divendres, 31 de gener del 2025

Júlia Marquès, estudiant de piano a l’Escola de Música

ENTREVISTA
 
 
Encetem un altre any, el 2025, i amb el fred de l’hivern tenim els porticons d’aquesta finestra oberta per parlar amb una jove balsarenyenca, la Júlia Marquès Fernández, que estudia piano a l’Escola de Música Mossèn Joan Bajona. Aquesta secció s’enorgulleix de fer aquest recorregut mensual per conèixer nous valors dins del camp musical estudiantil balsarenyenc.
 
La Júlia va néixer a Balsareny l’11 d’octubre de 2010. Actualment està cursant l’ESO a l’Institut Escola Guillem de Balsareny. Pel que fa als esports li encanta el bàsquet; de fet, juga amb el Bàsquet Navàs des de fa 8 anys. Pel que fa al viatjar, aquest anys ha estat a Londres i París, dues ciutats molt interessants tant pel que fa al paisatge com a la cultura, i a més a més s’hi troba gent molt acollidora. Durant el seu temps de lleure li agrada molt veure la televisió, sobretot programes relacionats amb la cultura juvenil i esportiva. Pel que fa a la lectura, ens comenta que no li agrada massa, però que tot i així hi ha moments en què sí que llegeix; per exemple, ara que va anar a Londres va llegir el seu primer llibre de Harry Potter.
 
— Com a conseqüència del passat Onze de Setembre, et vam veure actuar a la Biblioteca Pere Casaldàliga tocant el piano. Com vas començar a tocar el piano?
 
— En un principi volia fer violí perquè m’agradava més que el piano. Ara bé, quan em vaig apuntar a l’escola no hi havia professor i vaig acabar optant pel piano. M’agrada molt el piano; a l’escola em relaxo i és molt agradable practicar al costat de la Berta Moreno, que és una professora excel·lent.
 
— Tens algun referent dins del camp de la música?
 
— Bé, el meu cantant preferit és Benson Boone. M’agraden molt les seves cançons, penso que canta molt bé!
 
— Per què un instrument de corda?
 
— Crec que el piano és un instrument molt bonic, ja que s’hi poden interpretar diferents estils de cançons, i això m’agrada molt.
 
— Què és la música per a tu?
 
— Per a mi la música és un al·licient per aixecar l’ànim. Depenent de l’estat d’ànim, escolto diferents tipus de música que em desperten diferents emocions.
 
— Quina classe de música prefereixes dins les modalitats que hi ha?
 
— El meu estil preferit de música és el Pop, però realment em relaxa escoltar diferents tipus de música.
 
— Sents la vocació de dedicar-t’hi professionalment?
 
— Doncs crec que no: no m’agradaria dedicar-me professionalment a la música. Només la veig com una afició.
 
— Què ens podries dir sobre la teva professora de piano, la Berta Moreno?
 
— La Berta és una persona que té molt talent i és molt agradable. També penso que és una persona amb una paciència admirable i fa goig ser alumna seva.
 
Josep Gudayol i Puig
Foto: Arxiu Júlia Marquès

Llàgrimes

PUNTA DE BRAU
 
 
Són prop de les deu del vespre i em sento estimulat, davant la meva màquina d’escriure, per compartir de nou amb tots vosaltres aquest espai mensual, la Punta de brau.
 
Avui semblaria que hauria de parlar de les passades festes, que espero que us hagin estat d’allò més felices; però no, vull compartir amb vosaltres una reflexió que em dona la columna del diari El Punt Avui de l’escriptora Anna Carreras Oubet: “Llàgrimes”. Segur que a vegades us hi heu trobat (com m’he trobat jo avui): al matí d’aquests dies d’hivern, en sortir al carrer et surten unes llàgrimes que et regalimen cara avall; però el significat, fet poesia, d’algunes d’aquestes llàgrimes, és commovedor... Som-hi!
 
«Les llàgrimes incontrolades, aquelles que apareixen de manera totalment inesperada mentre prens un cafè amb llet de civada o bades davant d’un aparador sense veure gaire res, són un torrent d’emocions que desborden el cor. En dècimes de segon, el somriure s’esquerda i un oceà d’aigua salada que no sabies ni que tenies et regalima galtes avall, desafiant el control que sempre has mirat de contenir. Aquestes malparides poden ser la culminació de la tristesa acumulada, el reflex d’un trauma ancestral no superat o, senzillament, la manifestació física del col·lapse mental que tragines fa temps. Sense previ avís, aquesta mostra de vulnerabilitat o de fragilitat et recorda que ets humà, revelant al mateix temps que, darrere de la cuirassa de la racionalitat, hi resideix un ésser sensible, propens a les commocions de l’ànima. Llavors et converteixes en una tempesta que esclata en el cel canicular, que vol dir de ple estiu. Les llàgrimes són el llenguatge sense la timidesa de les paraules. El relat físic que explica històries que de vegades no podem –o no sabem– expressar. Actrius silencioses moltes vegades mancades d’un guió aparent, les llàgrimes afloren de les conjuntives oculars com si obeïssin a una crida interior. Els científics suggereixen que la llàgrima és un mecanisme biològic per alliberar tensions ocultes o per equilibrar el nostre univers emocional. Els poetes, en canvi, les descriuen com el llenguatge críptic de l’esperit, el xiuxiueig dels secrets que no sempre comprenem. Deia Plató que cada llàgrima ensenya una veritat als mortals. On van, les llàgrimes que no es ploren?»
 
