dissabte, 25 de juliol de 2020

Entrevista a la família de Cal Lleter

LA NOSTRA GENT

Maria Casaldàliga Pla (esquerra) i Carme Casaldàliga Pla (dreta), a cal Lleter (2020)


Pere Casaldàliga ha esdevingut un referent en la cultura de la pau, la llibertat i la defensa dels mes desafavorits. l el seu poble se'n sent orgullós. Amb admiració per la trajectòria del bisbe i de les seves causes, i alhora amb gran estima per a la seva família de cal Lleter, ens trobem avui a la plaça Ricard Viñas número 10, per conèixer com es van viure i es viuen des de casa seva les causes d'en Pere Casaldàliga. Entrevistem la Carme i  la Maria Casaldàliga Pla, junt a les seves nebodes, la Glòria i la Laura Casaldàliga Riera, a qui agraïm la seva deferència en rebre’ns. 

— En Pere Casaldàliga, als 11 anys, o fins i tot abans, va tenir clar, i així ho va manifestar a la seva família, que volia ser sacerdot i dedicar la seva vida a l'evangeli. Com es recorda aquesta notícia a la família?

Carme: Ell sempre deia que volia ser forner, però hi havia un capellà que anava molt al Cortès del Pi (una masia del terme de Súria on vivien uns cosins) i es veu que explicava moltes tragèdies i també coses de la Guerra Civil i això el va fer decidir a fer-se capellà. Quan va entrar al Seminari a Vic, al cap de poc ja va demanar de fer-se missioner claretià. Va escriure una carta als pares i els ho va dir.

Maria: Jo no ho recordo perquè tenia quatre anys. 

Carta des del seminari a la seva mare, Montserrat Pla

— Com era en Pere durant la seva infantesa? Sembla que a l'adolescència mostrava tenir les idees molt clares.

Carme: Era enjogassat com tota la canalla, però no li agradava gens que hi hagués baralles. Aquí a casa venien molts nens a jugar al terrat, perquè era gran. Recordo els germans de cal Paquela (Bonet), els Vilelles... I si hi havia baralles, ell sempre intentava posar pau.  

Una excursió a l’Alou (1935?). El Pere és el tercer del darrere per l’esquerra, menjant

L’oncle Lluís, sacerdot, va ser assassinat durant la guerra civil espanyola quan es dirigia a un amagatall. S’ha dit que aquest fet, unit al vincle que en Pere tenia amb el seu oncle, el va influenciar en la manera de fer front a la vida. La família ho entén així?

Carme: Sí, i tant. Que matessin per la guerra l’oncle Lluís, aquí  prop de Súria, va ser un fet que el va acabar de decidir.

Maria: A casa, els nostres pares i la família no en van voler moure gaire el tema; però l’oncle Lluís era molt jove (33 anys) i va ser un cop molt gros per a tota la família.

La primera missa a Balsareny (1952)

—Quan el 1968 Pere Casaldàliga marxa de missioner al Brasil, de quina manera s'acomiada de la família, I aquesta d'ell?

Carme i Maria: Es va anar acomiadant de tothom i va anar a visitar els parents de més lluny. El Lluís de cal Pastisseret el va acompanyar. Quan venia de visita, el Lluís sempre l’acompanyava i anaven a peu a visitar la família. La Mercè de cal Pastisseret ens havia explicat que quan era a Candàliga, al cap de l’escala, va dir: “Deixeu-m’ho mirar bé, que no ho tornaré a veure mai més.” L’Antònia de ca l’Arnaus i l’oncle Jaumet de cal Peret sempre deien que seria bisbe. L’Antònia portava un anell i deia que quan fos bisbe aquell anell seria per a ell. Eren molt amics amb l’Antònia. Va ser un comiat a nivell familiar. Tothom es pensava que al cap d’un temps tornaria, però no va ser així, ja que no va tornar mai més. Ens vam retrobar a Roma després de vint anys.

