Ara les obres de la síquia han descarnat la resclosa, per
poder fer els arranjaments planificats, tot seguint el projecte ambiental
aprovat. He trobat interessant compartir la imatge de la part oposada
de la resclosa, que sempre està coberta d'aigua i per tant no és visible.
Hi podem observar com treballa una resclosa i els materials
usats als segles XIV i XVI, ja que l'any 1952 sembla ser que només es va cobrir
amb formigó; amb un paredat fet a base de còdols organitzats, com un mur de
pedra seca, tan comú al Bages, per contenir les terrasses de les vinyes, però
en aquest cas per aguantar l'energia hidràulica. Així doncs, calia descompondre
l'energia erosiva, ja que el mur atura la terra; en canvi, la resclosa en
decanta la trajectòria, deixant fluir l'aigua.
La funcionalitat s'aconsegueix construint-la de manera
estructural amb un angle d'uns 40º a l'invers del riu, suposo amb troncs dels
arbres talats al segle XVI (seria bo trobar-ne algun). L'enginy ha fet la
funció de dissipar les avingudes fent saltar per dalt l'aigua i derivant-la cap
a la dreta, a la síquia (decantadora).
És de suposar que els sediments aportats pel Llobregat hi
han quedat acumulats aigua amunt, i això és el que la maquinària treu;
segurament els mateixos sediments a l'interior del revolt del riu han permès
l'establiment de canyissos i també ja fan una funció de coixí previ, esmorteint
l'impacte més torrencial.
Per tant, la resclosa emergida és com un quart de lluna,
però la submergida és lenticulada amb panxa aigua amunt. Avui la fan aflorar i
és un relat de la història que apareix novament, de la tecnologia d'aquell
temps i dels materials emprats.
En Xavier Novell
ha comentat que sota del vessant de la resclosa, aigua avall, encara hi podria
haver l’estructura de troncs original del 1339, o bé almenys la dels troncs
usats el 1584 per refer la síquia arran d’un crescuda que havia malmès la
resclosa. Segons com es facin les obres, si es descobrís l’estructura antiga
seria interesant com a mínim tenir-ne un reportatge gràfic. Si treuen els
troncs antics seria bo de poder identificar-los i saber quins arbres eren; així
tindríem un molt bon testimoni de la vegetació arbòria històrica de la zona. Ara
que ve Nadal i el baró rep el tradicional cens dels capons –una commemoració
que caldria no deixar perdre mai–, aquestes obres podrien servir per complementar aquest punt
de la història de Balsareny.
Per altra banda, penso que la ubicació de la séquia al segle
XIV no hauria estat decidida a l'atzar. Segurament els enginyers d'aquells
temps ja ho sabien: els cursos fluvials descriuen una geomorfologia sinuosa, i
això fa que hi hagi trams on les aigües erosionen o bé sedimenten tot formant
meandres. Balsareny sembla que rep el seu nom del balç del castell (erosionat)
i de l'areny de sota (sedimentat). El cas és que la resclosa es troba en una
zona de sedimentació: això li treu molta càrrega d'energia i d'aquí que la base
de la resclosa encara tingui els materials originals, ja que el riu hi ha
sedimentat fins a tapar-los i així avui els hem pogut observar. Adjunto un mapa
que he modificat per entendre aquesta dinàmica.
Text i fotos: Sergi
Fontseca Riera, geògraf
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.