Com podem veure, un raonament ben diferent al de les llàgrimes a què em referia al començament.
 
Josep Gudayol i Puig

dijous, 30 de gener del 2025

Comiat a en Pere Medina

 
 
El 9 de gener de 2025 ens va sobtar la notícia de la defunció, als 66 anys, d'en Pere Medina Rodríguez, qui va ser regidor socialista del nostre Ajuntament.

Fill de Balsareny, nascut el 1958, de petit va créixer dins l'agrupament escolta (els "llobatons", com ell en deia), una etapa de la qual guardava molts bons records (fins i tot encara atresorava a casa, ben conservat, el seu fulard).
 
Durant la seva època d'estudiant, amb en Franco encara viu, es va significar políticament a favor de la democràcia i en contra de la dictadura. I és que el seu pare, miner del carbó a Fígols, havia arribat a Catalunya als anys 40 tot fugint de la repressió franquista (ja que va ser oficial de l'exèrcit republicà durant la Guerra Civil). Així s'entén com en Pere es va afiliar des de ben jove al Partit dels Socialistes de Catalunya, amb qui va arribar a ser regidor i candidat a l'alcaldia en les eleccions municipals.
 
Durant la joventut va estar molt implicat en el Club Handbol Balsareny, del qual va ser secretari en l'era daurada del club, quan es van classificar per a les fases d'ascens a divisió nacional. En una de les sortides va conèixer qui seria l'amor de la seva vida: l'Anna Chávez, filla de l'històric president del club, en Juan Luis Chávez. En Pere i l'Anna van tenir un fill i dues filles.
 
Acabats els estudis, va començar a treballar a Manresa, primer en un concessionari, i aviat en un bufet en què exerciria com a auditor financer.

 
Del seu pas pel consistori municipal, un dels fets que hom més recorda va ser la seva oposició el 1992 al projecte d'instal·lar al nostre terme una incineradora de residus que havia de ser la més gran d'Europa del seu gènere. Aquesta oposició va ser liderada per una coordinadora d'entitats, amb el suport de sindicats i partits polítics, i va aglutinar un ampli consens de la població.
 
L'any 1995, un client li va oferir un càrrec directiu en la companyia. Va ser llavors que en Pere va deixar Balsareny per anar a viure a Bigues i Riells, al Vallès Oriental, on residia en l'actualitat.
 
L'empresa que ell dirigia va ser adquirida per una multinacional sueca, on ell va prosperar laboralment, adquirint progressivament càrrecs de més responsabilitat, motiu pel qual en els darrers anys estava molt centrat en la carrera professional, havent de viatjar sovint a Suècia, Itàlia o Mèxic.
 
Feia poc més d'un any que en Pere s'havia jubilat, i ara estava dedicat a gaudir de la família i les seves netes. Malauradament, en els darrers mesos va patir greus problemes de salut, que truncaren el merescut descans que amb tant d'esforç s'havia guanyat.
 
En l'àmbit personal, tothom destacava el seu bon sentit de l'humor, i és que era entrar en una habitació i ja cercava de despertar un somriure en les persones que allà es trobaven. Mai no li van agradar els convencionalismes, ni la indumentària formal, ni les corbates, i preferia unes còmodes bermudes abans que un vestit ajustat. La seva manera de vestir reflectia la seva personalitat oberta i espontània, sempre intentant mantenir un ambient relaxat i amigable, independentment de l'entorn.
 
Ens ha deixat massa d'hora, i només podem recordar els bons moments viscuts d'una persona alegre, riallera, gran amic i bona persona.
 
Els que el vam conèixer, el trobarem molt a faltar!
 
La família
Fotos: Aida Medina

dijous, 23 de gener del 2025

Assemblea i dinar de Pastorets


Havent finalitzat la temporada 2024-25, després de quatre representacions prou reeixides, i generosament aplaudides pel públic que en bon nombre hi va assistir, el dia 19 de gener de 2025 es va reunir l’assemblea general. 
Després de dedicar uns emotius mots a la memòria de Ramon Magem i Josep Sensada, que ens van deixar l’any passat, els socis i sòcies assistents van fer una valoració positiva de la temporada, felicitant l’equip de direcció i totes les persones participants (actors i actrius, dansaires, tramoies, vestuari, maquillatge, llum i so, acomodació i taquilles...) per la seva excel·lent feina; i es van fer propostes de cara a la temporada vinent. En acabat va tenir lloc el tradicional dinar de germanor que va acabar brindant pel futur dels nostres Pastorets. Ara ja ens posem les piles per fer front a la temporada que ve. Gràcies a tothom!
 
Els Pastorets de Balsareny
Fotos: J. Fornell / R. Carreté 




dimarts, 21 de gener del 2025

Assemblea general del CCB


 
 




El Cercle Cultural de Balsareny va celebrar el dissabte 18 de gener la seva assemblea general ordinària.
 
