DE MEMÒRIA (44)
Fa setanta anys, un casament es convertia en un
esdeveniment popular, molt a prop d’un espectacle. I tots es celebraven a
l’església a una hora en què s’hi podia assistir com a espectador, llevat de
rares excepcions. El casament catòlic tenia validesa civil, com ara, però no hi
havia matrimonis només civils. Érem en temps nacional-catòlics... Ara mateix acabo de llegir una estadística en
què es diu que el 2013 només el 17% dels casaments celebrats a Catalunya ho van
ser religiosament, catòlics o altres. Mireu com han canviat les coses.
Però anem a pams. Abans del casament hi havia el festeig: enamorar-se de la parella (sempre noi-noia, no com ara), parlar-ne i parlar-ne, passejar plegats, anar al cine (si podia ser, a les últimes files, ja m’enteneu) i preparar el casori.
Calia tenir feina, diners, casa (prou sovint a casa dels pares). I molta
paciència. Hi havia festeigs que duraven anys, sense comptar els que la guerra civil va tallar pel mig,
amb tres anys de pròrroga. Això passava a Balsareny i arreu, però jo recordo
els que vaig veure de petit. Conec, per exemple, una anècdota prou eloqüent del
festeig i del seu ambient. Resulta que una parella d’enamorats parlaven al
carrer, a la porta de la casa del noi. Era una nit d’estiu, calorosa com ho
solen ser al poble. I la noia va dir al noi: «Au, me n’he d’anar, qui sap quina
hora ja deu ser». I de dalt d’un balcó, amagada darrera una persiana de les
d’abans, una veu de dona va respondre: «És la una!». Hi havia algun festeig que
es veu que se seguia en directe (tots els protagonistes d’aquest fet ja són
morts, però en recordo perfectament els noms, que em reservo, és clar). Un
altre detall, penso que important: la majoria dels festeigs eren entre persones
del poble o, com a molt, entre persones dels pobles veïns. La iniciativa solia
ser del noi, fins allà on arribaven les bicicletes, en el cas dels pobles veïns.
I, si no hi havia sort, un cens força remarcable de solters i solteres.
Quan el festeig ja s’encaminava al casori, calia pensar
en els vestits. Res de confecció industrial o «prêt-à-porter», que es diu avui.
Per als nois, els sastres, que a Balsareny n’hi havia més d’un. Per a les
noies, les modistes. L’únic taller, si més no el més important, era el de la
Francisqueta Riba. Un centre de confecció a mida on treballaven moltes
cosidores de diferent nivell i un centre, també, de xafardeig considerable. I,
si els homes anaven més o menys vestits com ara —de carrer—, les dones
casadores no anaven pas sempre, com ara,
vestides de blanc, sinó sovint amb un elegant vestit jaqueta.
Aquest era el
detall, potser, més important i de més curiositat a l’hora d’entrar a
l’església per casar-se. El més espectacular, i el que atreia més concurrència
a la plaça, davant del temple. Especialment de gent femenina, a falta de
revistes del cor o de reportatges de televisió, absolutament
inexistents. La resta, la cerimònia nupcial, era cosa dels interessats i dels
convidats, sovint escassos: els imprescindibles. Vull remarcar, però, que tant
per la vestimenta com pel nombre de convidats, es podia interpretar el nivell
social i econòmic de la festa. El rànquing. No hi solia haver sempre missa i,
si n’hi havia, tampoc no sempre hi havia música d’acompanyament. Aquí també es
notava el nivell social del casori. A nivell particular, recordo haver-me
guanyat alguna pessetona grapejant a l’harmònium els quatre compassos de la
marxa nupcial i alguna digressió harmònica per acompanyar la solemnitat de la
cerimònia. Cerimònia a la qual no faltava mai l’agutzil, el Joan Anton Maya,
per fer firmar als contraents els documents civils.
Amb l’arribada de l’emigració, especialment andalusa, i
amb les estretors econòmiques que va comportar i que no permetia al nuvis una
festassa com les descrites fins ara, es va implantar un vell costum cultural
d’allà per als menys afortunats: el rapte. El nuvi raptava la núvia,
desapareixien un dies i, en retornar, per dignitat mútua i prestigi de la
família, es casaven per la via ràpida, de matí —a missa primera—, com qui diu
d’estranquis. Ho deia al començament d’aquest escrit. També passava per als
vidus. Tot això ja és història, crec que per sort.
Acabada la cerimònia religiosa, hi havia la celebració.
Oh, no penséssiu pas un banquet, no. Generalment el que es deia un refresc, que
solia ser allò que avui diríem un pica-pica en un cafè del poble, generalment
al Centre o a cal Boter. En aquest establiment, una mica més tard, ja es van
especialitzar en dinars de casament on, deien, havien servit fins i tot
canelons (!).
I aquí ve l’últim aspecte dels casoris, el viatge de
nuvis, que en aquell temps se solia dir la passejada. I que no anava gaire
lluny, en la majoria de casos: Montserrat, Barcelona i, potser, Mallorca i no
gaire més enllà, segons la potència econòmica de cada parella. Però, què voleu,
d’aquesta manera de fer vam néixer els que avui, si encara hi som, ja som avis.
I per molts anys!
