dijous, 3 d’abril del 2025

Per no perdre el nord, preservar la identitat

 
 
Tot just fa una estona m’acabo d’assabentar, mentre esperava el meu torn al forn de la Maria, que la ferreteria del barri baixa persianes. Sembla un fet irremeiable. Tanca definitivament. Els nous temps, les grans plataformes de distribució, la manca de relleu... s’excusen. I encara que sembli una exageració de nostàlgic compulsiu, de cop, m’he sentit com una mica desemparat. 
 
On aniré a partir d’ara quan necessiti una junta per l’aixeta de l’aigua, una broca del sis, o mitja dotzena de cargols? A qui demanaré consell per penjar l’armari de la cuina, aplicar una silicona, o trobar la solució més pràctica a una avaria domèstica? Quantes vegades hi he entrat amb la intenció de comprar qualsevol andròmina i n’he sortit sense haver-me rascat la butxaca i amb un consell de franc. O les estones perdudes (o guanyades, ben mirat) fent-la petar amb aquell o l’altre. A partir d’ara em veuré obligat a agafar el cotxe i peregrinar pels llargs passadissos d’un centre comercial on la gent no es saluda o, més còmode, demanar qualsevol fotesa als algoritmes d’Amazon. Com diu Yanis Varoufakis, convertir-me en vassall de les grans plataformes. Perdre el control. Perdre capacitat de decidir. Perdre identitat.
 
I no és només que em veuré abocat a substituir en lloc de reparar, no és només la incomoditat dels desplaçaments, o la petjada ecològica absurda d’haver de participar d’aquest tràfec desaforat de foteses a nivell mundial; és, principalment i sobretot, el trencament d’una xarxa de relacions de confiança i de la comunicació amb la resta de clients i veïns; l’experiència dels uns en benefici de tots, els consells i recomanacions que corrien generosos a una i altra banda de taulell i, sobretot, les converses intranscendents que s’allargaven perquè, en el fons, el que teníem eren ganes de fer-la petar, sentir-nos part del col·lectiu, fer caliu, fer poble.      
 
La globalització és un calaix de sastre on hi cap de tot, que tot ho barreja, ho uniformitza, ho  mal digereix. A cop de tuit, d’imatges i seqüències trucades, des de l’anonimat més pervers, amb interessos inconfessats. Una nebulosa on som objecte de fàcil manipulació. Som el producte. Tendències, modes, falsos progressismes, uniformització, obligatorietat de situar-nos per blocs a un o altre costat simplificant els problemes i les ideologies. En diuen eficiència però és negoci, ho anomenen beneficis legítims però és especulació descarnada. Abans són els inversors que les persones.  
 
Al final, la uniformització en els gustos, les modes, les tendències només són formes de dependència creades artificialment i a les que ens sotmetem de bon grat, en profit de grans corporacions que n’extreuen beneficis i rendes indecents. Els nous amos del món. Els que apareixien a la foto, cofois i desafiants, al costat del nou president dels EEUU, en la cerimònia de la seva presa de possessió.
 
Hem donat la benvinguda a la nostra llar a la Siri i a l’Alexa, assistents de veu xafarders i bocamolls que, sota l’aparença d’una dona complaent, submisa i discreta, alimenten els algoritmes amb la informació que tan gentilment els subministrem; hem inundat els nostres smartphones amb aplicacions de tot tipus. Ens obsessiona estar connectats amb el món des de la virtualitat, treure el nas a tot arreu, col·leccionar likes o repartir-los a tort i a dret, publicitar la nostra vida privada, en una deriva pel cap baix imprudent.
 
Arribats en aquest punt, creiem que l’única alternativa possible i, sobretot, útil consisteix a centrar-nos en enfortir els lligams amb els propers, crear-hi sinergies i complicitats. Promoure les cures, la cooperació, la mirada cara a cara, el debat honest, els compromisos en el aquí i en l’ara. Fer comunitat.
 