Es va aprovar l’acta anterior, l’estat de comptes del 2024, amb superàvit, i el pressupost previst per a l’any 2025. I es va acordar de mantenir l’import de la quota de soci i els preus de venda i de publicitat del Sarment vigents de l’any anterior.
 
Així mateix, es van presentar i aprovar els informes de la redacció del Sarment i de les activitats de La Garsa, la Comissió Casaldàliga i Balsareny Educa i les previsions de futur. I es va parlar dels projectes del Cercle per a aquest any; entre els quals, el disseny i preparació d’activitats per celebrar el 2026 els cinquanta anys de l’associació; també la digitalització de tots els exemplars del Sarment, l’enquadernació de tots els números de la revista des de l’inici, i possibles millores en l’edició impresa.
 
CCB


“Res que no surti de mi mateix”

LA VEU DEL CAMPANAR
 

Una part de la modernitat i tota la postmodernitat es poden concentrar en un sol mantra: “Res no pot entrar en mi que no surti de mi mateix”. La negació de Déu, de la Tradició, de la Bíblia, dels clàssics, del foraster, del mestre, de la família, d’un mínim de cànon estètic per fer cançons, i la negació de la pròpia biologia com a condicionament extern… Tot està contingut en aquesta persistent lletania del jo: “Res no pot entrar en mi que no surti de mi mateix”.

Puc viure sense rebre aire oxigenat de fora de mi mateix durant més de tres minuts? Condiciona la meva autonomia adulta i lliure rebre abraçades de les meves netes? M’ofèn que algú que m’estima em digui des de fora de mi mateix els meus defectes i qualitats? Doncs, per què em tanco d’entrada a la idea que hi pugui haver un fonament, una veritat, un sentit que m’advenen de fora de mi mateix per abraçar l’intens desig –aquest sí- que habita dins meu?

La idea que acceptar l’existència de Déu seria vendre’ s la pròpia llibertat i que coartaria la nostra autonomia, potser ja és hora que la posem en qüestió.

Entre els adolescents i els joves s’han disparat episodis i símptomes continuats d’angoixa i d’ansietat sense motiu precís. Ho constaten els nostres amics professionals de l’atenció psicològica i psiquiàtrica. Potser a més dels diàlegs de suport i d’ajuda farmacològica, poder experimentar la presència amorosa d’aquella companyia interior que moltes religions anomenen “Déu” seria també de gran ajuda. Per què ens hi tanquem d’entrada?

Val la pena recordar que, segons les estadístiques, al món hi ha més d’un 80% de persones que són creients en alguna cosmovisió religiosa i, que l’ateisme pur i dur es dona només majoritàriament a l’Occident altament tecnificat.

És curiós que fins i tot a l’Occident postcristià cada vegada hi ha més ciutadans que no es reconeixen com a ateus i reclamen el qualificatiu de persones espirituals. Ja és un pas cap a una certa normalització. Val la pena, però, recordar que, segons l’estudi comparat de les religions, aquestes suposen el “relligament” amb una realitat divina exterior a la persona, amb qui s’hi poden establir relacions d’amor i confiança. El simple interès per l’espiritualitat encara pot estar gravitant en el radi del mantra inicial: “Res d’espiritual no pot entrar en mi que no estigui sota el meu control”. Per això els versos del Cant Espiritual del poeta de Sitges segueixen essent tan estimulants: “Quan em mires soc més, creixo, floreixo, sé que soc, existeixo més rotundament”.

Xavier Morlans Molina

 
Agenda religiosa
 
Diumenge, 23 de febrer: a les 11 h. hi haurà la Missa del Traginer a l’església parroquial, amb ambientació pròpia de la festa.
 
Any 2025: Any jubilar, amb el lema “Pelegrins d’Esperança”. L’any jubilar se celebra d’una forma ordinària cada 25 anys.
 
Any del Mil·lenari del Monestir de Santa Maria de Montserrat.
 
Mn. Antoni Bonet i Trilla

Ara fa... 40 anys. L’any del glaç

 
 
Ara fa 40 anys, el mes de febrer de l’any 1985, el Sarment núm. 109  publicava a la portada “L’any del glaç”, i és que aquell hivern les temperatures van assolir els 20 graus sota zero, i fins i tot es va haver de suspendre la Cavalcada dels Reis. Aquest és l’editorial d’aquell número:
 
