diumenge, 10 de maig de 2015

L'exposició del Diccionari


















DE MEMÒRIA (46)

Un dels esdeveniments culturals més important a Balsareny en els primers anys cinquanta del segle passat, de ressò àmpliament comarcal, ve ser l’exposició del diccionari.

La cosa va anar així. Unes dècades abans, el canonge mallorquí Antoni M. Alcover va emprendre quasi en solitari l’obra gegantina de fer i editar un diccionari general de la llengua catalana en totes les seves variants dialectals que,  per raons polítiques no pas molt diferents de les d’avui, va acabar anomenant-se Diccionari català-valencià-balear. El mossèn mallorquí, savi però rude i de mal ferrar, se les va veure de tots colors per tirar econòmicament endavant la seva obra. Científicament, se li va ajuntar el filòleg menorquí Francesc de B. Moll, que va ser qui molts anys més tard va concloure el diccionari, sense deixar de tenir mai  dificultats econòmiques severes. Així es va fundar a Barcelona l’Obra del Diccionari, capitanejada pel patriota i animador cultural Joan Ballester i Canals (per cert, gran amic de Balsareny, on volia comprar una casa; la mort prematura li ho va impedir), per a promocionar l’Alcover-Moll, com s’ha acabat de conèixer popularment la magna obra. Es tractava de fer subscripcions, mitjançant publicitat, amb conferències i una exposició itinerant de divulgació i sensibilització lingüística. L’exposició va recórrer les ciutats principals dels països de parla catalana amb força èxit.

El meu pare, Llorenç Planes Vilella, amic d’en Ballester, es va posar al cap de portar l’exposició del diccionari a Balsareny. Amb l’ajuda dels seus amics de sempre (Riera Pladevall, Serarols, Llimargas entre els principals) i amb  la col·laboració del baró Lluís Ignasi d’Alòs i Huelín, l’exposició va tenir lloc a la sala gran del Castell, no sé si el 1952 o el 1953, de memòria m’és difícil precisar-ho i ara no tinc documentació a mà. Naturalment, Balsareny va ser la localitat més petita de totes on va tenir lloc l’exposició.

L’exposició, pel que recordo, consistia en una sèrie de plafons on, molt pedagògicament, s’exposaven els dominis de la llengua catalana amb totes les seves variants dialectals. Uns grans mapes acolorits que invitaven a l’orgull en veure els extensos territoris on el català és llengua natural i parlada diàriament. Alhora, recordo que em van cridar molt l’atenció uns plafons on es mostraven les diverses maneres d’anomenar un mateix objecte, segons els llocs. Així la ratapinyada (ratpenat, muricec, esmuriac, entre altres), i altres noms i modalitats.

Alhora es va organitzar al mateix castell un cicle de conferències a càrrec de personalitats del moment que es prestaven a col·laborar amb l’Obra del Diccionari. Amb la sala plena de gom a gom de gent del poble i de molts forasters i sempre sota la presidència del senyor baró, van anar desfilant, al llarg de dues setmanes, conferenciants com mossèn Ramon Muntanyola, poeta i posteriorment biògraf del cardenal Vidal i Barraquer, catalanista (el pare del qual va ser assassinat pels anarquistes al començament de la guerra), qui amb veu suau i aparentment innòcua va anar desgranant veritats com cases de pagès, aleshores prohibides, tot parlant de poesia. A la mateixa sessió, el frare caputxí Nolasc del Molar, va reblar el clau afirmant ser «de nacionalitat catalana i de ciutadania espanyola». El meu pare i els seus amics tremolaven: a la presidència hi havia el senyor Ortega, que exercia de falangista, i ja es veien denunciats.   

No va passar res. Ho recordo molt bé, encara que jo fos aleshores un nen.

Un altre conferenciant que recordo era el senyor Delfí Dalmau, lingüista i precursor  de la sociolingüística, poliglot i esperantista, autor de diversos  manuals de gramàtica i altre obres d’assaig, que preconitzava el poliglotisme passiu. O sigui que cadascú a Espanya parlés la seva llengua pròpia i que tots ens entenguéssim. Per al moment dels fets, déu n’hi do.

El que recordo, finalment, és el poeta cardoní d’origen Manuel Bertran i Oriola, mestre en gai saber als Jocs Florals de la Llengua Catalana, celebrats a l’exili, com mossèn Muntanyola mateix. Va dissertar, crec, sobre poesia religiosa catalana, de la qual ell mateix era un magnífic exponent.

Aquesta va ser, doncs, l’exposició del diccionari, el  primer i molt important acte cultural català que tingué com a marc el Castell de Balsareny durant uns quants anys i que culminà, crec, amb el concert de Joan Manuel Serrat i de Guillermina Motta, el 12 d’agost de 1967. Concert que vam organitzar el Jaume Torras Rodergas i jo mateix, amb la col·laboració indispensable d’un amic manresà, Quim Baraut; indispensable, perquè era amic d'en Serrat.


Jordi Planes
Foto: Arxiu Jordi Sarri

1 comentari:

  1. Molt interessant, com sempre, Jordi. Conec un senyor de Badalona molt lluitador contra l'autisme. Per un altra banda anarquista de sempre. Li preguntaré si en sap alguna cosa més d'aquest fet que cites "...[ com mossèn Ramon Muntanyola, poeta i posteriorment biògraf del cardenal Vidal i Barraquer, catalanista (el pare del qual va ser assassinat pels anarquistes al començament de la guerra) ]

    Moltes gràcies.

    Josep Estruel.
    Balsareny

    ResponElimina

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.