Només des de la construcció tossuda d’una identitat ben arrelada i consistent podem obrir-nos al món i no desfer-nos en el magma del global com un sucre. A més inèrcia globalitzadora més comunitat local, més xarxa de proximitat, més prendre consciència del que som i de cap a on volem anar.
 
Només des d’aquesta base podrem aspirar a l’objectiu d’una ciutadania global alternativa, oposada al concepte de globalització capitalista neoliberal i tecnovirtual basada en què milers de milions d’individus anònims treballem per als interessos d’uns quants milmilionaris. Una ciutadania global antisistèmica, a la cerca d’alternatives socials i en l’esfera política, i teixint complicitats amb les diferents lluites i resistències que van en la mateixa direcció. En oposició a la lògica mercantilista financera, una  globalització ètica portadora d’utopies.
 
Per sort, la deriva en què estem immersos no és inevitable. No és inevitable una societat que deixa de ser-ho per convertir-se en una suma d’individualitats, no ho és la virtualització de les relacions. Les xarxes també ens ofereixen una altra forma, crítica, de ser presents en la distància i d‘organitzar-nos; la possibilitat de multiplicar, nosaltres també, els nostres cercles d’influència i de presa de decisió. En tot cas, mentre es segueixin omplint estadis fins a la bandera, teatres, terrasses, platges, fires i aplecs, res està perdut. Sempre podrà més el nostre instint social i de pertinença que no pas aquest individualisme virtual que sembla arrasar-ho tot. Balsareny, amb la seva intensa vida associativa n’és un bon exemple.
 
Balsareny Educa              


                                                      

Imatges de Balsareny

 

Sabríeu dir on es pot veure aquesta imatge? És dins del terme de Balsareny, als afores; però sabríeu més o menys on cau, i com s’anomena l’indret? La resposta la trobareu d'aquí a uns dies aquí mateix. 
 
Text i foto: Isidre Prat

La Biblioteca celebra el Dia de la Poesia

 
Cada any, en biblioteques, escoles, instituts i altres espais, es celebra el Dia Mundial de la Poesia, proclamat per la UNESCO l’any 1999, el dia 21 de març. Enguany, a Balsareny, hi ha hagut una trobada del Club de Lectura de la Biblioteca Pere Casaldàliga, que es va anticipar a la data: va ser el dia 18, perquè els dimarts són els dies habituals de trobar-se cada mes.
 
Aquest mes, per tant, la jornada, presidida per les bibliotecàries, Ana Pérez i Elena Mendoza, es va dedicar a un recull de poesies, preparades per Ramon Carreté, que la vintena de participants van anar llegint i després comentant entre tots. Així, es van recitar i interpretar poesies de Jacint Verdaguer (A un detractor), Joan Maragall (La vaca cega), J. V. Foix (És quan dormo que hi veig clar), Màrius Torres (Cançó a Mahalta), Joana Raspall (Podries...) i Maria Mercè Marçal (Divisa i Corrandes de lluna), entre altres. A més, alguns dels assistents van recitar poesies d’altres autors que els agraden o que els evoquen records. Els participants també van escoltar el poema Corrandes d’exili, de Pere Quart, cantat per Sílvia Pérez Cruz (com és sabut, anteriorment, el 1984, ja hi havia posat música Lluís Llach). 

 
Per altra banda, la Institució de les Lletres Catalanes promou aquesta celebració cada any des de 2008, per a tot el món, escollint un poeta i un dels seus poemes, que difon arreu amb l’original en català i la seva traducció a vint-i-tres llengües. En aquesta divuitena edició el poema escollit ha estat Desamor, del mallorquí Josep Maria Llompart. Per aquest motiu, en aquesta trobada a la Biblioteca de Balsareny, es va llegir l’esmentat poema en català i després, per diverses persones, es va llegir traduït al castellà, al gallec, al francès, al portuguès i a l’alemany.
 
