ESPORTISTES DE BALSARENY
|
Quim Junyent, actualment a l’Infantil A del FCB. |
Continuem
amb les entrevistes a esportistes locals, actualitzant-ne la trajectòria
esportiva i posant al dia el bon paper; perquè no és la primera vegada que
alguns dels protagonistes d’aquesta sèrie havien estat ja entrevistats al
Sarment pel nostre col·laborador Josep Gudayol.
Aquesta
vegada parlem amb un esportista molt jove, de 13 anys –ben aviat en farà 14–: en
Quim Junyent Casanova, jugador del
Futbol Club Barcelona en la categoria de 2n. any d’Infantil A. Els seus inicis
són molt prematurs i curiosos, perquè a casa no hi havia cap afecció pel
futbol. Per tant, en aquest cas, no és pas un desig inculcat per la família. Però
molt aviat diversa gent els comenta que té bones qualitats de futbolista quan
el veuen jugar a la plaça i al pati de l’escola, fent bots i corrent amb la
pilota als peus.
L’entrevista
la fem amb el Quim, que és qui respon la majoria de preguntes, però també hi
participa el seu pare, el Kim, perquè hi ha aspectes del seu començament
esportiu que el fill ni recorda.
|
Primer equip on va jugar el Quim a Balsareny. Només va fer algun torneig, com aquest a Sant Joan de Vilatorrada; tenia 4 anys. |
— Els teus
inicis són pràcticament al carrer i molt aviat ja ets en un equip de futbol. Va
anar així?
— Sí, entro a ” l’escoleta” de la UE Balsareny als 4 anys
i ja jugo amb els de 1r any en dos o tres tornejos. A Balsareny hi estic tres
anys: dos a l’escoleta i un a l’equip
Pre-Benjamí. Després, amb 7 anys, vaig al
Club Gimnàstic de Manresa i hi jugo dues temporades. El Gimnàstic és una
mica un aparador que fa lliga i tornejos importants i hi van jugadors de tota
la comarca. Allà es fixen en mi i em conviden a fer unes proves amb el Futbol
Club Barcelona durant tres dies, però el segon ja em comuniquen que compten amb
mi per a la temporada següent. Entro, doncs, en el grup de Benjamins de 2n any.
Aleshores tinc 9 anys.
|
Equip
on el Quim va jugar 3 anys: dos d’escoleta i primer de Prebenjamí |
— És una
edat primerenca, per exercir una disciplina alta en entrenaments i partits...
— Com que t’agrada molt el futbol no hi penses, però sí
que és un esforç. Anem amb taxi als entrenaments i el viatge dura
aproximadament una hora i mitja, perquè ens van recollint a diversos pobles de
la comarca. Els dos primers anys ho vam passar molt bé, vam fer-nos molt amics,
però amb el temps uns amics marxen i n’arriben altres. Sempre pensem que la
nostra estada és per un any i a veure si renovem. Això passa amb els que som
d’aquí, del país, perquè els que estan a la Masia tenen contractes més llargs.
»El temps que hi dedico és gran, perquè surto de
Balsareny a les 5 de la tarda i no arribo fins a les 10 del vespre, i així un
any darrere l’altre. Ara mateix, entreno quatre dies a la setmana més els
partits els dissabtes o diumenges. Bé, ara mateix no; perquè la covid ho ha
alterat tot. Des del desembre que no entrenem. Fem algunes videoconferències
amb els entrenadors, ens donen exercicis per fer a casa, i veiem vídeos per
analitzar tècniques i tàctiques de joc.
»La disciplina és una eina que hem de cuidar molt perquè
cansen els viatges, i mentalment ens exigim sempre els millors entrenaments. A
vegades “et piques”, “et creixes” perquè tothom vol ser el millor i, hi ha dies
que “et ratlles” perquè les coses no surten sempre com un vol. (Transcrivim les paraules que fa servir ell).
|
Equip format al Prebenjamí A del Nàstic Manresa; només es van perdre 4 finals, totes 4 contra el FCB. Cinc dels vuit jugadors van ser fitxats pel FCB. |
— Ja que
parles dels entrenaments, ens pots dir en què es basen?
— En la categoria d’ara, Infantil de 2n any, és la
primera temporada que fem sessions d’exercicis al gimnàs. Al camp continuem amb
jocs de posició, tàctics, rondos, partits...
— Has
tingut lesions?
— Sí, algunes i més darrerament. Curiosament, no van ser entrenant
ni jugant cap partit, sinó a la vida diària i, és clar, són aturades que poden
afectar per a cada renovació. Justament la temporada 2019-20 només vaig jugar
dos partits de lliga per les lesions i la covid; tot i així, em van renovar per
una altra temporada. Vaig estar molt content.
— I les
convocatòries per als partits, com es fan?
— Els entrenadors decideixen entre els 23 jugadors que
formen l’equip i en convoquen 18. Solem
jugar tots, perquè es poden fer els canvis necessaris a cada part. Durant la
temporada, l’equip titular ja es va veient, però com que els rendiments també
varien, no se sap mai. I és clar, les lesions són impediments afegits que
determinen molt la teva continuïtat a l’equip.
— En
general, hi ha bona relació amb els entrenadors?
