diumenge, 10 de maig de 2015

La primera vaga (4/8)












Memòria de la vaga del 1972 a la mina de Vilafruns
per Esteve Carreté

Diumenge, 13 de febrer de 1972. Quart dia

De bon matí, a la porteria ja hi havia un rebombori impressionant. Els familiars omplien de gom a gom tota la placeta de davant l’entrada de la factoria. Les notícies corrien com la pólvora. A Balsareny, les dones es van voler tancar a l’església i el rector no els ho va permetre. No sé d’on va sorgir la idea, però les dones van decidir tancar-se a l’església de Sallent. L’autobús que normalment feia el servei de transportar els minaires de Sallent a la mina va anar a buscar-les a Balsareny i va deixar-les davant l’església de Sallent. Va fer desinteressadament tots els viatges que van caldre.

A Sallent la majoria d’establiments de comerç i indústria feien costat als vaguistes. Els minaires de la mina de Sallent també s’havien sumat a la vaga. La solidaritat era manifesta: està comprovat que la gent, quan convé, s’implica. Botigues de mobles i de roba van portar matalassos, coixins i flassades a l’església perquè les dones no passessin fred i poguessin descansar un xic. Tampoc no va faltar qui subministrés cafè, llet i infusions. Tot el poble aportava el que podia per solidaritat. També des de Balsareny les botigues col·laboraven. Hi havia bars que portaven termos de cafè amb llet a les persones que feien guàrdia nit i dia davant la factoria per pressionar la direcció de la mina i per denunciar, si calgués, el que fessin als vaguistes: elles en serien fidels testimonis.

Prop de les dues de la tarda, una altra gran escridassada per part de la gent de fora va fer que m’adrecés a la porteria. Mare meva, quin batibull de crits, gestos i braços alçats! El cor se’m va accelerar estrepitosament. Què collons havia passat o passava? Ja em temia el pitjor. Com vaig poder, em vaig apropar al fort de la discussió. Un guàrdia civil em va advertir que em retirés; no li vaig fer cas. Collons collons, l’Alejandro del Bar Florida de Sallent discutia acaloradament des de fora del filat amb un tinent de la guàrdia civil que estava dins. El motiu? L’Alejandro havia fet unes suculentes paelles d’arròs per al centenar de vaguistes tancats al pou i el tinent no volia obrir les portes. No sé com es va aconseguir, però finalment s’obrí la porta petita i l’Alejandro i tres ajudants seus van entrar amb quatre grans cassoles. L’ascensor va pujar. Van posar les cassoles al terra del muntacàrregues, ben falcades per evitar que es tombessin, i l’arròs va desaparèixer pou avall. Els aplaudiments a l’Alejandro foren sonats!

Ara bé, tot té un preu: les portes de la factoria es tornaren a obrir per deixar entrar un cotxe de color verd. En van sortir un comandant i un capità de la guàrdia civil. Parlaren amb el tinent, que era el guàrdia de mes graduació que havia a la factoria, i tots tres es dirigiren al despatx del director de la mina. Aquest ja els esperava. Van estar força estona dins el despatx. Tothom a l’expectativa: què hi devien coure, aquesta colla, allà dins? Finalment van sortir. El director els va acompanyar fins a la porteria i tots tres —el tinent es va quedar a dintre— van sortir.

Aviat vam saber el resultat de la reunió. Un cartell penjat pel tinent a les comportes de l’ascensor deia: «Por orden superior queda prohibido entrar suministros a los encerrados». Van dir que el jurat d’empresa havia intentat parlar amb el tinent, però fou en va. L’ordre era taxativa: no entraria res més a la mina, ni aigua. El qui volgués beure o menjar, que sortís del pou!
 
Eren les quatre de la tarda del diumenge dia 13. La cosa es posava negra. Què farien, els del pou? Aguantarien. Quant de temps podrien aguantar? Si nosaltres teníem els nervis a flor de pell, com no devien estar, els de baix! Vaig anar a la infermeria —el botiquín, en dèiem— a parlar amb el Julio. La infermeria era un annex de la porteria, tot en un sol l’edifici. Amb portes separades, això sí, però és natural que els infermers tinguessin bona relació amb els porters. I els porters també tenien a càrrec seu la centraleta de telèfons. Potser tindrien notícies. Els porters, tanmateix, no sabien res, i és que la guàrdia civil es comunicava amb els seu superiors per un circuit sense fils, tipus walkie-talkie.

