàstic que s’ha de jugar per recreació i no per afició, evitant, evidentment, l’afany de lucre. L’entreteniment lúdic assenyat, digué, equilibra el descans del cos i l’ànima i no era cap incitació a pecar ni temptació del maligne per pervertir la rectitud i la integritat moral de la ciutadania, com van arribar a sostenir  les veus més intransigents de la clerecia.
 
Abans de tancar, vull agrair l’ajuda de Ramon Carreté, ja que gràcies al seu assessorament, bon ofici i ull perspicaç he pogut esbrinar el farrigo-farrago de noms, càrrecs i dates, i fins i tot he pogut dilucidar l’entrellat d’un document extemporani que inoportunament es va colar dins la documentació consultada. Així mateix, de la seva tesi doctoral (1) n’he pogut extreure informació molt valuosa que m’ha sigut en gran manera útil per acabar de tancar la present feina.

Joan Craviotto
 
Fotos: a) El carrer Nou l’any 1909. Del llibre Balsareny, història en imatges 1897-1975 (Angle Editorial). b) Tot jugant (Arxiu Joan Craviotto)
 

---

(1) Carreté, Ramon. Noms de lloc, de casa i de persona de Balsareny, Societat d’Onomàstica, Institut Cartogràfic de Catalunya i Generalitat de Catalunya, 2010.

Addiccions: entendre la malaltia per començar la recuperació

Amb el títol «Xerrada sobre addiccions» es va celebrar un acte el dia 26 de juliol a la sala Sindicat de Balsareny. La imatge de la invitació és prou evocadora: una persona surt d’una cova i camina cap a la llum, mentre, en primer pla, una cadena trencada queda enrere. I les frases que l’acompanyen «Quants cops has dit “Jo controlo”?» i «Quants cops has pensat que “no ho tornaré a fer”?» posen sobre la taula algunes de les preguntes i situacions que formen part de la vida d’una persona addicta.

 
L'acte, impulsat per Jordi Guillem Domene Planes, va reunir diferents veus relacionades amb el món de les addiccions. Jana, una dona jove addicta en procés de recuperació, va aportar la seva experiència personal. Marc, amb tres o quatre anys de recuperació, va parlar de les recaigudes i del seu pas per diferents centres de tractament. Juanjo, un terapeuta,  va aportar la mirada professional sobre l'addicció com a malaltia. Cristià, de l'O2 Fitness Balsareny Centre, va abordar els problemes relacionats amb el consum de drogues des de l'experiència de qui no és addicte. Finalment, Jordi Guillem va parlar de la coaddicció i del paper que hi tenen la família, els germans, els amics i l'entorn més proper.

Després de la xerrada parlem amb el Jordi Guillem, que va fer de coordinador de l’acte i ens aclareix alguns dels conceptes i aspectes que s’hi van tractar. Segons explica, l'addicció és una malaltia amb risc de recaiguda i requereix treball constant. La persona addicta passa per un llarg procés de deteriorament: arriba a considerar que no és prou persona, que no és prou valenta, que s’està tornant boja o que se’n sortiran tota sola. La persona “ionqui”, “alcohòlica” o amb qualsevol altra addicció pot arribar a una fase d’abandonament total. Abans d’arribar a demanar ajuda, el camí és molt llarg.
 
El Jordi Guillem també assenyala que als centres de tractament hi ha poques dones i que, a més l’estigma que pateixen és encara més fort.
 
Paral·lelament, hi ha l’entorn coaddictiu, format pels familiars i altres membres propers. Per a ells, acceptar que l’addicció és una malaltia és molt difícil, especialment perquè han patit les conseqüències del comportament de l’addicte: mentides, comportaments molt durs, promeses que no pot complir, culpabilitzacions o actituds de prepotència com a mecanisme de defensa. S’estableix una lluita en què l’addicte sempre guanya.
 
Sovint, perquè l’addicte accepti ingressar en un centre de tractament, s’ha d’arribar a una situació extrema. És en aquests moments límit quan pot arribar a acceptar que necessita ajuda i iniciar un tractament. Aquests espais ofereixen suport mèdic, psicològic i social.
 
Les teràpies grupals són la base de tot el tractament. El procés de recuperació és diferent per a cadascú i requereix temps. L’intern ha d’aprendre a escoltar-se, controlar la impulsivitat i reconduir la ràbia i la ira, interioritzant noves conductes i aprenent a viure des de la calma. Equivocar-se forma part del procés, tot i que sovint ho viu com un fracàs. No es tracta d’aprendre a demanar perdó, sinó d’aprendre a ser i estar amb la nova persona que estàs construint.
 
A les teràpies hi participen els terapeutes i totes les persones del centre. Els «veterans» són un mirall del que pots arribar a ser, mentre que els «nous» et recorden el que tu mateix vas ser. Els terapeutes fan el seguiment i, com els companys del grup, ofereixen devolucions que ajuden a avançar. Aprendre a demanar ajuda és també una part imprescindible del procés, que es treballa durant l’estada i després, per poder-ho mantenir en el temps.

