dimecres, 13 de maig de 2015

La primera vaga (5/8)






















Memòria de la vaga del 1972 a la mina de Vilafruns
per Esteve Carreté

Dilluns, 14 de febrer de 1972. Cinquè dia

Devien ser les nou del matí quan vam ser convocats en assemblea a la sala del vestidors, el jurat d’empresa va explicar tot el que feien per poder pressionar i revocar l’ordre de no deixar baixar aigua ni menjar al pou: no pressionar ja la direcció, sinó pressionar la guàrdia civil. Els guàrdies s’havien fet càrrec de la situació i deien que farien sortir els del pou «como fuese». No volien negociar amb ningú: «Las órdenes vienen de arriba, de muy arriba, y nosotros estamos aqui para hacerlas cumplir». El jurat d’empresa va explicar que havia intentat parlar amb autoritats, tant politiques com governatives, i fins i tot eclesiàstiques, i era tot en va: ningú no es posava al telèfon.

Abans, en algun capítol anterior havia dit que no deixaven entrar ningú; però el jurat d’empresa sí que podia entrar i sortir. Feien les reunions al local del CNS (el sindicat vertical) a Balsareny. Per aquest motiu, mostrant l’acreditació pertinent, podien circular amb llibertat. També els alcaldes de Sallent i de Balsareny, per dignitat humana, feien el possible per intentar revocar l’ordre maleïda.
Però ningú no hi podia fer res. Manava la guàrdia civil, que només complia ordres. Ningú no sabia qui ho havia ordenat.

De l’assemblea va sorgir una iniciativa extremada: començar nosaltres, els del carrer, una vaga de fam. En aquells moments ja érem conscients del ressò mediàtic de la vaga: una vaga sense precedents, un autèntic desafiament al règim de Franco. Dit i fet: llençaríem a l’exterior tot el menjar que teníem emmagatzemat. Si els del pou no podien menjar, nosaltres tampoc.

Es respirava una sensació estranya. Semblava que no hi havia por. La proposta de fer una vaga de fam fou celebrada amb forts aplaudiments, visques i crits de «no nos vencerán, no nos moverán» Vaig anar a l’oficina del taller, on tenia la motxilla i tot el menjar, per anar a llençar-lo. Els meus companys pensaven que havia marxat, ja que en tot el dia anterior no m’havien vist. Fins i tot un va anar a la infermeria (sabien que dos dies abans hi havia dormit) i  tampoc no m’hi van veure. Els vaig explicar el que havíem fet amb el Julio, i tots junts vam anar a llençar el  menjar.

Quina alegria em va fer, veure el meu germà i amics seus a l’altra banda del filat, que havien vingut amb la manifestació que des de Balsareny s’organitzà en suport a nosaltres. Ens saludàrem breument. Em va dir que tot el poble estava amb nosaltres: el sentiment de solidaritat havia finalment arrelat a totes les consciències de la classe treballadora. Es deia que a Sallent els treballadors en negaven a engegar la maquinària de les indústries. Els comerços,  els tallers i les fàbriques, petites i grans, de la vila estaven parades. Em va donar records dels de casa, i petonets del meu fill, que, com he dit abans, era a casa dels meus pares. Fou una trobada breu, ja que les empentes eren múltiples: tothom tenia algun familiar seu a l’altra banda. El menjar volava pel damunt de la porteria; la gent de fora s’havia d’apartar, no fas cas que algú prengués mal; perquè eren moltes les llaunes de conserva que es van tirar a fora.

A Balsareny i Sallen tothom estava parat. Un riu de persones omplia la carretera, anant i venint a peu de Sallent i Balsareny fins a la porteria. El poble havia perdut la por. Venien per demostrar la seva exigència d’una solució justa al conflicte miner. Aquesta «invasió» de la carretera va fer que tots els cotxes que hi circulaven, tant els privats com els cotxes de línia, haguessin d’alentir la marxa i els conductors preguntaven què passava. Era un bon mitjà d’informació que s’escampà com una taca d’oli. Ja molta gent sabia que fèiem vaga i que les autoritats havien adoptat mesures inhumanes per avortar-la. A més, moltes dones del poble Sallent anaren a l’església a solidaritzar-se amb les dones allà tancades, donant-los suport moral i afecte. Segons sembla, la guàrdia civil, en vista de tot el que succeïa al poble, optà per no posar impediments i permetre l’accés a l’església. Els voluntaris de la Creu Roja donaven assistència incondicional a totes les dones.

En aquestes, que la guàrdia civil va optar per «despejar el exterior». No volia que ens comuniquéssim amb el poble solidari. Cada obrer va haver d’anar al seu lloc de treball, els meus companys de feina i jo vam anar als tallers. Poc després, miraves aquella llarga esplanada i només es veia el verd dels uniformes. Algú va dir que l’esplanada era «un camp de cols en moviment».

Els tallers estaven situats al final de l’esplanada, passat l’hangar on es dipositava el clorur per a la seva posterior distribució. Per la part de darrere els tallers, el pati era de terra, ple d’herbotes. Entre tots els tallers —mecànic, elèctric, pintura, fusteria i paletes— érem una trentena llarga de treballadors, i vam decidir desobeir l’ordre de tancament al lloc de treball i sortir al pati a jugar un partit de futbol. Dit i fet: començàrem a jugar, mirant més els moviments de la guàrdia civil que no pas la pilota. Ningú no ens va dir res; fins i tot ens tornaven amb un xut alguna pilota que s’havia escapat esplanada amunt. Vam jugar fins que es va fer fosc. 

Una altra noticia que refermava la gran lluita que duien a terme els jurats d’empresa de les dues conques mineres fou la que va arribar pel mitjà del boca-orella. Es va saber que cinc o sis membres del jurat d’empresa de la mina de Sallent havien aconseguit baixar al pou de Sallent amb una proposta de la direcció per intentar convèncer els miners tancats perquè sortissin; i no sols no ho van aconseguir, sinó que no deixaren sortir els del jurat. O vés a saber! Potser tot va ser un estratagema per fer mes pressió; perquè sembla ser que la proposta que duien era paper mullat i el jurat de Sallent sabia de sobres que no l’acceptarien.

Durant la nit, asseguts vora el foc de la fornal —fotia un fred de mil dimonis—, divagàvem sobre la situació, Vam escalfar aigua i ens vam fer infusions i cafès solubles, fins que la son ens va vèncer i dormírem allí mateix.

Fotos: Arxiu (les dues primeres). A la tercera foto, baixada de la Viquipèdia, es veu una vista general de la factoria. S'hi veu la xemeneia, el castellet i l'hangar. L'edifici de color vermellós és el dels tallers. Al pati s'hi va jugar el partit de futbol de què es parla en aquest capítol. També es veu l'esplanada, amb els seus fanals, que va des dels tallers fins a la porteria (que no es veu a la foto).




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.