«Diuen els que se’n recorden que no havia fet tant fred des de el gener de 1956. Que la gran nevada de 1962 no va pas ser tan freda. El cas és que ens ha enganxat desprevinguts, desprès d’un desembre tant benigne, desprès d’un hivern 1983-84 prou atípicament bonancenc. Aquest cop, amb temperatures de -18 a -20 sota zero, ens ha ben vist. A part del mal que ha fet arreu, matant conreus i plantacions, la ciutadania s’ha trobat sorpresa, ací com a les ciutats, en unes incomodes situacions d’emergència domèstica. Canonades rebentades, degoters, manca d’aigua (hi ha cases que hi han estat setmanes),  fuites esporàdiques d’electricitat amb la conseqüent fallida de calefaccions... Cap catàstrofe, però sí una amoïnadora interinitat, de trascolar galledes de la font a casa, d’estalviar el “líquid element”. Paletes, llauners i gent del servei d’aigües s’han multiplicat ci i lla, treballant hores i hores per atendre la gran demanda  d’auxilis casolans, que a cadascú  semblaven, lògicament, urgents i peremptoris; sort de ser un poble, que a les ciutats trobar un servei tan amatent en casos així fora gairebé un miracle. Mica en mica ha desglaçat i, tanmateix, les mànegues pels carrers, fornint aigua de franc als afectats, continuaven palesant que les conseqüències de la glaçada no s’havien extingit. I això que la neu és bonica, poètica! Acostumats a una suau nevada anyal, ràpidament fosa per pluges posteriors, ha estat el fred quasi polar, allò que ens ha perjudicat. Va nevar tot el dia 5 de gener, i la magna Cavalcada del Reis d’Orient, tan llargament preparada, no és va poder celebrar: els Reis, a peu, reberen la quitxalla als Locals Parroquials. Va tornar a nevar fort el diumenge següent, el 13: neu sobre glaç ! I amb la normalitat, l’asfalt que se’n ressent: la nostra carretera, endèmica en obres, heus-la ací novament malmesa, i qui sap si algun carrer... “Any de neu, any de Déu”: tant de bo sigui veritat! Però els escèptics afegeixen: “que no caigui sobre el meu!”»

Selecció: Joan Prat

Meteorologia. Desembre 2024

 
Desembre de 2024
 
Temperatura (ºC)
 
AEMET no ha donat les dades resum de la temperatura del mes de desembre per a l’estació de Balsareny.
 
Vent (km/h)
 

Ventada més alta (dia 23)

48

 
Pressió (hPa)
 

Màxima (dia 27)

1.019,3

Mínima (dia 4)

1.003,9

 
La pluja (litres/m2)
 

Dia 11

4,2

Dia 12

13,8

Total

18,0

 
Francesc Camprubí
(dades AEMET)
Foto: Isidre Prat

dimarts, 14 de gener del 2025

Repte núm. 98

 

Un filferro de 95 cm de longitud es talla en tres trossos de manera que, si els posem per ordre de longitud, del més curt al més llarg, la longitud del segon tros és igual a la del primer incrementada un 50 % i, semblantment, la del tercer tros és igual a la del segon incrementada un 50 %. Quina és la longitud del tros més llarg?


Salut i lògica!
Roc Carulla

Solució al repte núm. 97: 30 minuts.

dilluns, 13 de gener del 2025

Jordi Lladó: el teatre català contemporani i Ramon Vinyes

LA NOSTRA GENT


 
Entrevistem Jordi Lladó Vilaseca, doctor en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador i docent sobre teatre català contemporani i especialista en l’obra de Ramon Vinyes. En Jordi és autor de nombroses publicacions, de les quals injustament no ens n’hem fet ressò, a excepció de la ressenya de dos llibres seus. Era hora que li dediquéssim unes pàgines per conèixer més a fons el valor de les seves aportacions al coneixement de la nostra cultura.
 
En Jordi va néixer a Balsareny el 1957, a cal Pastor, al carrer del Castell, el petit de tres germans: en Joan, la Montserrat i ell. La família es va traslladar a Barcelona cap al 1970, però van conservar la casa i hi han anat venint regularment.
 
Explica’ns els teus estudis i la teva dedicació acadèmica i professional.
 
—Vaig estudiar Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona, on em vaig llicenciar el 1985. Després vaig fer el doctorat a la Universitat Autònoma de Barcelona, amb una tesi sobre Ramon Vinyes presentada el 2002. Entremig, des del 1987 em vaig incorporar a l’ensenyament secundari, fent de professor als instituts Icària i Sant Andreu, tots dos de Barcelona, fins al 2017. Van ser uns anys en què el món de la docència va experimentar un seguit de canvis molt determinants, que en el meu cas van coincidir amb l’inici de la meva etapa en la recerca sobre literatura. El primer fruit en va ser un treball sobre la figura de Pierrot emmarcada en la literatura modernista catalana; aquesta va ser la llavor que molts anys després va germinar en el llibre La Commedia dell’Arte a Catalunya, escrit juntament amb David George, un catalanòfil gal·lès casat amb una noia de Cabrianes. I també arran d’aquell estudi sobre el teatre modernista em vaig començar a interessar per la figura de Ramon Vinyes i gràcies també a la proximitat de Balsareny amb Berga: vaig conèixer Josep Vinyes, el germà d’en Ramon, i altres estudiosos i coneixedors de la seva obra.

 
—Parla’ns, doncs, de Ramon Vinyes, un autor important que gràcies a tu i a altres estudiosos ha començat a ressorgir d’un oblit immerescut.
 