Passaven les hores. No em vaig moure de la infermeria-porteria. Amb el Julio vam preparar un pla per sortir i anar a avisar en Morera, cap de la Creu Roja de Sallent i comandant de la Creu Roja comarcal —no sé ben bé quin àmbit territorial tenia el seu càrrec, però era comandant—  i explicar-li el pla inhumà que havien dissenyat per fer sortir els vaguistes del pou, matant-los de set i de gana.

A les nou del vespre, ben fosc, vam sortir per sota del filat que tanca la factoria, per la part que donava davant del bar El Paso. Des d’allà, ben ajupits, vam passar a la carretera i, caminant, arribàrem a Sallent. En Morera no hi era; la seva senyora ens va dir que ja estava al cas de la situació, i que havia anat a Barcelona a veure què hi podia fer.

Com no podia ser de cap altra manera, vam anar a l’església. Jo, naturalment, volia veure la Cèlia; el Julio era solter, però també hi tenia una cunyada tancada. L’església estava encerclada per la guàrdia civil. Més tard, algú ens va dir que havien intentat entrar-hi i desallotjar les dones, però que el rector ho va impedir. Poc ens deixaren apropar a la porta de l’església; un parell de guàrdies civils amb cara de pocs amics no ens hi van deixar acostar. No volien dialogar, no atenien a raons i, com que insistíem, ens van fer fora d’allà amb empentes i amenaces de colpejar-nos amb la culata del fusell. A més, ens van seguir un bon tros per assegurar-se que no tornaríem.

Amb la mala llet al cos i dient paraulotes a tort i dret, vam anar a casa meva. No hi havia ningú: la Cèlia era a l’església, el David a Balsareny a casa del meus pares, i la sogra havia anat a casa d’una meva cunyada. Vaig obrir la nevera i... oooh! Una olla d’escudella i un bol de vidre ple de carn d’olla ens féu recordar que ni havíem dinat ni havíem sopat. Vam escalfar-ho tot. També teníem material per fer una bona amanida. Només faltava pa: n’hi havia, però era sec com un bastó. En Julio era un home de solucions ràpides: «Lo torramos i ya está». Dit i fet. En Julio digué que feia molt temps que no menjava tant, que «la sopa estaba de cojones y el empedrao todavia mejor». Vaig agafar mudes i un parell de camises, i cap a la mina falta gent.

Vam entrar pel mateix lloc, amb tanta mala sort que una camisa de les que duia a la mà se’m va enganxar al filat i es va ben estripar. Vam  haver d’esperar ben bé deu minuts —que ens van semblar deu hores— al peu del filat, ja dintre de la factoria, perquè hi havia un guàrdia civil que feia la ronda i s’hi havia aturat. Finalment, se’n va anar i vam poder arribar a la infermeria, on vaig dormir.

(Continuarà)

Fotos: Arxiu

4 comentaris:

  1. Com ha canviat tot, oi?, ja fèieu com les pel·lícules, Passavau per sota els filats per anar a veure la dona i els nens. Perfecte!
    Ah!, m'ha semblat llegit que per un moment no vas fer al "agente"..."Retírese!"

    Josep Estruel.

    Balsareny.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No entenc això del "agente" "retiresel" m'ho pots aclariar? Gràcies.

      Elimina
  2. Disculpem, és una contestació que no s'entén gaire. Havia vist fa molts anys altres conflictes semblants, però no tan importants com aquest. Em referia que a vegades el policia (el gris) penso que tenia només l'ordre de no treure ni la porra ni el fusell, llavors deia "Retirese" o " Disuelvase" En el teu cas "Retirese". Doncs el que vull dir es que quan el "gris" deia "retirese" i prou, el manifestant li contestava amb la mateixa paraula, acompanyat d'un mal gest. Ho vas fer molt bé.
    Quins temps, oi?
    Una abraçada

    ResponElimina
  3. Ha sido un placer leer la narración sobre la huelga del 72, tus notas aportan frescura y iluminan una época en la cual era muy difícil reclamar los derecho que como trabajador, todos tendríamos que exigir, gracias una vez más por compartir tus notas, he disfrutado mucho con ellas.

    ResponElimina

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.