—Una vegada allà, al bell mig del Mato Grosso, a São Fèlix do Araguaia, descobreix realment on s'han ficat, ell i els companys de la Prelatura. De quina manera us va fer coneixedors, de la seva situació? Coneixem la seva reacció; però quina va ser la vostra? 

Carme: Rebíem una carta cada dos mesos, o de vegades tardaven més. Algunes no arribaven. De seguida vam veure que la situació de la zona era molt pèssima, ell ens ho explicava a les cartes. Les cartes circulaven entre la família i els veïns. Eren esperades per tothom.

Maria: Sobretot veure tanta canalleta morts: això ens ho va explicar de seguida. Només arribar ja els van portat nens per enterrar.

Carme: Deia: “ara he de vigilar molt, perquè també em volen matar a mi”. Tot i que no ho deia molt clar, perquè sabia que les cartes les hi llegien. Molta informació ens arribava pels padres (Pedrito, José Maria, Manuel) o altres persones que vivien amb ell i que ens venien a visitar. Els veïns de la plaça on vivim, quan veien algun foraster, deien: “una nova visita de part del Pare Pere”, i directament ja li indicaven la casa. Algun cop marxaven amb vaixell i aprofitaven per emportar-se moltes coses que necessitaven allà. Cada cinc anys podien venir; però ell no, perquè si venia no el deixarien tornar a entrar.

—En Pere ens diu que "l'humor es amic de l'esperança". En diverses entrevistes el veiem expressar amb humor i cordialitat el seu missatge d’esperança en defensa de la justícia, la llibertat, la pau  i l'amor. Considereu que aquest humor i aquesta esperança formen part de l'ADN Casaldàliga? O és una virtut que es manifesta i s'accentua amb el pare Pere? 

Carme: És una cosa seva. Ell sempre ha tingut molt bon humor. La resta no som tan riallers; ell ho sent molt a dins seu. 

Maria: Altres coses sí que les porta de la família: al nostre pare també li agradava molt el cinema i l’interessava la cultura. Llegia el diari cada dia, que guardàvem per als de Candàliga. Havia anat alguna vegada al cine a Manresa i anava caminant a la Biblioteca de Sallent (aquí no n’hi havia).

—L'assassinat del màrtir João Bosco l'any 1976, quan el van confondre amb el bisbe Casaldàliga, a part d'haver-vos generat indignació i tristesa; us va fer veure d'una manera diferent les amenaces a què havia de fer front en Pere? 

Maria: Els primers anys ja vèiem que les cartes les hi llegien, i per això ell no posava el nom de Casaldàliga perquè no se les quedessin. Ja vèiem que hi havia repressió i que hi havia perill, però el fet de saber la notícia que havien matat Joâo Bosco sí que ens va fer agafar més por. Hi pensàvem més, però com que no ho podíem pas solucionar... 

Carme: A la carnisseria va venir mossèn Josep i em va demanar si algú de casa llegia el diari i jo li vaig dir la mare, i quan vaig baixar de la carnisseria la mare ja havia llegit la notícia, perquè va sortir al diari, però no recordo a quin.

—Després que en Pere s'acomiadés de vosaltres en marxar de Balsareny, van passar vint anys fins que vàreu tenir ocasió de retrobar-vos novament amb ell, a Roma. Com recordeu aquest retrobament? 

Carme: Va ser molt emotiu, sempre el teníem present entre nosaltres, però després de tants anys poder-lo tornar a veure... Se’ns van fer curts els pocs dies que vàrem poder estar amb ell. A més, com que som colla, tots volíem estar amb ell i parlar-hi. Hi va haver moltes anècdotes  i també de records que tenia el Pere de coses. En un restaurant ens va dir que no havia menjat mai més albergínia... 

Maria: Va ser una cosa extra per la família, poder anar a Roma tots. 

Nebodes: Feia molts anys que no l’havíem vist, i alguna de nosaltres no el coneixíem: va ser la primera vegada que el vèiem. Va ser un retrobament, però es va fer molt proper de seguida, com si ens haguéssim vist feia poc, per la seva manera de ser i també perquè a casa se’n parlava: amb la iaia no hi havia dia que no sortís el Pere per alguna cosa o altra. 