— El nostre entrenador és el David Sánchez i sí, hi estem bé. Ell i el segon entrenador són
seriosos i, a la vegada, fan broma. En un vestuari és important el bon ambient
i ells ho procuren. Amb els nois que estan a la Masia miren d’incloure’ls molt
perquè són lluny de les famílies i es passen temporades molt llargues fora de
casa.
|
Després de tota la vida jugant junts, el Biel Dolado i el Quim es van enfrontar: Nàstic Manresa-Barça, etapa d’Aleví |
— En el
vostre equip tots sou de Catalunya?
— No, ara mateix hi ha un noi que jugava amb el Sevilla,
un altre de Múrcia, un altre de Terol que jugava amb el Saragossa i el Shane Kluivert, que és holandès i és
el fill del jugador del primer equip que havia jugat amb el Barça i era molt
popular. Els altres sí que som d’aquí.
— Hem
entès que les famílies sempre us acompanyen als partit. I com es comporten?
— El pare sempre m’acompanya, perquè la mare amb la perruqueria
no ho té bé, se n’ha perdut molts de partits! (Tots dos es miren i ho confirmen
amb un cop de cap; els sap greu).
»(Aquesta pregunta
la respon el pare) La nostra família ens “portem bé”; hem de deixar fer als
entrenadors i confiar-hi. Sí que hi ha pares i mares que es posen nerviosos,
exigeixen... És veritat que l’equip sempre “ha de sortir a guanyar” i, és clar,
hi ha un patiment individual per si “sobra algú”. Ja ho sabem. Arribarà el dia,
o no, que, potser, no sigui necessari el seu joc. Forma part d’estar en un gran
club.
»Els entrenadors ja miren de mantenir les distàncies amb
les famílies perquè no interferim. Estan
al seu lloc; la seva relació queda blindada entre els jugadors i ells. El
preparador físic, el físio, l’encarregat de material fan una mica més d’enllaç
i ens informen d’algunes petites coses, com pot ser si algú s’ha fet mal, què
no poden menjar si estan amb nosaltres unes hores... Tot és molt correcte.
— La lliga
la disputeu a Catalunya, però també feu tornejos. On heu estat?
— A part de Catalunya hem fet tornejos al Japó, a Dubai –que
no hi vaig poder anar per una lesió–, a Àustria, Itàlia i Alemanya. També a
Galícia, Tenerife, Mallorca, Bilbao, Saragossa...
|
Actualment l’empresa de representació de jugadors Eleven Talent Group confia en ell per arribar a ser professional |
— Sabem que és el
primer any que tens representant. Ens ho expliqueu?
— Sí, hi havia nois que ja en tenien; nosaltres no ens
n’havíem preocupat massa. Aquest és el primer any. Un representant es podria
dir que és un manager que es dedica a buscar el millor per a tu com a jugador,
una mica ja va dirigit a endinsar-me de ple i buscar-me possibilitats reals en
el futbol com a professió. També pot buscar-nos espònsors i és la manera
d’estar totalment immers i al dia en el món futbolístic. L’empresa es diu
Eleven Talent Group i té una seu a Espanya i una altra a l’Argentina. Aquesta
empresa representa jugadors com Sergio Agüero, Marcos Acuña i Sergi Darder,
entre altres. Ja ho anirem veient, perquè en el món futbolístic has de ser bo i
tenir sort i cal dir, també, que cada vegada és més difícil fer-t’hi un lloc.
— Per acabar,
quines condicions creus que et mantenen en un equip del Barça?
— Sembla que tinc
bones condicions tècniques i visió de joc. (El
pare afegeix:) No és golejador, és bon passador i no és egoista, sap jugar
per l’equip.
— Quim, ja tens
tota una història de futbol a les espatlles. Una primera carrera feta.
— Sí, el futbol és el que m’agrada més. El meu projecte
és continuar i dedicar-me al futbol de forma professional. Porto cinc anys al
Barça i això ja està fet! El meu projecte és arribar a ser un bon futbolista i
continuar estudiant perquè “quan sigui gran” m’agradaria muntar una empresa de
caràcter científic.
Riem per
l’expressió: “quan sigui gran” perquè encara falten uns anys, però el Quim és
entusiasta, apassionat, té projectes i somnis. És perfecte. El pare també
comparteix la seva il·lusió i sempre el fa tocar de peus a terra i li remarca
“ja ho veurem”, “de moment”, “tot és molt difícil”, “cal anar pas a pas”, “hi
ha molts bons jugadors”... Fa goig, sentir la prudència dels seus consells, tot
i que s’endevina la complicitat que tenen pare i fill i les ganes de seguir amb
aquest esport. Ara sí que ja podem dir que el Kim pare i la família són uns
afeccionats al futbol i, en aquest cas, ha estat gràcies al fill i no pas a la
convicció inicial de la família.
Els donem
les gràcies per la bona estona compartida i els desitgem el millor futur en el
món del futbol.
Lluïsa Coma / Alfred Selgas
Fotos:
Arxiu Quim Junyent
A Veure si et tornem a veure haviat per la tele i sacaba aixo del cobit
ResponEliminaRecordeu que cal signar els comentaris. Gràcies.
Elimina