Ramon Vinyes i Cluet era un escriptor que ocupava poques línies en la història del teatre, la narrativa i la poesia del Modernisme català, però ja als anys 1980 l’editorial Bruguera en va reeditar els contes; llavors es va poder observar que la seva prosa ja incorporava elements d’aquella mirada màgica que després impregnaria l’obra de Gabriel Garcia Márquez.
   Vinyes havia nascut el 1882 a Berga i el 1913, com altres escriptors modernistes, veient-se rebutjats i sentint-se desplaçats en l’ambient cultural del moment, se’n va a Amèrica, concretament a Colòmbia. Al cap de dos anys ja té una llibreria a Barranquilla, i allà comença una intensa activitat de promoció cultural. Promou una tertúlia literària i esdevé el nucli d’una xarxa d’escriptors joves, com Gabriela Mistral entre altres. Funda una revista, Voces (1917-1920) de la qual serà el factòtum, el coordinador i l’ànima, malgrat que no en va ser el director formal, perquè legalment aquest càrrec l’havia d’exercir un colombià. Voces és una revista moderna, oberta a horitzons amples; fins i tot, un punt irreverent. La revista divulga l’obra d’autors internacionals (Vinyes mateix hi tradueix Apollinaire), però alhora promociona veus joves d’autors americans. En Ramon defensava “l’ànima d’Amèrica” i deia que “Amèrica ha de trobar la seva pròpia veu”. Després, quan Voces es deixa de publicar el 1920, ell escriu en altres revistes colombianes.
 
—Va tornar a Catalunya en més d’una ocasió.
  
—El 1925 va tornar a Catalunya a causa d’un enfrontament amb el governador del departament, i al cap de poc temps, el 1926, estrenà Llegenda de boires al Teatre Romea, una representació que va patir el boicot de Josep Maria de Sagarra i el seu entorn. Vinyes, en lloc de descoratjar-se, va decidir continuar i demostrar la seva vàlua com a dramaturg innovador. Havia llegit Brecht i estava al corrent dels nous corrents estètics, de manera que va evolucionar cap a un teatre modern, expressionista, allunyat de la dramatúrgia més convencional que es veia aleshores a Barcelona i va estrenar obres com Peter’s bar (1929), un drama portuari, amb una escenografia cubista obra d’Àngel Fernàndez. I així es va fent un nom com a autor d’avantguarda, antiburgès i esquerrà, i defensa els seus postulats des de la premsa; per exemple, va mantenir una polèmica periodística sobre el drama i la comèdia amb Carles Soldevila.
   El 1929 se’n va novament a Barranquilla, però el 1931 retorna a Barcelona i s’incorpora als objectius culturals de la República. S’hi compromet a fons i publica molts articles sobre la política i la societat del moment (recollits a Sota l’escorça, L’Albi, 2024).
   Estrena obres amb grups amateurs, on té més èxit, i amb professionals, on no obté tant ressò. Escriu molt a la premsa: crec que durant la República és més feliç com a ciutadà que com a escriptor. La seva família de Berga (els germans, i la mare, que era mestra) havien vingut a viure a L’Hospitalet de Llobregat, a la Torrassa, i ell descriu en la seves notes periodístiques ambients molt vius i personatges pintorescos de la part més marginal de la capital.
   Esclata la Guerra Civil, i ell continua compromès, des de la premsa, amb el front cultural, l’antifeixisme, la democràcia i la llengua catalana; per exemple, escriu un poema, A Guernica, poc després del bombardeig de la ciutat basca. I encara, quatre dies abans d’exiliar-se, el 20 de gener de 1939 es posa en escena a Barcelona Fum sobre el teulat, l’última obra de teatre en català que es va estrenar a la ciutat abans que l’exèrcit “nacional” hi entrés el dia 26.  
   Vinyes s’està un any a França, entre Tolosa i París, però preveient la imminent invasió alemanya, el febrer de 1940 se’n torna a Barranquilla.

 
—I allà coneix García Márquez.
 
—A Barranquilla encara el recordaven, tenia amics i és ben rebut. S’envolta novament de periodistes i escriptors (el “grup de Barranquilla”). Allà, el 1949 coneix Gabriel García Márquez, aleshores un jove periodista que ja destacava pel seu estil brillant i que havia publicat diverses narracions, però encara no cap novel·la. Feien unes tertúlies diàries que en el moment de partir Vinyes cap a Barcelona, “Gabo” reconeix com a “la mejor hora de nuestro día”. Vinyes valorava molt els seus escrits, i García Márquez el va immortalitzar després en Cien años de soledad (1967), recordant el mestratge del “sabio catalán”, llibreter que "havia llegit tots els llibres" i que escrivia amb tinta violeta. D’aquesta manera, un autor gairebé oblidat reneix com a personatge literari en una obra mestra de la literatura universal.
   Havent comprovat que no tenia cap causa judicial pendent, el 1950 decideix tornar a Catalunya amb l’esperança d’estrenar una obra seva en català, Arran del mar Caribe; però la censura ho impedeix. Tot i així, aconsegueix que li posin en escena algunes obres antigues; per exemple, el 1952, quinze dies abans de la seva mort, el grup afeccionat d’ Uralita, de Cerdanyola, li estrena El bufanúvols. Escriu un únic conte en castellà, Un caballo en la alcoba, que dedica “a Gabito”. Desenganyat, tanmateix, de l’ambient gris de la postguerra espanyola, decideix tornar una altra vegada a Amèrica, però la malaltia li ho impedeix, i mor a Barcelona el maig de 1952. 