Carme: La mare els feia dir una pregària a les nenes: “Sant Antoni del porquet, ajudeu el meu pare, Sant Anton M Claret, ajudeu el meu tiet”. Nosaltres sabíem que ell volia estar allà, que era el que li agradava i sempre ens va semblar bé que fos així. 

Maria: Quan la mare estava molt malalta i ben despistada, recordo que un dia, veient una foto que teníem penjada del Pere, va començar a dir: “Aquest Pere, aquest Pere..., que no ens ve a veure mai!” 

Nebodes: La iaia sí que va patir molt el fet que el tiet no tornés a venir i que estigués tan lluny. Quan estava ja molt desorientada, sovint sentíem que des de l’habitació el cridava: “Pere, Pere...!”.

Montserrat Pla amb el seu fill Pere (Nadal 1966)

—Quins fóreu els primers familiars que el vàreu visitar a la seva casa a São Fèlix, i en quin any va ser?

Nebodes: Les primeres que hi varen anar van ser l’Esther, l’Anna i la Fàtima amb el Joan. Hi van anar l’any 90. El 92 hi vàrem anar la Glòria i la Laura amb en Jordi Orobitg, que aquells anys era el capellà de Balsareny. Des de llavors, hi hem anat sovint. A més de les nebodes, també hi han anat cosins i altra família. L’any 2000 la Glòria hi va estar quatre mesos, a més d’estar a São Felix va estar treballant amb temes de drets humans amb el moviment dels camperols sense terra (MST). Últimament, des que està més delicat, intentem que un cop l’any tingui la visita d’alguna de nosaltres. Aquest any, desgraciadament, amb això del covid-19 no hi podrem anar. 

Maria: Mossèn Guixé ja hi havia anat força abans, cap al 1983; n’havia portat un calze que li havia regalat el Pere; i quan es va morir la mare, en el seu funeral, es va fer servir aquell calze.

—L'any 1983, en Pere és designat fill predilecte de Balsareny. Com rebeu aquest reconeixement del poble? 

Maria: Ens va agradar perquè va ser tot cosa feta del poble.
Carme: Com que el Sarment el prenia tothom...doncs tothom ho va poder saber.

—Infinitat de reconeixements han estat i estan atorgats al bisbe Casaldàliga i a les seves causes. L'any 1989 es decideix crear l'associació ‘Araguaia amb el bisbe Pere Casaldàliga’, i aquesta es capaç de presentar-lo com a clar candidat i finalista al Nobel de la Pau, l'any 1992. Des de llavors aquesta associació sempre ha mantingut viva la seva tasca, fent costat a les causes d'en Pere Casaldàliga, i compta sempre amb vosaltres, la seva família, en un paper rellevant. Com va néixer, l'associació? 

Nebodes: L’any 1989, neix l’Associació “Amics de Pere Casaldàliga”. L’impulsor va ser un claretià que vivia a Brasil, en Pere Jordà. La idea va ser recolzar i fer campanya a favor del Premi Nobel 1992 per al Bisbe Pere, que havia presentat el Nobel argentí Adolfo Pérez Esquivel. Els primers temps en formava part molta gent de Sabadell, on el tiet  havia estat de capellà abans d’anar a Brasil i havia fet moltes bones amistats. També hi havia gent de Manresa, Barcelona, Vic..., que encara formen part del Secretariat. Nosaltres ens hi vam afegir l’any 1991, i l’any 1992 es va organitzar la gran Trobada Pro-Nobel, aquí  a Balsareny, on van assistir més de mil persones. Un cop acabada la Campanya Nobel, i havent estat reconeguda la indígena de Guatemala Rigoberta Menchu, en Pere ens va demanar que l’associació es dediqués a donar suport a les seves Causes i que ens canviéssim de nom. D’aquí va néixer el nom “Associació Araguaia amb el bisbe Casaldàliga”. 

