Jaume Artigas Sellarés (1936-2023)

 

Jaume Artigas Sellarés va néixer un 6 d’octubre de 1936, pocs mesos després de començada la guerra civil. La seva infantesa va transcórrer bàsicament al carrer, i a l’escola, on tot just va aprendre a escriure i matemàtiques fonamentals. El seu pare, Salvador, era manyà a la mina i la seva mare, Antònia, treballava al Moli. Quan tenia 12 anys el seu pare va morir. Patia de tuberculosis, va anar a Barcelona a fer un tractament i poc després els van dir que havia mort. Mai no van saber on va ser enterrat; eren altres temps. El sou de la seva mare a la fàbrica no era prou per mantenir dos nens, ell i el seu germà petit Marc; així doncs, va haver de començar a treballar. Com que no volia fer de carboner, el van enviar a pagès. Va anar a guardar vaques a la masia de la Costa de la Cavalleria, a Sant Martí de Merlès. D’aquella època recordava l’abundància de menjar, les històries dels maquis i els dies de boira, on trobava el camí a la casa pairal agafat de la cua de la vaca més vella. En tornar a Balsareny es va apuntar per anar a treballar a la mina i a la fàbrica de cal Viñas, però un dia el seu tiet, el  Joan de cal Piano, li va dir:  “noi, a fer de peó, que a cal Torres tenen feina” i així va començar a fer de paleta.
 
Amb vint anys, però, li van entrar ganes de canviar i veure món, i va marxar a la Costa Brava, a Platja d’Aro, on va continuar fent de paleta fins que el van cridar per anar a fer el servei militar a la Seu. Ja llicenciat, i després de treballar breument a Berga, va tornar a Balsareny i va conèixer la Lola, una noia que feia poc que havia arribat de Tabernas, un poble prop d’Almeria. Es van casar el 1961 i un any més tard van tenir el primer fill, l’Abel. Després vindria el David el 1967 i el Noel el 1973.
 
El 1962, el mateix any que va néixer l’Abel, va posar-se a treballar pel seu compte fent la casa de cal Verbon i el local que els germans Santasusana tenien al carrer Travessera. Va treballar com a constructor i també com a promotor fent cases unifamiliar i un bloc de pisos a la zona dels carrers Travessera, Costeta i Sant Josep. Sempre va treballar a Balsareny, amb més problemes que alegries, i això que li havien sortit moltes oportunitats per anar a treballar fora. Però ell sempre preferia treballar a Balsareny, treballar “pels de casa” com ell deia, i així ho va fer fins a la jubilació. Durant molts anys va formar part de la junta del Gremi de Constructors d’Obres de Manresa i Comarca.
 
A la mateixa època en què es va posar pel seu compte, va començar a escriure un petit diari on apuntava tot: el que havíem menjat, el temps, la salut, la feina i anècdotes dels seus fills i nets. Moltes vegades, quan discutíem sobre alguna cosa que havia passat, s’aixecava, agafava el diari de l’any corresponent, ho mirava i la discussió s’acabava, ja que al diari explicava exactament què havia passat.  No va fallar mai, sempre tenia una estona per omplir una pàgina per dia, fent servir una lletra molt petita i aprofitant tots els marges. I quan no podia per causes majors, prenia notes en qualsevol paper i tan aviat com era possible ho traslladava al diari.
 
Quan s’ho podia permetre, feien un viatge a Almeria, a veure el seu amic Joaquin Requena, un mestre que va venir al poble i que molts encara recorden. Va ser Bastoner; va formar part de la primera AMPA de l’escola fins que els seus fills van deixar d´estudiar a Balsareny; va ser de la junta del Club Natació Balsareny; i va col·laborar amb la Festa dels Traginers des de sempre, arribant a ser nomenat Traginer d’Honor. I no cal dir-ho, va ser membre de la Coral Sant Esteve. Sempre va estar molt agraït a la Coral: deia que en els seus assajos era l’únic moment en què els problemes de la feina desapareixien. Va ser feliç cantant, i el fet que la Coral li dediqués l’últim concert va ser molt emotiu per a la família.
 
La jubilació la va passar supervisant les obres que feia el seu fill Abel, viatjant per Europa amb el Jaume i la Clara de cal Portella i, més endavant, prenent cura i gaudint del net i les netes. Quan sortia a comprar, no se sabia quan tornaria: sempre agafava el camí més llarg. Li agradava molt caminar pel poble veient què s’hi feia o s’hi deixava de fer; això ho va fer fins al final dels seus dies, passejant Travessera amunt, Travessera avall i parlant amb la gent.
 
Família Artigas