 
—Un cop mort, la seva persona i la seva obra van caient en la indiferència i l’oblit.
 
  —A Colòmbia no: arran de la defunció, García Márquez i altres intel·lectuals li dediquen escrits commemoratius, però a Catalunya sí que va quedant oblidat. Excepte a Berga, on, per exemple el grup La Farsa, dirigit per Daniel Tristany, li estrena Viatge el 1966 i després Ball de titelles; i el 1973 Pere Elias i Busqueta n’escriu una biografia.
   En l’àmbit universitari, Jacques Gilard, investigador de Tolosa de Llenguadoc, el descobreix a partir de García Márquez i li dedica diversos estudis acadèmics. A Berga, Jaume Huch funda el 1986 l’editorial L’Albí (nom tret d’un conte de Vinyes ambientat a Berga), que comença a publicar i reeditar obres seves. La meva tesi sobre Vinyes ha tingut un reconeixement acadèmic fonamentat en l’obra de Gilard i Huch, i també una repercussió a Colòmbia per la seva relació amb Voces i amb García Márquez. Avui Vinyes és reconegut, aquí i allà, com a activista cultural, tant o més que com a autor. 

Amb Abel Rubió (Arxiu Comarcal del Berguedà) i Jaume Huch (L'Albí), presentant Sota l'escorça a Berga
 

Parla’ns una mica de tu. Un cop jubilat, continues fent recerca sobre el teatre, escrivint articles, publicant llibres, col·laborant en estudis col·lectius, participant en congressos...
 
—Sí, la recerca és un món apassionant i un àmbit tan vast que no me l’acabo. Poc després de defensar la tesi, el 2002, em vaig integrar en el GRAE (grup de recerca sobre activitats escèniques, de la UAB, avui ja dissolt), on he fet diverses recerques sobre aspectes del teatre català. També vaig ser docent a la Universitat Oberta de Catalunya amb una aula sobre teatre català contemporani, i he col·laborat amb l’Institut del Teatre on he contribuït també a l’edició de Vinyes.
 
—Sense oblidar-te de venir a Balsareny tot sovint.
 
—És clar. A Balsareny hi tenim casa i per a mi és un recer, un lloc ideal per estudiar amb tranquil·litat. Amb la mare hi veníem cada any, tot l’estiu, i ara hi continuem venint, els meus germans i jo: és important, de conservar el veïnatge. A més, hi estic bé. M’agrada la vida cultural de Balsareny, que és prou activa: trobo que el poble avui té una vitalitat i una diversitat més gran que fa quinze o vint anys, amb moltes entitats que fan, i feu, activitats. Això està molt bé, i crea un caliu que fa de bon mantenir.
 
Agraïm al Jordi la seva amabilitat en respondre les nostres preguntes i l’encoratgem a perseverar en la seva tasca de recerca; de l’abast de la qual, perquè el lector se’n faci idea, en detallem una selecció de la seva obra publicada en llibre, deixant a banda els molts articles dels quals és autor.

 
     “Un rescat de l’obra crítica i periodística de Ramon Vinyes”, dins Ramon Vinyes, reivindicat a Colòmbia i a Catalunya (L’Erol, 2025; també amb articles de Rosa Serra, Josep Artero, Xavi C. Ribot, Jordi Valls Pozo i Jaume Huch);
     Ramon Vinyes: Sota l’escorça. Selecció de textos 1931-1940 (L’Albí, 2024, curador de l’edició, amb Jaume Huch);
     Edició de tres textos de Ramon Vinyes: Qui no és amb mi; Peter’s Bar; Arran del mar Caribe (Institut del Teatre, 2020, editor);
     La commedia dell’arte a Catalunya, Universitat d’Alacant (2019), amb David George;
     Dona i teatre al segle XXI (curador, amb Jordi Vilaró, 2013);
     La recepció del teatre català a França (2015), amb Antònia Amo, dins De fronteres i arts escèniques (Coord. Francesc Foguet i Núria Santamaria);
     ‘Elegia del tròpic: la vida suspesa de Ramon Vinyes; documental de Floreal Peleato, TV3 & Mis Ojos (2011; investigador associat);
      “Carnaval de Barranquilla: Universos literarios”, dins Leyendo el carnaval”. Miradas desde Barranquilla, Bahía y Barcelona (Ed. Uninorte, 2009);
     “Aproximació al teatre breu de Manuel Molins” dins Teatre, passions i altres insolències (Lectures sobre la dramatúrgia de Manuel Molins) (Universitat de València, 2008);
     El teatre d’aficionats” dins El teatre català en temps de guerra i revolució (2008);
     Ramon Vinyes, un home de lletres entre Catalunya i el Carib (Generalitat de Catalunya, 2006);
     ‘Arran del mar Caribe’: un drama d’exili en territori mític (Dossier “Ramon Vinyes”, Assaig de Teatre, AIET, 2006);
     Àlbum Vinyes 2002 (2002), amb Jaume Huch;
     Ramon Vinyes i el teatre 1904-1939; (2002, tesi doctoral, UAB dir: Jordi Castellanos);
     Pierrot i la literatura catalana modernista (Els Marges, 1994; resum del seu treball de recerca de mestratge,1992).
 