—L'associació Araguaia, des de Catalunya, i també, l'associació ANSA al Brasil, juntes formen una gran família (Casaldàliga-Causes) en suport a les causes d'en Pere Casaldàliga i de treball per aquestes. Com ho veieu? 

Carme: Deuen veure que fa el que ha de fer, suposo. 

Maria: Jo crec que li va bé perquè així té un suport, durant tots aquests anys ha sigut un suport a la seva tasca molt important. També el fet d’estar tan perseguit, aquest recolzament de l’exterior també l’ha ajudat. I per exemple, ara que està més delicat, també li va bé tenir aquest recolzament. 

Nebodes:  Si, és un pas endavant que s’ha fet. La situació que viu el Brasil i la regió de São Felix do Araguaia actualment, i també la situació de salut en què es troba en Pere, ens ha fet pensar que el fet de treballar junts pot ajudar a mantenir molt millor tot el seu llegat i donar suport a les seves Causes, que son més vives que mai.

—Trobo similituds, no tant en les formes, però sí amb els resultats, entre el Latifundi que tant ha amenaçat la vida de milers de camperols i fins i tot la del bisbe Casaldàliga, amb el poder de determinades estructures capitalistes dels nostre entorn, amb monopolis capaços de fer desaparèixer el petit comerç. Les causes d’en Casaldàliga ens fan veure l’alt grau de corrupció de certes institucions brasileres que s’han posat al costat dels latifundistes en comptes d’estar al servei dels pobles. Potser també ens podrien ajudar a prendre consciència de la manca d’equitat i el poc respecte als drets humans que sovint es posa de manifest arreu del món, també a Europa i certament també al nostre país. Penseu que hi haurien d'haver més Peres Casaldàliga, també aquí i avui? 

Maria: I tant, sí que és necessari. 

Nebodes: Ja hi ha molta gent que ho fa, però ell ha tingut la sort de que tot el seu treball s’ha donat a conèixer. Per una banda, perquè ha donat molta importància a la part de denúncia de la realitat d’aquella regió i, per extensió, de l’Amèrica Llatina; també perquè ha tingut facilitat de comunicació; i, per altra banda perquè és una persona especial i única, que ha fet que molta gent s’interessi per ell i per tot el seu treball.

—A Balsareny s'han anat fent actes i gests d'apropament i estima pel bisbe i la família: L'any 2004 per exemple, es decideix posar el nom de Pere Casaldàliga a la biblioteca. L'any 2012, unes 200 persones del poble es concentra davant de cal Lleter, mostrant el seu suport al bisbe. El poble participa en diferents Fòrums promoguts per l'associació Araguaia, i actualment es crea a Balsareny una Comissió que pretén divulgar les causes d’en Pere i ser dipositària del seu llegat.Com valoreu aquesta participació del poble de Balsareny? 

Maria: Em sembla molt bé que se li doni suport; ara, ell personalment no en necessita tant, però el recolzament a tot el que ha fet, sempre ha sigut molt important. 

Carme: La gent de Balsareny, a partir de la col·lecta que es fa a la parròquia cada any, han anat donant  diners. Va començar molt al principi, va ser la Conxita Corominas. Un cop que ens van venir a visitar uns padres i aquí casa no hi havia lloc i algun va anar a dormir a  Cal Corominas i parlant van veure la possibilitat de fer una col·lecta almenys un cop l’any i com que eren festes el padre va proposar de “fer passar el reis al Pere.” Ho va proposar a la parròquia i ja va quedar establert per cada any. Uns altres padres que van venir l’any sobre van portar uns fulletons amb explicacions del que es feia allà  i els van deixar a l’església per tal de que la gent estigués informada.... Hi havia escrit una poesia del Pere que deia així: (la Carme la recita de memòria)

El Déu de Nadal aquí no vol pas neules, germà,
  només vol mandioca, per poder collir demà.
  No te pide la caricia de una cesta de ilusión.
  Él exige la Justicia y la Verdad como son”... 

