Darrerament, i a conseqüència de la propagació del covid-19,
hem hagut de limitar el contacte entre persones —que es pot simbolitzar i
visualitzar amb la proximitat, les abraçades i els petons, el gest de donar la
mà..., coses que tenen un gran valor i que estem acostumats a fer de forma
natural, potser sense apreciar-les prou—. Lamentablement aquest confinament o
restricció de la llibertat, que per responsabilitat, respecte, prudència,
desconeixença o por, molts hem seguit estrictament, ens ha fet acomiadar, de
moment, d'aquests gestos humans insubstituïbles.
Ens acomiadem d’algú quan hem d’estar-ne distanciats per un
interval de temps, que pot ser curt o llarg. I en un ambient de cordialitat i
de contacte, acostumem a dir-nos: “Adéu, que vagi bé, ens veiem, fins aviat, a reveure”...
Aquesta persona de qui t'has acomiadat segueix estant en el
teu pensament, i et pot fer sentir enyorança, però tens la certesa, o si més no
l'esperança, que aviat us tornareu a retrobar.
Desgraciadament, però, durant aquesta pandèmia també hem
patit, i molt, la pèrdua de moltes persones properes a nosaltres, amics,
familiars, veïns de Balsareny..., persones estimades que han mort sense aquest
necessari apropament humà i sense un mereixedor comiat.
A la nostra família, el passat dia 17 de maig sentíem la
mort d'un membre, que, a conseqüència d'un càncer, moria a l'edat de 39 anys.
Parlo del meu cunyat David, el nostre amic, que amb gran fortalesa va acceptar
el seu destí i va decidir plantar-li cara a la malaltia, dient que el càncer li
havia vençut les cèl·lules, però en cap cas la dignitat. I amb recolzament
sanitari va estar-se a casa seva, en lloc de fer-ho en una freda sala
d'hospital; s’hi va estar amb la seva família i amb un munt d'amics que vam
acompanyar-lo en el seu viatge fins a l'últim sospir. I fins i tot en arribar
aquest moment, seguia transmetent-nos força.
De fet ell mateix va compondre i interpretar diverses
cançons que va compartir per les xarxes socials, entre les quals destaco el
tema “M'enfilo ben, ben alt”, que va
ser acompanyat i versionat, entre altres, per artistes com Gossos, Àlex Pujols,
Coloma Bertran, Paula Valls o Joan Turu.
Aquesta situació m'ha ensenyat una nova visió de la mort,
però encara més de la vida, del necessari contacte humà i la importància del
comiat.
Quan de forma sobtada i sense opció d’acomiadar-te’n, et
marxa una persona estimada, et costa molt acceptar-ho. Saps que no hi serà mai
més físicament, i això es converteix en una situació molt dolorosa, que fa
evident que la mort existeix en qualsevol moment, ja que va lligada a la vida, i
l’hem d'aprofitar mentre hi passem.
També existeix el darrer comiat, quan ambdós sabem que serà
imminent, però cap dels dos ho parla obertament per no fer encara més trista
una situació que ja n'és prou. I es mira d'ocultar la realitat amb frases com: “Va!
Ja veuràs que aviat estarem bé!”, o l'expressió: “No, home/dona, no! Per què
dius aquestes coses?”
En aquesta situació s'evidencia el tabú que envolta la mort
i converteix el que podria ser un comiat en hipocresia que ens fa perdre
oportunitats.
I què passa quan les dues persones saben que potser, o
gairebé segur, serà l'última trobada física, i en parlen obertament?
Desgraciadament, aquestes situacions les he viscudes totes,
però en aquesta darrera el comiat es converteix en agraïment per ambdues parts,
perquè junts podem valorar i recordar vivències, quan encara som a temps per
dir allò que encara no havíem dit o per fer allò que encara podem fer.
I és molt trist, sí! Però també és molt maco i sincer
aprofitar aquesta oportunitat. I estimar-se, parlar, abraçar-se, riure i, és
clar, si cal, plorar. I adonar-te que realment cada dia podem dir o fer molt pels
nostres éssers estimats, i en canvi, sovint ho deixem per l’endemà.
Jordi Vilanova
Imatge: Joan Turu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.