En conjunt va ser una trobada entranyable, diferent de quan els comentaris són de novel·les o altres tipus de prosa. Per acabar, publiquem aquí el poema d’aquest any.

Text i fotos: Isidre Prat 

 
Desamor
 
Com si de cop abolissin
el fonoll de l’estiu, la raconada
que cobegen ones
agitadíssimes;
com si de cop
prohibissin l’Óssa Menor, les taronges,
el seu cos nu en el capvespre d’assutzenes;   
com si sense avisar
els coloms morts enllotessin tot el gris de l’alba;
com si les campanes
es negassin a repicar, com si la barca
ja no volgués sortir mai més de la nit de la cala;
com si la torre de Pisa
s’ensorràs finalment un cap al tard de flautes;
com si les llàgrimes
ja no poguessin emmelar-te l’esguard,
com si definitivament
et morissis en el cap de cantó de la memòria.
 
Josep M. Llompart
 

Jordi Salud, un artesenc integrat a casa nostra

 
La gran sort de poder obrir els finestrons d’aquesta finestra oberta i tenir el goig de parlar amb diferents persones que moltes vegades treballen a l’ombra sense que es conegui la gran labor que fan, ja sigui cultural, social, política o bé esportiva, però que fan moure el dia a dia dels nostres pobles. Avui és el torn de Jordi Salud i Bach, artesenc que per circumstàncies que ens explica va conèixer la seva companya Susana amb qui ha tingut dues nenes: l’Aina i la Marina, i es va fer balsarenyenc. De seguida va esdevenir una persona molt activa en la nostra cultura popular, entre Gegants i Pastorets i participant des de fa anys en la Cavalcada dels Traginers. Sigui doncs benvingut a aquesta secció.
 
En Jordi va néixer a Artés el 18 de maig de 1973. Posteriorment va cursar l’EGB a Artés, BUP a l’Institut de la Botjosa a Sallent i el COU al Pius Font i Quer de Manresa. Els estudis universitaris de Filologia Francesa i Alemanya els va cursar a la Universitat Autònoma de Bellaterra (UAB) i posteriorment a la Universitat des Saarlandes (a Saarbrücken, Alemanya). Actualment treballa com a Auxiliar Administratiu a Manresa per a una empresa alemanya.
 
Sobre la pregunta de si ha viatjat ens comenta: «Un xic per Europa, però el món és tan gran… He estat a França, Portugal, Anglaterra, Escòcia, Itàlia, Grècia, Eslovènia, Croàcia, Alemanya, Holanda, Bèlgica, Luxemburg, Estònia, Letònia, Lituània, Finlàndia, Suïssa, Àustria, Noruega, Turquia, Israel, la República Dominicana i el Canadà; crec que no me’n deixo cap». Pel que fa a la lectura ens diu que llegeix a estones i quan ho fa les novel·les de detectius l’apassionen.
 
Com a esport preferit té el bàsquet, que, com ens diu, «aporta joc en equip i pensar ràpid». De petit jugava al CB Artés, després als 16 anys va compaginar jugar amb fer d’àrbitre i al final només arbitrava. Ho va fer 27 anys aquí a Catalunya i també els anys que va estar a Alemanya. Allà xiulava a la 2-Bundesliga alemanya (el que seria sota de l’ACB d’aquí). Quan va tornar va xiular uns anys més aquí i des de fa vuit anys està fent d’auxiliar de taula. «Fa tres anys vaig entrar a la Delegació de Catalunya Central de la Federació Catalana de Bàsquet i actualment imparteixo els cursos dels nous auxiliars i alhora faig d’informador d’àrbitres i també d’auxiliars de taula», afegeix.
 
Durant el temps de lleure li agrada fer una passejadeta per la muntanya o pel bosc; «tenim la sort que a Balsareny hi ha molts camins i paratges ben bonics», ens diu. I pel que fa a la música i la pantalla, ens comenta que «mentre treballo, un xic de música de fons ben fluixeta sempre hi és. La meva perdició és la tele i encara més ara amb el tema de les sèries que ofereixen a totes les plataformes».
 