A part d’això, ha publicat molts articles en premsa i publicacions especialitzades, entre les quals destaquem Els Marges, Serra d'Or, Revista de Catalunya, Pausa, Assaig de Teatre, Memorias, Huellas, Revista Brasileira do Caribe i altres; en conjunt, la seva obra és una aportació variada, rigorosa i profunda en els diferents àmbits filològics en què s’ha especialitzat, i en els quals continua treballant.
 
Entrevista: Lluïsa Coma i Ramon Carreté
Fotos: Sarment / Arxiu Jordi Lladó


divendres, 10 de gener del 2025

El Repeu: valors naturals

 
El Repeu, amb la font dels Enamorats al fons

En mesos anteriors, al Sarment hem parlat de la neteja popular del Repeu que vàrem fer dissabte 19 d’octubre de 2024, de la qual vàrem quedar molt satisfets. Ara cal que els ciutadans ens mentalitzem de no llençar-hi deixalles i fer cas dels rètols que hi vàrem instal·lar, on indiquem, per exemple, que cal gaudir de l’espai, sense embrutar-lo, i que cal recollir els excrements.
 
Gaudir de l’espai vol dir respectar la natura i veure que el Repeu és un ecosistema semiurbà, perquè el tenim ran de poble, però als afores, on els exemplars d’espècies plantades conviuen amb d’altres que ja s’hi han naturalitzat de forma espontània.
 
Tot plegat forma un bonic passeig, on podem caminar i alhora conèixer la seva vegetació i fauna. És com un mirador, dalt d’un penya-segat excavat fa molts anys per la riera del Mujal, des d’on podem veure esplèndides vistes, com el Castell i Puigdorca. A més, està connectat amb altres elements importants del nostre patrimoni: al principi, la font dels Enamorats; al mig, el pont de la Via; i al final, l’aqüeducte de Santa Maria, la Síquia i el pont del Riu; així com la connexió natural de la riera del Mujal amb el riu Llobregat. 

El Repeu és l’inici de la Ruta del Patrimoni i Entorn de Balsareny
 
Al llarg dels tres-cents metres aproximadament del recorregut del Repeu, hi trobem prop d’una vintena d’espècies d’arbres, una dotzena d’arbustos i força plantes herbàcies.
 
Entre els arbres, predominen els lledoners i els magraners, alguns dels quals es troben al cingle. Al primer tram (entre l’església i el pont de la Via) hi ha pins blancs, mentre que, als trams mig i final, hi trobem oms i alzines.
 
Per altra banda, hi ha força negundos, aquells arbres forans i invasors que s’escampen molt fàcilment amb les seves llavors. Caldria que en el futur es poguessin substituir per espècies autòctones.
 
Completen la biodiversitat altres espècies d’arbres, no tan nombrosos: roures; un xiprer, adossat a la rectoria, del tipus alt i estret, molt elegant; altres xiprers, de varietat ampla, no tan esvelta; tuies (arbrets de la mateixa família  que els xiprers); algunes troanes; figueres i arç blanc (a la part mitja del camí); algun ametller i altres arbres fruiters, que ara a l’hivern costen de distingir perquè ja no tenen fulles; i, al tram final, plàtans i alguns exemplars d’olivera i falsa acàcia.
 
Al llarg del cingle també hi ha saücs, que a la primavera fan unes inflorescències blanques molt grosses i oloroses (i medicinals) i avellaners (aquests ja comencen a treure els penjolls o “aments”, d’on sortiran les flors aviat); uns i altres ja gairebé formen part del bosc de ribera del voltant de la riera del Mujal, on també hi ha canyes, algun pollancre i altres plantes típiques.
 
Per altra banda, hi ha una bona diversitat d’arbustos. Els principals són aladerns, esbarzers, esparregueres, aladerns de fulla estreta, oliveretes, rosers silvestres, unes mates de boix (sense la plaga de la papallona blanca) i de marfull. També hi ha arbustos típics de jardí, com el ginebró horitzontal, l’evònim japonès i el pitòspor, tots al primer tram (prop del pont de la Via).
 
Tanmateix, si un arbust destaca molt és l’heura, que es troba en forma arbustiva o inclús arbòria, molt crescuda, i també en trobem molta arrossegada pel terra, formant una catifa. Però l’heura és sobretot una liana, una planta enfiladissa, i aquí la trobem, per exemple, just a ran del pont de la Via, amb uns espectaculars troncs entortolligats amb lledoners (buscant la llum del sol), que arriben fins a la barana del pont. Més avall, hi ha altres exemplars enfilats als magraners. 

Detall de les tiges, amb fulles, de l’heura, entortolligades al tronc d’un lledoner
 
Finalment, el Repeu és força ric en plantes herbàcies, típiques dels marges del camí (vegetació ruderal), sobretot a la primavera i l’estiu, quan en surten les fulles i les flors. Entre elles: ravenissa blanca (aquesta sí que la podem trobar ara florida, ja que floreix tot l’any), malva,  geranis de bosc (molt crescuts en alguns punts), espunyidera (més d’una espècie), agafamans, llistó i margall (semblants al fenàs), pimpinel·la, plantatge, dent de lleó (o pixallits), crespinell, fonoll, card marià, borratja, diverses herbes de la família de les gramínies (les que fan espigues amb gra) i inclús hi ha alguna alga (en punts humits) i líquens (unió d’una alga i un fong), com un liquen groc que es troba sobre les branques d’arbres, anomenat xantòria.
 
