dijous, 7 de maig de 2015

La primera vaga (1/8)














Memòria de la vaga del 1972 a la mina de Vilafruns
per Esteve Carreté

10 de febrer de 1972. Primer dia

L’acomiadament del treballador Reluy fou la gota que va fer vessar el got. Ja feia dies que les negociacions del conveni col·lectiu entre el jurat d’empresa i la direcció de Potasas del Llobregat (Unión Explosivos Río Tinto) eren tenses. El personal del pou, per fer pressió, es negava a anar a preu fet. Això feia posar la direcció molt nerviosa, ja que l’extracció de mineral s’havia reduït en un nombre important de tones i des de la direcció central (Madrid) es reclamaven solucions immediates.

El cas és que ja feia més de dos mesos que es negociava, i el sindicat vertical de l’època amenaçava amb recórrer a una «norma de obligado cumplimiento»; és a dir, a una sentència que els treballadors estaven obligats a acatar, i que sempre era favorable als interessos de la patronal.

En Reluy era un minaire que es negà a fer una feina que ell creia que no li pertocava. L’enginyer en cap el va advertir que, si no feia cas al seu encarregat i no complia la tasca que li havien manat, el sancionaria. No sé ben bé com va anar, ni sé tampoc si la discussió fou gaire acalorada; només sé el resultat: que en Reluy va ser acomiadat. Eren les nou del matí del dia 10 de febrer. La noticia va córrer com la pólvora encesa. Els nervis estaven a flor de pell. La tensió es podia palpar.

L’acomiadament va ser el revulsiu que va fer esclatar el gran batibull. Els minaires convocaren una assemblea i decidiren no sortir del pou fins que el seu company de feina Reluy no fos admès de nou sense cap penalització.

Deixaren sortir els vigilants, els encarregats,  enginyers, topògrafs i altres persones que es trobaven a l’interior de la mina. Quan aquestes persones van arribar a l’exterior, el director va voler baixar per dialogar. Ja no li fou possible, perquè des de la boca del pou, a 530 metres de fondària, havien posat una biga de ferro entravessada al muntacàrregues que feia impossible de moure l’ascensor.

La notícia del tancament dels minaires va arribar tot seguit a l’exterior. A la sala dels vestidors es va convocar una assemblea per exposar els fets. Es va proposar de fer costat als de l’interior fent una vaga general: que ens quedéssim dintre la factoria dia i nit, fins que sortissin els minaires. Les votacions foren a mà alçada i una gran majoria va decidir solidaritzar-se amb els minaires. No es va obligar ningú: el que va voler marxar a casa ho va poder fer sense cap mena de problema. Es va acordar de fer vaga: només foren permesos els serveis mínims de manteniment, entre els quals es trobava la ventilació i el corrent elèctric, per evitar que els de baix al pou quedessin asfixiats.

Això que acabo d’explicar afectava només el torn del mati (de 6 a 14 hores) i als que, com jo, fèiem el torn central (de 8 a 17). Quan va acabar l’assemblea devien ser les 12 del migdia. Els nervis i la crispació eren patents Havíem d’esperar els del torn de la tarda i després els de la nit per saber què farien. Tant els del torn de tarda com els de nit se solidaritzarem amb els tancats al pou.

No tothom es va sumar a la vaga: el personal administratiu i els tècnics (llevat d’algunes excepcions) optaren per fer costat a la direcció. Una d’aquestes excepcions vaig ser jo.

Jo pertanyia al sector tècnic, era controlador. Els controladors teníem dues oficines: l’una a l’edifici dels enginyers, plànols i control, i l’altra als tallers, que és on normalment estàvem cada dia.

No vaig anar al meu despatx. L’esplanada de entrada de la factoria era plena de grupets; els uns més fluix i uns altres cridant, anàvem exposant els nostres temors pel que podria passar. Eren temps difícils; les vagues estaven prohibides per llei… Podríem anar a la presó?

Jo vaig assistir a l’assemblea. En sortir-ne vaig anar a la meva oficina a informar els meus companys. Havíem de decidir què faríem nosaltres al respecte. Hi va haver divisió d’opinions. Em demanaven la meva opinió, però jo també estava fet un embolic. No sabia què fer. El meu instint era favorable a la vaga: al cap i a la fi, el motiu de fons era el conveni, i en aquest també es milloraria el meu sou; per tant, no podia ser que els meus companys de l’interior de la mina fessin el sacrifici per mi i jo no els fes costat. Per altra banda, hi havia la por a les represàlies.

Vaig contestar als meus companys que teníem temps fins a les cinc de la tarda per decidir. A les cinc de la tarda, només un de la meva oficina va decidir quedar-se a dormir allà; la resta van optar per anar a casa, si més no per avisar la família, i l’endemà ja veuríem. Jo volia i dolia. Se’m va fer un buit a l’estómac. A casa no teníem telèfon. Com els podria avisar, si em quedava? Vaig decidir fer com la majoria: anar a casa a tranquil·litzar la família.

Ja a casa, a les 9 del vespre, uns companys em van venir a cridar per si volia ajudar a dur menjar per als miners tancats. Naturalment que sí. Vam anar un grup de tres homes a cal Morera de Sallent. En Morera, a més de tenir un supermercat, era cap de la Creu Roja i una persona d’un alt compromís social. Ens va deixar agafar tot el que volguéssim. Un del nois anava anotant el que agafàvem, per poder-ho pagar si recollíem diners. Ens va dir que no hi patíssim, que ell també es solidaritzava amb els minaires. Era un bon home: fins al punt que ens va ajudar a transportar els queviures a la mina amb el seu propi cotxe.

Vaig tornar a casa a les 12 de la nit tocades, pensant que l’endemà seria un altre dia.

(continuarà)

Foto: Arxiu 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.