— M’agradaria que ens expliquessis quan vas arribar a Balsareny i des de quin lloc.
 
— El 2011 havia deixat el Bàsquet Manresa, on havia estat cap de Premsa durant cinc anys i poc, i després vaig entrar a l’empresa en la qual ara treballo, i vam començar a sortir amb la Susana, i una cosa va portar a l’altra...
 
— Coneixies ja Balsareny?
 
— Sí, amb els de casa no ens perdíem mai la Festa dels Traginers. I l’avi sempre acabava pagant els calamars i els combinats de Cal Boter. Eren boníssims! També de jove algun cop havia anat al bar musical Sgrip’s.
 
— Vas venir a casa nostra a través d’algun projecte?
 
— No... Va ser per amor; com a totes les cases, acaba manant la dona. I mira que m’acabava d’arreglar un pis a Artés, però ja ho veus: vaig venir cap a Balsareny. I jo, ara, molt content. Vaig encertar en la decisió.

 
I de seguida t’hi vas integrar. Podries dir-nos de quines activitats balsarenyenques vas entrar a formar part?
 
— De primer als Pastorets, després a muntar el Rebost a cal Merenci (on ara hi ha la Taverna del Traginer) amb uns joves que em van rebre amb els braços oberts: Jaume Masplà, Esteve Pujals, Ramon Calveras, Esteve Díaz, Ramon Magem, Joan Prat, Alfred Selgas, Marc Mas, Miquel Peñarrúbia, i alguns de més jovenets, com ara el Marc Rabeya, Ferran Morral o el Manel Mingo... I segur que me’n descuido algun, i espero que em perdonin. Després, fent El cafè de la marina amb la Coral Sant Esteve (que bé que ens ho vam passar!) i per últim, a la Cavalcada de Traginers.
 
— Com em dius, actualment formes part del quadre dels nostres Pastorets, com va anar això que en formessis part?
 
— Amb el Ferran Morral ens havíem fet amics en un viatge de cap d’any a Berlin (quin fred, Déu meu!) i mira, em va acabar reclutant per sortir a Pastorets i la veritat és que m’ho passo molt bé. Hi ha molt bona gent i bon ambient; i de vegades costa d’aguantar el riure sobre l’escenari, perquè hi ha cada pastor...
 
— Fa uns dies Balsareny va tornar a celebrar la seva gran Festa dels Traginers i tu al peu del canó. Com t’hi vas incorporar?
 
— Sembla mentida, eh?, però també va ser el Ferran que em va entabanar. És una passada, el que fa la gent d’aquest poble perquè tot surti bé. Entre tots hem de col·laborar amb el que puguem, ni que sigui els dimecres a netejar coses a la Casa Torrents. Gent com el Xavi Vall sènior, el Xavi Vall júnior i el Jesús Acevedo, és increïble el que fan per aquesta festa. I si podem donar-hi un cop de mà, per poc que sigui, ho hem de fer. Tothom hi és benvingut.
 
— Finalment, el goig de tenir parella i dues filles. Podries dir-nos com va anar el fet de conèixer la teva companya Susana?
 
— Era l’amiga de la parella d’un amic meu, el Julià, i mira, al final em van acabar embolicant, he he!… I jo encantat de la vida, perquè vam tenir l’Aina i la Marina i elles són el millor que he tingut i que mai tindré en aquest món.
 
