La primera vaga (8/8)

Memòria de la vaga del 1972 a la mina de Vilafruns

per Esteve Carreté

Dijous, 17 de febrer de 1972. Vuitè i últim dia

Prop les dues de la matinada, l’empresa signava el document desitjat. També el va signar el delegat provincial de l’Organització Sindical a Barcelona, Josep Maria Socias Humbert (aquest era el peix gros que esmentava abans; més endavant, durant la Transició, va ser alcalde de Barcelona). En el document figuraven inscrites totes les garanties per a tots els treballadors, tant minaires com solidaris, tal com s’havia exigit com a condició per finalitzar aquesta vaga.

L’eufòria era immensa. Estàvem contentíssims: havíem guanyat el repte a la poderosa societat minera.

A les tres tocades de la matinada, els minaires van començar a pujar. Gàbia rere gàbia, anaven sortint aquells valents que durant tants dies van aguantar estoicament la lluita en unes condicions infernals, hostils, desesperançades; a vegades desmoralitzadores, altres plenes d’incertesa, però ferms en la seva lluita perquè sabien que tenien la raó. El que demanaven eren unes reivindicacions laborals justes, i com a resposta l’empresa acomiadava el qui plantava cara. Ja n’hi havia prou, d’aquella prepotència de la direcció en les formes i els fets. Tots vam rebre aquells valents amb visques sorgits del fons del cor per la victòria aconseguida.

Jo i molts altres vàrem marxar immediatament a buscar les dones a l’església. La noticia ja els havia arribat. Tot Sallent era al carrer: les dones havien sortit, cercant mitjans per anar a les mines a abraçar els seus éssers estimats. Vaig trobar la Cèlia a la plaça de l’església, abans que se n’anés a buscar-me a la mina.

Vam estar celebrant aquella victòria pels carrers de Sallent fins que es va fer de dia. Els bars eren oberts i tenien el terra xop de cava. Ja no es veia cap guàrdia civil, ni cap policia armada —que havien vingut aquella nit—, ni al poble ni a les mines. Tots estaven concentrats a l’esplanada del parador del Lleó.

La Cèlia i jo vam anar a Balsareny a abraçar el nostre fill i els pares, que tant havien sofert aquells dies. Mai no podré oblidar aquella nit i aquella matinada. L’emoció d’aquells moments, la de tots aquells dies, em va quedar gravada a la memòria per tota la vida. Alguns moments van ser d’una intensitat brutal i, encara que el pas dels anys m’enfosqueixi la memòria, això queda gravat.

Uns dies després vaig aconseguir una còpia del document signat per l’empresa i el CNS. Deia així:

«Con el fin de evitar una mayor prolongación del conflicto planteado en las explotaciones mineras de UNION EXPLOSIVOS RIOTIN S.A. en sus centros de los trabajo de Balsareny y Sallent, los Vocales del Jurado de Empresa de ambas explotaciones han sometido a la Dirección las siguientes peticiones, que son formalmente aceptadas siempre que se restablezca la normalidad.

1º. La empresa garantiza expresamente la readmisión de todos los despedidos, así como la anulación de las sanciones que se hayan podido aplicar en los Centros de trabajo que la empresa posee en Balsareny y Sallent, con motivo del conflicto mencionado, garantizando igualmente a los efectos la totalidad de derechos.

2º. Se garantiza igualmente que no habrá ninguna clase de represalias ni sanciones contra ningún trabajador de la empresa, tanto del Centro de Trabajo de Balsareny como de Sallent, con motivo del citado conflicto.

3º. A partir del momento que se restablezca la normalidad, la Empresa concederá dos días de descanso para todo el personal, tanto del interior como del exterior, de Balsareny y Sallent.

4º. En forma inmediata se reanudarán las negociaciones del Convenio Colectivo al objeto de encontrar una solución al mismo, que en ningún caso se producirá más tarde del día 29 de febrero.*

5º. La Organización Sindical se compromete a efectuar las gestiones oportunas, en el supuesto de que, por alguna empresa de Balsareny y Sallent, se adoptaran medidas disciplinarias contra algún trabajador, con motivo del conflicto que ha afectado a la Empresa UNION EXPLOSIVOS RIOTINTO S.A. Igualmente la Organización Sindical, garantizará el cumplimiento de los acuerdos a que se ha hecho referencia en el presente escrito.»

(*) L’any 1972 era any de traspàs: el mes de febrer tenia 29 dies.

Del document a part, no en sé la resposta; però sí que sé que no hi va haver represàlies per a cap treballador solidari ni de Balsareny ni de Sallent, ni tampoc a cap dona tancada a l’església. La Cèlia treballava a la fàbrica de «les Culleres» —Metales y Platería Ribera, S.A.—, i l’únic que li va succeir va ser que no va cobrar els dies que va deixar el seu lloc de treball per tancar-se a l’església. Va tornar a treballar el dia 18.

Les negociacions del conveni van ser llargues. L’empresa s’entestava en els seus punts de vista i no baixava del burro. Recordo que parlava amb els companys de la necessitat que teníem d’augmentar les nòmines. Demanàvem un percentatge força alt d’augment; n’ignoro la quantitat, però en aquells moments a França els miners feien vaga per aconseguir un 2% més, i nosaltres estàvem un 25% per sota del salari dels francesos. Els minaires van haver de tornar a amenaçar d’emprendre accions si l’empresa no canviava d’actitud. Uns mesos després es signava un conveni que no agradava a cap banda, però la millora salarial fou acceptable; i ens pagaren els endarrerits des del primer moment (punt controvertit a què l’empresa es negava en principi).

Aquella vaga va ser un episodi dramàtic que vaig viure en primera persona com a treballador sacsejat d’una empresa gran, per una controvertida explotació industrial emparada sempre sota l’atenta vigilància de les forces armades, disposades a fer complir els designis de les empreses. «La Paz y el Orden» havien d’imperar per damunt de tot a l’Espanya de Franco.

Aquesta victòria no solament va suposar assolir una millora salarial, sinó que va representar un exemple que demostrava que es podia lluitar a tots es nivells, que la tirania amb què el govern ens tenia acovardits mitjançant repressions brutals tocava a la fi. Era el començament d’una nova època, ja que va ser la primera vaga. Després n’hi va haver moltes més, ja no tan sols per qüestions salarials, sinó per garantir més seguretat, o per millorar equipaments, o per aconseguir altres millores en general. La lluita havia començat: s’havia perdut la por.

                                                              * * *

Tot el que he exposat en aquestes pàgines són records meus del que vaig viure aquells dies, en què les hores passaven lentes. Jo anava anotant en un bloc els meus sentiments, les meves emocions. Quaranta-tres anys després, remenant calaixos vaig trobar aquestes notes que he reproduït aquí. Agraeixo la correcció gramatical que hi ha fet el meu germà Ramon, a qui de ben segur li han fet venir records d’aquells dies que he descrit, ja que ell va ser un dels que sempre estaven fora la porteria, patint i encoratjant al mateix temps, a més d’ajudar els meus pares a cuidar el meu fill a casa seva.

Espero no haver molestat ningú, ni per omissió ni al contrari. Si algú s’hi hagués sentit ofès, prego que m’ho faci saber; igual com si algú detecta errors en les coses descrites. En tots els casos, ho esmenaré de bon grat.

Gràcies per la vostra paciència.

Fi

Fotos: Arxiu. La foto exterior és de la Viquipèdia