divendres, 27 de juliol de 2018

Balsareny per la llibertat


EDITORIAL


Catalunya viu de fa anys en una efervescència política creixent, que els últims mesos ha viscut episodis històrics impensables. Després que el passat octubre el Senat espanyol apliqués l’article 155 de la Constitució interpretant que podia permetre la dissolució del Parlament de Catalunya i la destitució del Govern, amb el consegüent empresonament o exili de líders polítics, a les eleccions del 21-D, convocades des de Madrid, els partits sobiranistes van tornar a sumar majoria. A partir d’aquí, la desitjable normalitat democràtica es va veure interferida per successives decisions polítiques i judicials, que van impedir primer que el Parlament fes president Carles Puigdemont, adduint que era a l’exili, i després que ho fos Jordi Sánchez, perquè estava a la presó; fins i tot, en plena sessió d’investidura de Jordi Turull aquest també va ser detingut i empresonat, sense opció doncs de ser votat presencialment. Finalment, el 17 de maig –cinc mesos després de les eleccions–, Joaquim Torra va ser investit president de la Generalitat; però la seva intenció de nomenar consellers alguns dels polítics a la presó o a l’exili va ser també impedida per una insòlita decisió política del PP, que es va negar a publicar els nomenaments al DOGC. Tan sols quan, el 29 de maig, un nou nomenament de consellers va excloure presos i exiliats, el Govern es va poder constituir i l’article 155 va quedar tècnicament suspès.

Mentrestant, la primera de les sentències del cas Gürtel sobre la corrupció del principal partit espanyol va provocar una moció de censura en què la majoria de l’arc parlamentari del Congrés de Madrid va investir Pedro Sánchez com a nou president del Govern espanyol. Una de les decisions del mandatari socialista va ser l’apropament dels presos polítics a presons catalanes –obeint simplement un precepte legal que el PP s’havia negat sistemàticament a complir– i es va obrir formalment a un diàleg amb Catalunya al més alt nivell presidencial –cosa a què Rajoy s’havia negat obstinadament–, però de moment sense avenços significatiusen qüestions rellevants (“Podem parlar de tot, però no tot és possible”, va dir el president espanyol). Al contrari, diverses actuacions i actituds del nou equip ministerial socialista, en relació amb el procés català, no es desmarquen gens de les de l’anterior govern popular. Tampoc no han variat les estratègies dels estaments judicials, tot i que en tribunals estrangers, com Bèlgica o Alemanya, els arguments de les euroordres contra els exiliats no han convençut els magistrats europeus.


Per altra banda, al llarg de tots aquests mesos, la ciutadania no ha renunciat a exercir el seu dret de protestar, bàsicament demanant l’alliberament dels presos polítics i el retorn dels exiliats, fent concentracions populars i exhibint llaços grocs solidaris. Com a reacció a això, s’ha incrementat exponencialment la presència als carrers de grupuscles d’estètica i consignes filofeixistes, que intimiden i fins i tot agredeixen violentament ciutadans que es limitaven a manifestar pacíficament llurs punts de vista. I malauradament, sembla que fins ara aquestes accions violentes queden impunes o, almenys, semblen tolerades i fins “normalitzades” (hi ha partits que fins i tot les justifiquen atribuint-les a la “fractura social” que hauria generat el procés).

Per fortuna a Balsareny no hem patit cap més agressió després dels fets que explicàvem el mes de febrer; tan sols cal destacar la ràpida desaparició de llaços grocs i altres símbols en espais públics, que tan bon punt uns els posen, hi ha uns altres que els retiren. A Balsareny s’han continuat celebrat concentracions periòdiques per reivindicar la llibertat dels presos, amb lectures de manifestos, cartes i poemes, i persones del poble han participat a diferents actes col·lectius; en destaquem les concentracions a prop de la presó dels Lledoners els dies que hi van ser traslladats, de primer Jordi Cuixart, Jordi Sánchez, Oriol Junqueras i Raül Romeva, i poc després Joaquim Forn, Josep Rull i Jordi Turull (Dolors Bassa és a la presó del Puig de les Basses, a Figueres, i Carme Forcadell és al Catllar, al Tarragonès). I també una nodrida representació local es va traslladar, en autocar i cotxes particulars, a la manifestació que, reivindicant “Ni presó ni exili: us volem a casa”, va tenir lloc a Barcelona el dissabte 14 de juliol. I ja tocarà escalfar motors per l’Onze de Setembre, que la tardor portarà sens dubte nous reptes. Com cantava Lluís Llach, “el camí és llarg i ja no tenim temps d’equivocar-nos”, perquè hem de fer front a una “penosa lluita per l’avui i pel demà”. Una lluita sempre pacífica i cívica, centrada en la força de les idees i de la dignitat, en la defensa dels valors democràtics, començant pel dret de vot.

Sarment


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.