Josep Gudayol i Puig
Fotos: Jordi Salud

Fem un nou pas endavant

EDITORIAL

març 1976: ciclostil

Fa gairebé mig segle, el 1976, naixia el Cercle Cultural de Balsareny amb la voluntat d’agrupar i donar veu a les entitats del poble. Amb ell, va veure la llum el Sarment, una revista que ha estat, des de llavors, testimoni i portaveu de la vida cultural, social i històrica del nostre municipi.

gener 1980: offset
 
Els inicis no van ser fàcils. Amb ciclostil i molta dedicació, els primers números van sortir gràcies a l’empenta d’aquells que creien en la importància d’un mitjà de comunicació local. Amb el temps, la tecnologia va avançar i també és va abaratir, i el Sarment va fer el salt a l’offset, un canvi que va millorar la qualitat i la difusió de la revista. 

desembre 2012: portada en colors

Fa dotze anys vam incorporar el color a la portada, una millora que li donava un aire més modern i atractiu. I ara, després de tot aquest recorregut, arriba el moment de fer un nou pas endavant: el Sarment incorporarà el color en tres números a l’any, amb l’expectativa de poder-ho fer sempre en el futur.
 
Aquesta transformació no és només un canvi estètic; és un compromís amb la qualitat i amb els lectors. Un pas que reflecteix la voluntat de continuar creixent, adaptant-nos als nous temps i fent de la nostra revista un espai més dinàmic i visualment atractiu. Amb el color, guanyem expressivitat, guanyem impacte i potenciem la força dels nostres continguts.
 
Però aquest nou repte també ens interpel·la a tots. Sarment és una publicació del poble i per al poble, el portaveu de les nostres entitats, i voldríem que ho continués sent. El  seu futur depèn del suport i la implicació de la comunitat. Comptem amb vosaltres, amb els socis fidels que ens donen suport, amb els lectors que ens han acompanyat al llarg dels anys, amb els col·laboradors que hi aporten el seu granet de sorra i amb les entitats i institucions que creuen en la importància d’un mitjà de comunicació local independent i arrelat al territori. En aquest sentit, volem agrair el suport institucional i econòmic de la Generalitat de Catalunya, de l'Ajuntament de Balsareny i de l'Associació Catalana de la Premsa Comarcal.
 
Avui celebrem aquest pas mentre ens acostem a la fita dels cinquanta anys de servei, i alhora refermem el nostre compromís de seguir informant, explicant i compartint la vida de Balsareny i de les seves entitats amb la mateixa passió que ens ha mogut des del primer dia. Per molts anys més de Sarment!
 
Cercle Cultural de Balsareny


dimarts, 18 de març del 2025

Dia Internacional de la Dona: actes a dojo a Balsareny

 

Per commemorar el Dia Internacional de la Dona, el 8 de març, un grup de dones, amb el suport de l’Àrea de Feminisme i Igualtat de l’Ajuntament, van organitzar una gran varietat d’actes repartits durant més d’una setmana, del 5 al 16 de març. Tot això, amb el lema escollit pel Consell Comarcal del Bages: “Les dones som grans professionals. El talent no té gènere. Les professions tampoc”. 

El futbol no té gènere

Dimecres dia 5, a les 7 de la tarda, els actes van començar amb un entrenament de futbol: qualsevol dona podia participar a jugar a futbol junt amb l’equip de Veteranes de la UE Balsareny, reivindicant així que “el futbol no té gènere”. Després va venir un petit berenar-sopar. 

'La trena'
 
Dijous dia 6, a la tarda, a la Biblioteca Pere Casaldàliga, es va celebrar una tertúlia literària al voltant del llibre La trena, de Laetitia Colombani, conduïda per la nova bibliotecària, Elena Mendoza, en la qual van participar 25 dones que van dur a terme un enriquidor debat sobre l’argument de la novel·la (que també s’ha dut al teatre aquests darrers dos anys, amb actrius de renom, com Clara Segura): és una narració vibrant i commovedora que conta les històries de tres dones, nascudes en continents diferents, que comparteixen unes idees i uns sentiments que les uneixen en un desig de llibertat.
 
L’endemà divendres dia 7, a la tarda, també, a la Biblioteca, hi va haver una conferència-debat a cura de Laia Creus sobre la dona i la seva lluita pel medi ambient, de la qual parlem més extensament en un article a part en aquest Sarment.

