divendres, 8 de maig de 2015

La primera vaga (3/8)



Memòria de la vaga del 1972 a la mina de Vilafruns
per Esteve Carreté

Dissabte, 12 de febrer de 1972. Tercer dia

Després de fer cafè i d’una dutxa reconfortant, vaig anar a treure el cap als tallers, a veure els meus companys. Res de nou: ningú no sabia res. La situació es feia feixuga; aquesta incertesa de no saber què podria passar em feia sentir malament. Tampoc no sabíem res dels de baix al pou; els que es comunicaven amb ells deien que tot seguia igual, esperant que la direcció mogués fitxa. De ben segur que la direcció, per mitjà d’algun dels comunicadors amb l’interior de la mina, devia intentar negociar (són suposicions meves); però si era així, no se’n deia res.

De tota manera, era evident que allò no podia pas durar gaire més. El problema ja no era laboral, ja era un problema d’ordre públic. No es podia consentir que els minaires es sortissin amb la seva. S’havia d’escarmentar els instigadors de la vaga. Però el primer que s’havia d’aconseguir era que sortissin els del pou... i aquests «els tenien ben posats»: no sortirien vençuts.

Amb tot això, la gent del poble s’estava movent. La porteria de la factoria estava tancada i protegida per un parell de guàrdies civils que no permetien l’entrada a ningú. Jo vaig acostar-me a l’entrada. A fora hi havia una multitud de dones que cridaven, desesperades, perquè volien entrar. Era gent de Vilafruns, Balsareny i Sallent: dones, nens i altres familiars. Entre ells, hi vaig veure el meu fill i la meva dona.

Ara sóc incapaç d’expressar com em vaig sentir en aquell moment, però aquella visió em va marcar per sempre més. Aquell nen de tres anys, el meu David, amb una cara d’espant que esgarrifava —més que res, per la cridòria de la gent que demanava entrar—; expliqueu-li a un nen per què no el deixen abraçar el seu pare! Ell no ho entenia, no ho podia entendre; ell només volia que el seu pare sortís. El nen no sabia que el seu pare podia perfectament sortir si hagués volgut, però llavors ja no hauria pogut tornar a entrar.

Ara que llegeixo els apunts que vaig escriure llavors, se’m remou la consciència. Jo podia haver evitat el sofriment d’aquella dona i d’aquell nen d’aquells pares, del germà i de la tieta Pilar, que tant m’estimaven; podia haver sortit i esperar, al costat de tots aquests éssers estimats, que tot s’acabés... Quina lluita interior més ferotge vaig patir en aquells moments!

A través del filat de la porteria vaig besar-los i vaig intentar tranquil·litzar-los. Això últim no fou possible, perquè pel poble corria la veu que la guàrdia civil entraria a sac a desallotjar-nos de la factoria i es temia el pitjor si ens resistíem. Els vaig dir que ningú no ens havia pas dit que marxéssim a casa; que no calia que patissin, que tot estava tranquil. La Cèlia em va lliurar un paquet de queviures que entre ella i els pares havien preparat; me’l va haver de tirar pel damunt de la porta. Tot seguit, es va enretirar per deixar lloc a altres persones que també volien veure els seus familiars.

Carai, no feia pas ni una hora que la Cèlia m’havia advertit que volien desallotjar-nos per la força, quan vaig sentir una cridòria molt forta de les persones de l’altra banda de la porta d’entrada. Vaig tornar cap allà. S’obriren les portes de la factoria de bat a bat i començaren a entrar furgons plens de guàrdies civils, que ràpidament es van desplegar, mosquetó en mà, per tot el contorn de la factoria.

Eren molts, moltíssims. Feia terror. El cor se’m va glaçar. Vaig anar cap als tallers; tothom s’amagava on podia. L’esplanada, que feia uns minuts era plena de vaguistes, ara era plena de guàrdies civils. De vaguistes se’n veien ben pocs; només els més valents es van quedar al bell mig del carrer, mirant atents a veure què feia la guàrdia civil.

Els meus companys i altres treballadors dels tallers intentàvem donar-nos ànims, però la processó corria per dins. Vam decidir quedar-nos dintre el taller i intentar dialogar quan arribés el cas.

Passaven les hores: no venia ningú, ningú ens deia res. Decidírem sortir a veure què podíem esbrinar. Poca gent al carrer. Vàrem anar a la sala de vestidors per si algú del jurat sabia res.

Ens van dir que les dones de Sallent s’havien tancat a l’església en senyal de protesta, però pocs detalls més ens podien dir sobre aquest fet. Algú havia aconseguit sortir i entrar per la vora de la riera de Conangle, que passa per la Fodina, i ens va fer saber aquesta nova.

No ens van voler dir el nom de qui havia sortit i tornat a entrar; pel que vaig intuir, era una acció que ja estava prevista per si arribava el cas. N’hi ha que es belluguen sense fer soroll: gràcies, companys, sou molt ben parits!

(continuarà)
Foto: Arxiu

1 comentari:

  1. Em sap greu que no hagis vist que et contestava a mesura que ho anaves escrivint. El cas és que a mesura que tu ho feies jo també. Però sense saber com s'ha extraviat. Bé espero que encara que tard puguis llegir els meus comentaris.

    Dius coses que em fan pensar a mida que escrius. Dius que erets conscient de la teva covardia, però la veritat era que tenies por de les represàlies.

    Jo crec que tots els que d'una manera o un altre hem anat a manifestacions (no sent un revolucionari) o vagues (també pacíficament), tenien la nostra por, perquè no hi havia res a favor nostre, ni la llei, ni res (com molt bé dius) ni la televisió, ni la ràdio ni cap diari, i si t'agafaven llavors si que sabies on aniries a parar. A la "Via Layetana". Jo penso que això és ser valent. Les represàlies podien ser com volguessin ells. I tot el que vas portar de casa, el menjar, les llaunes i el fuet s'hagués quedat a la mina. Veig que vas tindre molta sort del company de la infermeria. Molt bé!
    Està malament que ho digui, però és cert, hi ha moments que em fas emocionar, Esteve. Això de les dones hi els nens que venien a fer costat els pares i marits. Els familiars que és tancaven a l’església. La Guardia Civil, ...mare de déu...La mare que els va!!...
    Vull pensar que llavors si que ja Vilafruns existia, oi?

    No és vist mai la pel·lícula "Tiempos Modernos" doncs pitjor, ja ho se!!

    Josep Estruel.
    Balsareny.

    ResponElimina

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.