OPINIÓ
És ben sabut
que estem immersos en un canvi climàtic, causat per l’activitat humana, i que
s’ha accentuat des de mitjans del segle XX amb la industrialització i el
progrés. Aquesta activitat genera un escalfament global, que any rere any fa
pujar la temperatura mitjana del planeta. Si no l’aturem, quin planeta deixarem
als nostres fills?
Aquest és el
problema de la humanitat, i els polítics a nivell mundial es reuneixen, en
parlen, sembla que tots hi estan d’acord, que cal prendre mesures... Ara bé, realment
es prenen mesures per aturar el canvi climàtic? Entenc que és difícil trobar el
punt d’equilibri entre el progrés i la conservació del planeta; però això és
cosa dels dirigents. Els ciutadans hauríem de vetllar, posant-hi cadascú el
nostre petit gra de sorra, per tal de disminuir la petjada ecològica; entenent
petjada ecològica com l’impacte que genera l’activitat humana sobre el medi.
Ara
preguntem-nos: què hi podem fer, nosaltres? Com hi podem contribuir?
Focalitzem-nos
a casa nostra, és el que més bé coneixem i el que millor podem defensar. Cada
comunitat hauria de defensar el medi que l’acull. Catalunya té un clima
mediterrani, hiverns freds i estius secs i calorosos. Malauradament tenim el
problema dels incendis forestals, que periòdicament ens afecten. Sobretot n’hem
sortit perjudicats a la Catalunya central, com ja sabem, amb greus incendis als
anys 94, 98... No entraré en la gestió dels incendis, perquè d’això ja hi ha
qui se’n ocupa. Ara m’agradaria parlar de la preservació –i per tant, de la
no-destrucció– del nostre medi natural.
Contextualitzaré
uns fets dels darrers mesos. Any 2020. Arriba la pandèmia mundial de Covid-19.
Ens confinen. A finals d’abril, ens deixen sortir de casa i ho agraïm després
de setmanes confinats. Agafo la bicicleta i me’n vaig a escampar a la boira, a
recórrer els camins i els preciosos boscos del nostre poble per respirar aire
pur.
Agafo camins
de la Baga Fosca, passo per la zona de Fucimanya i cap amunt que fa pujada.
Fins arribar a la pista forestal que va cap a la torre de Castellnou de Bages.
Començo a entreveure quelcom que no m’agrada. Una filera de troncs s’amunteguen
al marge del camí i, on hi havia bosc, ara no hi ha res, res de res, tot arrasat.
Ho veig i m’entristeixo... Però no s’acaba aquí. Procedeixo a seguir el meu camí
direcció a Sobirana de Ferrans i, a l’esplanada de l’encreuament amb la
carretera de Súria, un altre cop grans pileres de pins amuntegats... I allí
veig la magnitud de la tragèdia. Tot els boscs que hi havia des d’aquell indret
fins ben bé el fons de la vall, on transcorre un petit rierol que és el torrent
de Sobirana, tot arrasat, ni un arbre dret.
En aquell
moment recorre el meu cos una sensació d’impotència i una tristesa
indescriptible. Un bosc intacte, generador d’oxigen, el lloc on viu un munt
d’espècies animals, un espai creat a base d’anys i anys, completament destruït
en pocs dies. Em pregunto qui pot haver fer una cosa així, i per quins motius,
que no els puc entendre. Em pregunto si tan poc estima la natura; i, si només
ho ha fet per interessos econòmics, doncs, penso, que pobre és... Perquè el
planeta és el més valuós que tenim, i l’hem de cuidar, no pas destruir.
Mesos més
tard, comprovo que la cosa ha anat a més, i que aquella tala aberrant només és una
petita part de la desaparició dels boscos de Balsareny, perquè carretera de
Súria amunt fins arribar a les Vilaredes, a banda i banda de la carretera, el
mateix. Hectàrees i hectàrees de boscos arrasats. I un cop més, em pregunto com
és possible. Qui ho ha fet i per què? Ho pot fer? Si ho pot fer, qui li ho permet?
Si algú li ho permet, com és possible que permeti una cosa així, tan
antinatural? Preguntes per a les quals m’agradaria tenir respostes per entendre-les.
Després de
compatir aquestes impressions, m’agradaria acabar amb unes frases per fer-nos
reflexionar:
· Una nació
que destrueix el seu medi es destrueix a si mateixa. Els boscos són els pulmons
de la Terra, purifiquen l’aire i donen força pura a la nostra gent.
Franklin D. Roosavelt
· Només
després que l’últim riu sigui assecat, només després que l’últim arbre sigui
tallat i només després que l’últim peix sigui capturat, només llavors sabràs
que no et pots menjar els diners.
Proverbi dels indis
americans: Si els
arbres donessin Wi-Fi, tot el mon plantaria arbres i aturaríem la desforestació.
Llàstima que només produeixen l’oxigen que respirem...
Text i fotos: Gerard
Feliu Ribalta
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.