Guillem Farrés, campió d’Espanya de motocròs

ESPORTISTES DE BALSARENY

Aquesta vegada parlem amb en Guillem Farrés Plaza, que fa ben poc ha arribat de Bèlgica i el felicitem per l’èxit obtingut en el campionat d’Espanya.
Primer de tot, ens confirma que ell i la moto són, pràcticament, una mateixa cosa. Des dels 4 anys que va en moto i va fer la primera competició amb 10. Comencem l’entrevista amb un Guillem radiant per les experiències viscudes i per com li va la competició en el món de les motos.

—Acabes d’aconseguir una posició immillorable en el campionat d’Espanya. Què sents?

—En efecte, els dies 14 i 15 de novembre vaig córrer a Calatayud al campionat d’Espanya i vaig quedar primer de EMX125cc en motocròs. En realitat, el dissabte 14 ja era campió, perquè correm dues mànegues i se sumen els punts per a la general.

»Què sento? Doncs molta satisfacció; i em vaig treure una aresta que tenia clavada, perquè l’any passat anava primer en el campionat d’Espanya i una lesió em va apartar de l’última cursa. Vaig caure en una carrera del campionat d’Europa i em vaig lesionar el braç.

—També participes en el campionat d’Europa?

—Sí, l’any passat va ser la primera vegada. És tota una altra etapa de la meva carrera en moto. Interessant, i hi he fet un bon paper: cinc pòdiums d’un total de nou. Finalment he aconseguit acabar en sisena posició al campionat, després de no poder puntuar en una carrera a causa d’una caiguda.

—De quin equip formes part?

—Aquest any he corregut amb l’equip de la Federació Espanyola, la RFME. L’equip estava dotat d’una mobil home que conté un habitacle i on la part del darrere és un taller. També portàvem una cuinera que és de Girona i cada pilot teníem un mecànic. 

»El nostre team manager era el Paco Rico, amb qui ja havíem corregut abans.

»L’equip el formàvem els tres pilots que vam ser seleccionats: el Gerard Congost de Girona, el David Braceras d’Alacant i jo.

»La RFME ens ajudava juntament amb una estructura Belga per competir a nivell internacional, és clar, en els campionats d’Espanya no podíem fer propaganda de l’equip. A Europa, anàvem vestits amb diferents colors i propaganda de la federació.

»Aquesta temporada, a causa de la covid, ha sigut molt irregular: vam començar les curses al març, es va interrompre el calendari i fins a principis de setembre no vam tornar a córrer. Una vegada arrencats, primer vam estar a Faenza (Itàlia), on vam celebrar tres curses. Des de l’organització s’ha intentat concentrar diverses curses en un mateix lloc per evitar desplaçaments i rendibilitzar les instal·lacions a causa de l’epidèmia. Després hem estat quatre mesos a Bèlgica, i a Madrid.

»Una altra irregularitat deguda a la covid és que a les curses no hi ha públic i es troba a faltar.

—Però tenim entès que a Bèlgica hi esteu un temps llarg, oi?

—Sí, Bèlgica és la base. Allà hi ha molts circuits per a modalitats diverses i ens posen un pis a disposició dels pilots. Concretament, hem estat a Zelzate, a 5 km d’Holanda. Amb el Gerard i el David hem fet els entrenaments durant quatre mesos i teníem els nostres propis mecànics. Ha estat una bona manera d’entrenar.

—I la llengua?

—En anglès, aquesta és la llengua que fem servir a tots els països. No tinc problemes a parlar-lo, i és una sort, perquè, és clar, la comunicació avui dia és molt internacional: vídeos, cròniques...

—Parles dels companys d’equip. Hi ha molta competició entre vosaltres? Com van les relacions?

—Bé, molt bé. A fora de la cursa ens entenem molt i a dintre del circuit i, sobretot, a la competició, tothom “va per ell”, anem a  guanyar. És un esport individual.

—És net, aquest esport, o bé hi ha persones que solen ser més entorpidores?

—Hi ha gent de tot, com a tot arreu i en tots els esports. Ja sabem una mica com és cadascú i sí que hi ha persones que per guanyar entrebanquen els altres quan poden. El joc brut també existeix, encara que no és molt habitual.

»També cal entendre la dimensió de les curses. Normalment som un centenar d’inscrits i en una volta ràpida només se’n classifiquen 40; i és clar, tothom vol quedar entre els seleccionats.

—De cara a la propera temporada, què hi ha?

—Ara mateix ja estic entrenant per a la propera temporada, que no competiré amb/per  la Federació Espanyola. Canvio de categoria i pertanyeré a EMX250cc, que inclou pilots de 17 a 23 anys. Representaré GAS-GAS, una marca catalana. El meu preparador o mànager, tal com en diem en el món de les motos, serà el Nani Roma, de Prats de Lluçanès. Continuo mantenint el mecànic.

—Parlant del Nani Roma, que sabem que és un gran corredor del Dakar, et faria il·lusió córrer-hi?

—De moment no m’ho he plantejat mai, ja que no em crida molt l’atenció; ho veig com a un projecte que encara està molt lluny, però no ho descarto.

