Antònia Rimbau Dencàs: cent anys a cavall de tres pobles

ENTREVISTA
 

Febrer, un mes ventós, obre aquesta finestra oberta amb l’amable xerrada d’una experiència mes que centenària amb Antònia Rimbau Dencás, nascuda el 21 de juny de 1920. En aquells temps, més tard, estudià el que ara en diríem “Secretariat” a Barcelona i a Sabadell. Com a anècdota ens comenta que, per fer la pràctica de la taquigrafia, anava als Jutjats de Barcelona a prendre nota i transcriure el que es deia en els judicis. Com a esport, li agrada la gimnàstica sueca i durant el seu temps de lleure sempre li ha agradat molt el cinema, la ràdio i la televisió.
 
—Sempre heu viscut a Balsareny?
 
—No, he viscut a cavall entre Barcelona, Sabadell i Balsareny.
 
—Expliqueu-nos algun fet anecdòtic d’aquells vostres primers anys.
 
—Recordo el patiment que vam passar a resultes de la Guerra Civil, en especial amb les cues del racionament.
 
—Recordeu quants habitants hi havia a Balsareny quan éreu jove?
 
—Quan jo vaig néixer el 1920, Balsareny tenia uns 1.920 habitants, i quan em vaig casar recordo que en tenia entre 2.800 i 2.900.
 
—Ens podríeu dir alguns dels motiu—s que algunes cases tenien al poble?
 
—N’hi havia molts; com per exemple, cal Merenci, cal Si-sa-mi, cal Maiol, cal Noi Xic, cal Puntes, cal Matamoros, ca l’Orriols, cal Pijoan, cal Savoia, ca l’Arep, cal Pastisseret, la Fassina, i molts més.
 
—Vau estar casada i vau tenir fills.

—Sí, en Josep Sant Rabeya va ser el meu espòs, ens vam casar el 1942 i vam poder estar junts 62 anys, fins al 2004. Vam tenir quatre fills: l’Antoni, l’Arcadi, la Fina i el Xavi.
 
—Finalment, sabem que us ha agradat molt escriure poesia. Quins fets literaris recordeu?
 
—Per Sant Jordi, el dia de la rosa i el llibre, sempre m’ha agradat molt. Hi ha molts llibres per llegir i per regalar.
 
Tot i no haver nascut a Balsareny, la petjada del poble ja li venia de molt lluny. A primers de segle, el seu pare Antoni Rimbau i Gallifa, farmacèutic de professió, fou l’alcalde de Balsareny el 1912, i els estiuejos d’any rere any acabaren deixant la seva empremta.
 
El fet que la seva infantesa i adolescència fos a cavall de Barcelona, Sabadell i Balsareny, no suposava cap obstacle en la seva identificació amb el seu poble. A l’Antònia sempre li ha agradat “picotejar” els sentiments, anhels i esperances del seu entorn, i d’això en dona fe una munió de poemes escrits al llarg de la seva vida. Li agrada llegir poesia, i especialment recorda un poema, no pas molt llarg, però sí molt expressiu, en què es parla de l’amor al poble, sense dir-ne el nom en cap moment; per això es pot aplicar a qualsevol, i en veu de l’Antònia, aquests versos adollen Balsareny a dojo per tot arreu:
 

Jo tinc el meu poble com el té tothom,

no cal pas que digui quin és el seu nom.

Quan dic el meu poble ja he dit sa lloança,

i és que l’estimo sense comparança.

Que en lloc sentiria el que sento aquí,

on totes les coses em parlen de mi.

On totes les coses em són conegudes,

i m’evoquen hores dolçament viscudes.

Que hi fa que altres siguin més grans i més bells…

si el que té el meu poble no té cap més d’ells.

Que hi fa si en cap banda l’ànima interpreta,

com aquí les coses que el sentit penetra.

Aquí on cada cosa se’m torna eloqüent,

i palpo ma vida dispersa en l’ambient.

 

—Una altra curiositat és l’acord que l’Antònia tenia amb la Parròquia:
 
—Mentre que l’Església Parroquial no va disposar d’una imatge de la Verge dels Dolors amb el Crist jacent, cada any, per Setmana Santa, una imatge de talla, que a hores d’ara encara roman a casa, participava a la processó dels “Armats i els seus manaies”.
 
De ben segur que en trobaríem més, d’anècdotes i vivències que al llarg dels anys han marcat la vida d’aquesta balsarenyenca. Pensem, però, que per a mostra un botó, i aquí queda ben palès.
 
Josep Gudayol i Puig
Foto: Alfred Selgas