Frikibingo
 
Al vespre d’aquell mateix divendres, al Sindicat, hi va tenir lloc l’acte més lúdic d’aquesta programació: un sopar de dones, en el qual van participar unes 150 dones, amb moltes ganes de passar-s’ho bé. El va organitzar l’Associació Els Ametllers, amb la col·laboració de l’Agrupament Escolta Guillem de Balsareny, que va coure les botifarres. Tot seguit, hi va haver un concorregut Frikibingo, al qual es van afegir força més dones, fins arribar a gairebé 200. Es tracta d’un bingo especial, esbojarrat, amb molta música i ball, on les participants havien d’endevinar títols de cançons i noms de grups musicals per omplir la seva “línia” i el seu “bingo”. Hi va haver premis per a les guanyadores. La gresca es va allargar fins prop de les dues de la matinada. 

Mercat de Reutilització
 
El dissabte dia 8, pròpiament el Dia de la Dona, els actes es van unir als de la Festa de l’Arbre. De tots ells en parlem en un article més extens en aquest mateix Sarment. L’endemà, diumenge dia 9, l’activitat va continuar amb un Mercat de Reutilització, que s’havia de fer a la plaça de la Mel, però que es va traslladar al local número 1 de la plaça, davant del Sindicat. Hi va haver diverses paradetes, amb roba, sabates, joguines, llibres, contes i altres objectes per intercanviar. Una de les parades, de roba, destinava els donatius a la Fundació Pere Casaldàliga.
 
Manifest

Dilluns dia 10 van continuar les activitats a nivell de l’Institut Escola Guillem de Balsareny. Al matí, els alumnes es van concentrar a la plaça de l’Ajuntament, on unes alumnes van llegir un manifest relatiu a la dona i el 8M. L’alumnat del centre venia clauers solidaris amb el tema del 8M, amb l’objectiu de destinar els diners recaptats a tallers coeducatius  i a la Plataforma Unitària contra la Violència de Gènere. L’acte el va organitzar la Comissió Lila de l’Institut Escola.

 
Dissabte dia 15, a les 7 de la tarda, al Sindicat es va representar una obra de teatre, amb el títol de (H)ovo, o El retaule d’una dona sense òvuls, a la qual van assistir unes vint-i-cinc persones, que van participar de forma activa amb l’actriu Àngeles Gordillo, en un monòleg centrat en un aspecte de la dona: el climateri. Una altra actriu només va acompanyar en la música i tocar la percussió. (H)ovo és un projecte que parla del climateri i la menopausa, amb el desig d’obrir un diàleg social, basat en les vivències personals que, quan s’expressen en l’espai públic, ressonen i són reconegudes. En el transcurs de l’obra, mostra tot de calces com a símbols de la vida d’una dona passant per la menstruació: les de nena petita, les de la primera regla, les de l’embaràs... fins arribar a les del climateri; després les renta i el públic l’ajuda a estendre-les al sol. L’actriu fa reflexions i també canta sobre els canvis, sovint patiments, que té la dona durant aquest període de la seva vida, el climateri. Diu: «Soc una dona quasi sense òvuls. M'ho dic i em quedo igual. Perduda. Em falten referències. Avui m’he aixecat amb ganes de jugar i xerrar d'això que jo sé, de la meva vida i la vida de moltes. Avui vull rentar les meves calces i posar-les a assecar al sol, perquè s'airegin».

 
En acabar, hi va haver un col·loqui amb els assistents, que van poder donar les seves opinions i parlar de la seva experiència: no tan sols les dones, sinó que també els homes van poder opinar. Àngeles Gordillo, intèrpret i també autora de l’obra, va expressar que, per fer-la, va necessitar un llarg període de documentació mitjançant converses amb dones i persones que estan vivint el procés de finalitzar la seva menstruació. L’espectacle es va allargar durant gairebé una hora i mitja. 