Segons Jordi Guillem, al principi, parlar al grup costa. L’addicte parteix sovint de la idea que tothom li vol mal, busca el perdó, rebutja els comentaris que no li són plaents i tendeix a culpabilitzar els altres. Progressivament, però, aprèn a parlar d’ell mateix: qui ets, què has fet i on ets ara. És el camí cap a l’acceptació.
 
Al mateix temps, es fan teràpies familiars, espais on els familiars parlen davant dels interns i els terapeutes. Expliquen les vivències prèvies a l’ingrés i els addictes no poden intervenir; han d’escoltar tot el cúmul d’experiències i sentiments que els familiars han patit i han viscut. En aquestes sessions poden aparèixer també interpretacions diferents dels mateixos fets. El que han viscut els familiars i la manera com ho han percebut forma part del treball posterior en teràpia. Segons Jordi Guillem, el coaddicte tendeix a perdonar perquè està “trencat”, però,  no es tracta de perdonar, sinó d’acceptar.
 
Jordi Guillem considera  que els coaddictes no disposen de tanta teràpia ni  de tantes eines per treballar el procés de recuperació del familiar que hi ha al centre. Per això, considera que es troben més desvalguts.
 
Quan el Jordi Guillem torna al centre, es troba amb els terapeutes, continua fent teràpia i explica que tornar-hi li serveix per «aterrar» i recordar que no vol tornar a aquella situació. Jordi Guillem considera que no es pot parlar d’«ex-addicte» ni d’«addicte recuperat»: segons explica, ho ets per sempre i cal un treball constant per no recaure. La teràpia, explica, li ha ensenyat a ser i estar. Ell seu missatge final és clar: tots hauríem d’aprendre a demanar ajuda.
 
Lluïsa Coma Gómez
Foto: Jordi Guillem Domene

L’efecte Trump sobre el comerç internacional

Un nou llibre de Marc Selgas
L’efecte Trump sobre el comerç internacional
 
El balsarenyenc Marc Selgas i Cors, juntament amb Renata Thiebaut, publiquen aquest setembre un nou llibre sobre les conseqüències econòmiques de les polítiques de Donald Trump sobre el comerç internacional. El llibre, en anglès i de 206 pàgines, porta per títol Donald Trump and the effects on International Trade, i l’edita Springer International Publishing.
 
Els dos autors ja havien publicat l’any passat Geopolitical and Economic Consequences of Trade Policies and Tariffs, al qual vam fer referència en una ressenya el gener d’enguany. Renata Thiebaut és doctora en Dret per la Shanghai Jiaotong University i màster a la Universitat de Harvard sobre globalització i transformació digital; i té una llarga experiència professional a la Xina. És la directora operativa (COO) de Green Proposition Consulting Firm i professora a GISMA University of Applied Sciences. Marc Selgas (Balsareny 1981) és llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració i doctor en Estudis Interculturals per la UAB i està cursant un segon doctorat en Economia i Innovació a la Universitat del País Basc; expert en la transformació socioeconòmica de la Xina, la meritocràcia política i l'aplicació de la intel·ligència artificial en l'educació i el desenvolupament de les organitzacions, és professor associat a la Universitat de Barcelona i professor titular a EAE Business School, a Barcelona Culinary Hub i a l’EUHT de Sant Pol de Mar. Tolts dos han publicat nombrosos llibres i articles sobre economia i geopolítica i han participat en moltes conferències internacionals.

Com el seu títol indica, el nou llibre que presenten tracta del comerç internacional, que durant molt de temps s’ha regit per principis d’equitat i de cooperació multilateral. Avui, tanmateix, l’increment del proteccionisme i la competència estratègica estan desafiant aquestes normes. Aquest llibre estudia la forma com les polítiques comercials dels governs de Donald Trump estan remodelant el comerç global i tensionen el vell sistema basat en normes clares i respectades. Amb anàlisis empíriques, estudis de casos i entrevistes amb experts, el llibre explica les guerres comercials entre els Estats Units i la Xina i els aranzels imposats a Europa i altres països aliats a partir del criteri "Amèrica Primer", cosa que pressiona l'Organització Mundial del Comerç. Analitza les polítiques sectorials sobre terres rares i semiconductors, els canvis regionals a l'Amèrica Llatina i l'ASEAN, i les conseqüències geoeconòmiques més àmplies de les accions dels Estats Units. L’obra planteja qüestions sobre el futur de l’OMC, sobre com ​​redefiniran el comerç mundial les indústries emergents; o sobre com pot evolucionar, a llarg termini, l’equilibri geopolític i econòmic a nivell mundial, on el comerç global és una eina política de poder enmig del creixent nacionalisme i la transformació institucional.
 
Ens agrada veure com en Marc continua aplicant els seus coneixements sobre economia i política per ajudar-nos a comprendre els envitricolls d’aquest món tan complex on ens ha tocat de viure, del qual prou que veiem, sense poder-hi fer gran cosa, la preocupant evolució superficial, mentre que se’ns fan difícils de copsar els moviments estructurals de fons que la propicien. Esperem que el llibre tingui el ressò que mereix el seu esforç. Gràcies, Marc.
 
R. Carreté