I continuava en portuguès, però no ho recordo. 

Maria: Diners en fan falta, però també és molt important el recolzament moral. 

Una mostra d’un escrit d’agraïment del Pere per aquesta col·lecta que es fa. La carta és del 15 de març del 1975:

“Primerament, vull que doneu les gràcies a tota la comunitat cristiana de Balsareny per la col·lecta en favor de la Prelatura: vull dir pel que significa aquesta col·lecta. Sé que és una manera viva de sentir-se i de fer Església. Arrancant de la terra casolana. Jo, bisbe, soc de Balsareny: he sortit del carrer i de la pica baptismal d’aquesta parròquia, d’aquesta vella comunitat dels meus pares, del Carlets —per exemple—, de Mn. Joan... Aquests dies, escrivint la petita autobiografia de la meva fe, he renovat moltes recordances. Gràcies, doncs, al poble i als mossens. Que la Pasqua del Crist —que és la nostra Pasqua— sigui la vida, l’esforç, la germanor, l’Esperança del meu poble —del meu Balsareny del Castell i de les vinyes i de les mines i dels telers (parats?), i dels balsarenyencs d’abans i dels d’ara, dels de la vella soca i dels vinguts de nou... A tots envio la meva abraçada, ben casolana, ben fraterna. 

Carta d’agraïment per la col·lecta, 15-03-1975

Nebodes: També el poble, a través de l’Ajuntament, fa uns anys, havia col·laborat econòmicament amb algun  projecte de cooperació amb l’Associació Ansa de São Felix do Araguaia.

—Qualssevol pares es sentirien orgullosos i emocionats de tenir un fill com Pere Casaldàliga, tan conseqüent amb els seus principis d'amor, de fe, d'esperança, pau, justícia, llibertat i també revolució. Com que en Pere és fill predilecte de Balsareny, el nostre poble hauria, en certa manera, adquirit la funció de pare o mare. He escoltat al bisbe en repetides ocasions al llarg de la seva vida, en entrevistes, poesies, llibres, notícies i fins i tot en la mini sèrie “Descalç sobre la terra vermella”, dir que ell és fill de Balsareny; i mostrar un vincle d'amor i respecte per la seva "mare terra" i pel seu poble natal, fent-nos veure que, malgrat la distància, se sent balsarenyenc. Creieu que aquests tipus d'actes o iniciatives d'apropament que s'impulsen des de Balsareny envers en Pere i les seves causes, pot ser una bona manera de mantenir viu aquest vincle?

Nebodes: Totes les iniciatives que es facin serviran per mantenir viu el vincle del poble amb les causes del bisbe Pere, i també és una bona ocasió perquè Balsareny pugui ser un referent, que pugui ser dipositari de l’obra i el llegat del Pere, de la feina que ha fet i que es continua fent.

— En algunes entrevistes, responent a la insistència periodística sobre el desig que Casaldàliga visités Catalunya i el seu poble, ell responia dient: "Ja hi sóc, vosaltres sou aquí, jo seré allà. Us dono les meves paraules, us deixo les meves causes; aquest sóc jo!". Les seves paraules ens han arribat. Tant de bo les seves causes es manifestin en cadascú de nosaltres, per seguir fent un món millor, i que Balsareny, el seu poble, hi pugui participar sent un referent del llegat de Pere Casaldàliga. 

Maria: Nosaltres us donem les gràcies perquè amb la vostra joventut (Jordi Vilanova, Xavi Novell) sempre heu mantingut aquest caliu. I al butlletí Sarment, amb el qual durant alguns anys vàrem col·laborar. 

Carme: Nosaltres ens encarregàvem de doblar els Sarments i posar-hi etiquetes i segells per enviar-los a fora: n’enviàvem més de cent.

—Moltes gràcies, família. 

Jordi Vilanova
Fotos: Família Casaldàliga 


Cap comentari:

Publica un comentari

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.