dimarts, 19 de maig de 2015

La primera vaga (7/8)

















Memòria de la vaga del 1972 a la mina de Vilafruns
per Esteve Carreté

Dimecres, 16 de febrer de 1972. Setè dia

Incertesa, angoixa. L’espera es feia inacabable. El nostre jurat no parava, amunt i avall: de Balsareny, al sindicat vertical de la CNS, a Vilafruns, per dialogar amb la direcció, i a la mina de Sallent, a esperar resultats del que haguessin decidit els miners. Havien de telefonar al nostre jurat, però no deien res. «Voleu dir que s’ho han de rumiar tant?» Segons deia «Ràdio Macuto», la proposta-document elaborada pel nostre jurat, juntament amb el que hi havien afegit els de baix al pou de Balsareny, era prou favorable per als treballadors: què més hi volien afegir, a Sallent? Al cap i a la fi, qui havia de signar l’acord era l’empresa.

Les hores passaven molt lentament. Ningú no sabia com podria acabar tot això. Nosaltres, als tallers, jugàvem a cartes sense esma. Tant se’ns en donava, guanyar com perdre: només es tractava de passar el temps i no menjar-nos el coco... Cosa que no aconseguéim pas.

De sobte, l’enrenou d’una moguda va fer que deixéssim el joc en sec. Vàrem sortir al carrer. La sirena d’una ambulància trencava el silenci que regnava a l’esplanada. Tota la guàrdia civil era a la boca del pou; nosaltres també. Vaig veure el metge de l’empresa, el practicant, el Julio i membres de la Creu Roja que treien una llitera de l’ambulància i s’adreçaven a les comportes. Els tancats al pou pujaven un miner malalt, que immediatament fou traslladat a l’hospital de Manresa. Els de baix al pou havien trucat a la infermeria, dient que pujarien un malalt, i advertint que la guàrdia civil no aprofités l’ocasió per baixar a la mina, ja que si ho feien serien rebuts amb dinamita. Cal dir que quan puja un ascensor (el que pujava el malalt), l’altre ascensor baixa. No vaig poder saber la causa de la malaltia, perquè un guàrdia civil no em va deixar apropar-me al Julio. Continuava l’ordre de no acostar-se a la porteria.

Els plors, nervis, crits i amenaces del personal de fora la porteria era esfereïdor. No sabien ni tan sols el nom del malalt. Més d’un cotxe particular va seguir l’ambulància fins a l’hospital. Més tard es va saber que els familiars del malalt n’havien estat informats puntualment i els havien deixat entrar fins a la boca del pou; de manera que segurament els cotxes que van acompanyar l’ambulància eren familiars del malalt.

Cap al tard arribaren noticies: els miners de Sallent havien signat el document, amb alguna millora afegida, però per deixar de fer vaga exigien un altre requisit indispensable, que constava en un document a part de les condicions del conveni. El nou requisit era que es garantís que no hi hauria represàlies contra els treballadors d’altres fàbriques i tallers que havien fet vaga en solidaritat amb la mina; i que tampoc hi hauria represàlies laborals contra les dones que s’havien tancat a l’església, abandonant per aquesta causa els seus respectius treballs. El nostre jurat va llegir les condicions i va lliurar ràpidament el document a l’empresa.

L’empresa va dir que es comprometia a acceptar les altres condicions, a readmetre els vuit treballadors acomiadats i que no hi hauria cap represàlia per a ningú dels que estàvem fent vaga a la mina. Però va rebutjar el document a part, dient que no es podia comprometre a evitar les possibles represàlies en altres empreses. L’empresa al·legava que tot això no era de la seva competència.

Aquest document fou baixat de nou als dos pous i la resposta fou ràpida. Deia que l’empresa era l’única responsable del que estava passant, a causa de la seva intransigència en no accedir a les justes peticions salarials. I així com va afanyar-se a demanar de seguida ajuda a la guàrdia civil per defensar els seus interessos, ara s’hauria d’espavilar per aconseguir les signatures de totes les institucions que s’havien vist implicades d’alguna manera en el conflicte, per tal que ningú no patís represàlies per aquest concepte. Acabaven dient que si no signaven un document que garantís tot això, no sortirien. I que la responsabilitat del que passés seria absolutament de l’empresa.

Les reunions a tots nivells eres frenètiques. L’expectativa ens tenia a tots desperts. Sabíem —més ben dit, teníem el pressentiment— que «la cosa» estava a punt de caure. El que no sabíem és cap a quin cantó cauria.



(Continuarà)
Fotos: Arxiu


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.