No cal dir que, enmig de tota aquesta vegetació, hi viuen animals diversos, com ocells, rèptils i invertebrats. Tot plegat forma un bioma que cal preservar.
 
Finalment, esperem que el Repeu ara tingui més rellevància, per la cura que en tinguem i també perquè és l’inici de la Ruta del Patrimoni i Entorn de Balsareny, d’uns 6 quilòmetres, que es pot seguir descarregant l’aplicació de mòbil “Natura Local”. Està tot explicat en un cartell que s’ha posat al començament de les escales de la rectoria.
 
Grup de Treball de Medi Ambient. Balsareny Educa
Fotos: Isidre Prat

Agraïment dels Reis

 
Un any més, la màgia dels Reis ha il·luminat Balsareny. Agraïment a tots els que ho fan possible.
 
Des de la Comissió de Reis de Balsareny volem expressar el nostre més sincer agraïment a totes i cadascuna de les persones que han fet possible que la Cavalcada de Reis 2025 hagi estat un èxit, omplint d'il·lusió els carrers del nostre poble.
 
Com cada any, la nit del 5 de gener es converteix en un moment màgic per a petits i grans, i això és gràcies a l'esforç i la dedicació de moltes persones que treballen incansablement entre bastidors. Sense la seva ajuda, aquesta tradició no seria possible.
 
Volem fer una menció especial a aquells que, amb la seva feina, donen vida a la Cavalcada: 
  • Als nostres incansables tractoristes i furgonetistes, i especialment al Josep Maria Rubí: Gràcies per preparar i conduir amb tanta habilitat les carrosses, assegurant que Ses Majestats i els seus patges arribessin a tots els racons de Balsareny. El vostre paper és fonamental per al bon desenvolupament de la Cavalcada.
  • A les nostres artístiques maquilladores, i especialment a la Mercè Farràs: Amb els vostres pinzells i la vostra creativitat, heu transformat els nostres voluntaris en personatges de conte, donant un toc de màgia extra a la festa.
  • Als responsables del foc i els petards: Ens ajudeu a donar l’avís de l’arribada dels Reis i enceneu les torxes i el camí que porta als Reis cap a l’Església i cap a l’Ajuntament.
  • Als nostres Reis d’Orient i al Príncep Assuan: Melcior, Gaspar, Baltasar i Assuan, gràcies per la vostra generositat i per transmetre tanta il·lusió als nens i nenes de Balsareny. La vostra presència és el cor mateix de la Cavalcada.
  • Als nostres dedicats patges: Gràcies per acompanyar Ses Majestats amb tanta alegria. La vostra amabilitat i proximitat fan que la màgia dels Reis sigui encara més real.
  • A tots els voluntaris que han col·laborat en l'organització, la seguretat, la logística i moltes altres tasques.
I també volem donar les gràcies:
  • A l'Ajuntament de Balsareny i als seus treballadors pel seu suport i col·laboració.
  • A les entitats i associacions del poble que s'han sumat a la festa.
  • A l’Associació de Botiguers de Balsareny, que sempre col·labora i ens ajuda venent loteria i fanalets.
  • I, per descomptat, a tots els veïns i veïnes de Balsareny que, amb la seva presència i entusiasme, fan que la Cavalcada sigui un esdeveniment tan especial.
Gràcies a tothom per fer possible que la màgia dels Reis continuï il·luminant Balsareny any rere any.
 
Atentament,
 
La Comissió de Reis de Balsareny
Foto: Jordi Sarri

dijous, 9 de gener del 2025

Obituari. Segon semestre de 2024



Data

Nom

Edat

17-08-24

PERE PLA PARÉS

72

01-09-24

REMEI ARMENGOL FEIXAS

91

13-09-24

JAUME TORNER SALLÉS (a Valldoreix)

103

18-09-24

JOSEP SENSADA MASANÉS

84

03-10-24

GENÍS SANSA TORRENTÓ (a Barcelona)

84

12-10-24

MARIA RITTER OBRADORS (a Navarcles)

83

20-10-24

RUBÉN PARRA MARTÍNEZ

47

23-10-24

JOAN BASSANY COMAS

78

24-10-24

JOAN PUIG PUIG

96

01-11-24

FLORA AMO LÓPEZ

85

10-11-24

TERESA SANTIAGO SEGUÍ

81

10-11-24

MARI JOSE CAPEL GONZÁLEZ

47

06-12-24

JOAN NOGUERA ROMANOS

71

11-12-24

MARIA SAMPEDRO BORRERO MORA

86

16-12-24

ANDREU CRUZ DÍAZ

80

19-12-24

JOSEP SOLER PUIG

95

 
Expressem el nostre condol a les famílies de totes les persones nascudes o residents a Balsareny, o que van tenir relació amb el nostre poble, i que ens han deixat durant els darrers mesos. Guardem-ne un bon record dintre nostre.