L’altre dia vaig anar al bar a prendre un cafè. Hi havia unes set o vuit persones, totes jubilades. Els vaig fer un comentari, mig de broma: “Ei, aquesta joventut!” i vam parlar una estona. Vam parlar de com pinta el Nadal d’aquest any, diferent per a tothom, i també de les persones que, per la crisi econòmica, el viuran amb més precarietat. En un moment donat, vaig dir que una manera d’ajudar-les seria portant alguna cosa a Càritas. Doncs bé, al cap de pocs dies, tots ells es van presentar amb aquest lot de productes que havien recollit. I vaig pensar: si set o vuit persones, d’un dia per l’altre, són capaces de recollir tot això, què no podria fer un poble sencer? No vull dir públicament els seus noms, perquè la mà dreta no ha de saber què fa la mà esquerra; però sí que vull fer constar la meva gratitud pel seu bonic detall: aquells joves d’esperit, amb la seva bona acció, van demostrar que són gent solidària, que pensa en els més necessitats i actua en conseqüència. Moltes gràcies pel vostre gest i pel vostre exemple! Per dir-ho amb paraules de Pere Casaldàliga: “Com més dono, més tinc”.
Text i fotos: Juan Rivero López
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.