'Dona sagrada'
 
Per acabar, el diumenge dia 16 es va fer una matinal especial amb el títol Dona Sagrada, amb un seguit d’activitats de meditació i relaxació, des de la base de la feminitat i la comunicació entre dones. Hi van participar unes 15 persones. Hi va haver tres activitats i cadascú podia participar en les que volgués o li anés bé. La primera va ser una caminada meditativa junt amb la creació d’una mandala; va ser de 8 a 10 del matí.  Tot seguit es va fer la segona activitat, consistent en la pràctica del ioga, pranayama i ioga nidra,  fins a les 11.30; i després d’una pausa de mitja hora, la sessió va acabar amb una activitat sobre bioenergètica i ecstatic dance —arrelament i força interior. La matinal va estar organitzada pel Gimnàs O2 i @mon._.balsareny, que esperen poder consolidar aquestes activitats en altres ocasions, amb participació de més gent.
 
Isidre Prat
Fotos: Jordi Vilanova / Isidre Prat

Frikibingo


'La trena' a la Biblioteca



Mercat de Reutilització





'(H)ovo'






'Dona sagrada'


Tempo: Madame Lumière

 
 
El Cicle d'espectacles familiars Tempo ens va oferir una nova edició el diumenge 9 de març a la sala Sindicat: l'espectacle Madame Lumière, de la companyia La Menuda ProduccionsEl cicle s’adreça a públics de totes les edats, i en aquesta ocasió va abraçar la primera infància: els nens i nenes d’entre 0 i 5 anys. 

 
Vam poder gaudir d'un espectacle pluridisciplinari de música, dansa, escenografia i llum, que formava una deliciosa combinació de poesia visual capaç de captivar l’espectador jove des del primer moment. Dins la sala trobàvem una platea sense butaques, un terra encoixinat amb uns quants pufs i coixins en forma de semicercle; una llum atenuada i boniques melodies interpretades en directe per Faló Garcia i Pallejà, guitarra i veu, a més de ser el director artístic de l'espectacle; Edgar Casellas, violoncel; Nina Sunyer, viola; Xevi “Quiño”, percussió i veu; Maria Cruz, piano, saxo i veu, a més de directora musical; l'actriu i ballarina Jana Noguera; i l'actriu, cantant i directora escènica, Aina Sànchez. La resta de l'equip està format per Anna Castells, direcció escènica; Fanny Espinet i David Fauchs, escenografia; Joan Verdú, cap tècnic; Albert Mosoll, disseny de llums, i Silvia Jou, vestuari. 

 
Faló Garcia ens diu: «Els nadons [] són curiosos, vius, sensibles, divertits, atrevits, rigorosos, tossuts, fidels, alguns molt àgils i d’altres maldestres, intel·ligents, agraïts, observadors, creatius, exigents, plàstics, dormilegues, aventurers… Tocar per a ells és de les experiències musicals i personals més pures, emocionants i exigents que podem viure

 
Se'ns representava el capvespre, amb els darrers rajos de llum del dia, en el qual, entre la foscor i els colors rogencs, ataronjats i blaus, anaven apareixent personatges i  elements màgics que donaven la benvinguda a la nit i s’encarregaven de donar vida als somnis de la Layla (una nena de deu anys), que veia com la seva estimada nina es convertia en Madame Lumière. Juntes ens van fer navegar per mars profunds, i van ser les protagonistes d’un antic i nòmada Circ de carrer: un homenatge a la música, la llum i la màgia dels somnis. 

 
L'espectacle va ser agraït i aplaudit pel públic assistent, i la companyia va agrair les mostres d'afecte. Així mateix, va donar les gràcies als empleats municipals, que durant tot el matí de diumenge havien estat condicionant la sala. La companyia va mostrar també el seu reconeixement a l'Elisa Jorba, pel seu treball com a programadora i dinamitzadora cultural. Uns agraïments i reconeixements als quals, novament, des del Sarment, ens adherim: enhorabona!
 
Text i fotos: Jordi Vilanova