—Quan parles d’entrenar “aquí” que vols dir exactament, a on? Com? Qui controla els entrenaments?

—Primer de tot, aclarir en què consisteixen els entrenaments. Hi ha una part tècnica que la fem en circuit i la fem plegats, vull dir que podem ser l’equip sencer. Paral·lelament, hi ha un entrenament físic que és individualitzat, d’acord amb els criteris del director mèdic, que, segons les proves que et fan i el seu resultat, et dissenya un pla de treball personal amb exercicis de força, equilibri, càrdio..., sobre la moto i sense. També faig bici i corro.

»Avui mateix he entrenat i amb aquest rellotge (ens l’ensenya), queda tot registrat i ho envio al director mèdic a Bèlgica. Per tant, sempre hi ha una anàlisi dels entrenaments, l’orientació del doctor i el pla específic i individual de cara al progrés de cadascú.

»Pel que fa als circuits, “aquí” puc practicar a Olvan, també hi ha zones a Lleida, a Tarragona i, evidentment, al circuit de Montmeló. A Benicàssim també hi ha tres circuits que estan molt bé. Allà, a l’hivern hi van molt els anglesos, sobretot pel clima més advers que tenen en el seu país.

—Parla’ns una mica del terreny de les curses; perquè, és clar, estem parlant de la modalitat de motocròs.

—Sí, el terreny el reguen abans de les curses amb aspersors o tancs d’aigua. Aquesta és la tònica general. I si plou, correm igual, si no és que sigui una tempesta extraordinària. La pitjor cursa que he fet va ser una vegada a Anglaterra, amb una pluja constant i abundant. Em costava veure-hi, i la pluja i el fang ho complicava molt.

»He de dir que les ulleres són molt importants en les curses, i quan plou encara més. Avui dia, no podem córrer sense ulleres, està prohibit, perquè és fàcil que hi hagi lesions importants. Les ulleres les netegem mentre correm, hi ha mecanismes de recanvis de paper posats al lateral de la ullera i els has d’anar tibant per netejar la lent. És complicat, perquè has d’estar per aquesta feina també i no pots  perdre la concentració.

—I les competicions de noies? No hi ha equips?

—Les noies també corren en la seva categoria, però no hi ha equips femenins a nivell estatal.

—En l’àmbit més personal, has tingut poques lesions pel que significa aquest esport, oi?

—És cert, pel risc que hi ha, n’he tingut poques i no m’han apartat mai gaire temps de les curses programades. Sempre he tingut fractures netes, que en diuen, sense complicacions. Si et lesiones a la cursa, no cal dir que en el mateix circuit ens atenen. Fins ara he estat de sort en aquest sentit.

—Sempre has combinat les competicions, els entrenaments i els estudis.

—Efectivament, aquest curs 2020-21 és la primera vegada que he optat per un any sabàtic. Coincidia que la temporada era molt irregular i teníem curses i entrenaments a Europa els dos primers mesos del curs. He acabat el primer de batxillerat i em falta el segon curs, que el vull fer. Ja decidiré quina serà la millor manera. Avui dia hi ha moltes possibilitats via online. Una mica, tractaré de deixar el terreny dels estudis a punt per si algun dia vull reprendre’ls a nivell universitari.

—Una altra opció es dedicar-te només al món de les motos, ara des de la competició i després des d’altres àmbits.

—Sí, hi ha moltes opcions una vegada et retires de la competició, pots optar a fer de professor, de mànager de l’equip, de mecànic, d’entrenador..., amb els títols que es requereixen per a cada tasca. De mecànic ja en vaig aprenent: tot i que no jo no m’he d’ocupar d’aquest aspecte, ja hi començo a remenar. El meu pare me n’ensenya i a mi m’agrada.

—I la teva família, com en molts altres esportistes, també ha estat clau, oi?
—La meva família sempre ha estat la base. Hem estat molts caps de setmana per circuits de Catalunya i d’Espanya. El pare sempre ha estat el meu mecànic fins ara. I des de fora de la pista no cal dir que han estat un suport incondicional. Els ha agradat, m’han ajudat i els ho agreixo.

»També vull fer referència al Toni Ovalle, un altre membre fonamental a les meves curses. És molt amic de la família i un apassionat de les motos. He de dir que tots junts m’ajuden i disfrutem!

—Per acabar: alguna anècdota que et vingui al cap, de les moltes que has viscut? 

 
—(Rumia un moment) Potser aquest estiu, quan, entre les 4 i les 5 de la matinada, tornàvem cap a Madrid i vam passar per la Torre Eiffel a París. Sols, il·luminada, tips de cotxe, a sota el monument... Un gust!

Cal dir que aquestes entrevistes esportives no ens deixen mai indiferents. Uns nois i noies que competeixen a nivells alts i que els brillen els ulls quan ens expliquen la seva preparació, les competicions, els èxits, les relacions amb els seus companys d’equip o circuit. També els acompanyen alguna frustració, molt d’esforç i superació constant. No es rendeixen; són gent que viuen per a l’esport!

Alfred Selgas i Lluïsa Coma
Fotos: Arxiu Guillem Farrés