dissabte, 7 de febrer de 2015

El Montes

DE MEMÒRIA (43)



















A tots els pobles, i a Balsareny també, hi ha gent que passa i que, fora de la família, pràcticament ningú no recorda. En canvi, hi ha homes i dones que deixen rastre en les persones que els han conegut i, finalment, en la vida del poble. I si ningú no dóna testimoni del seu record, desapareixen de la memòria col·lectiva, engolits per un oblit sense remei, injust i trist. El Montes és una d’aquestes persones. I avui permeteu-me que parli d’ell, perquè el seu rastre no s’esborri per sempre.

El Montes, tal com era conegut popularment, es deia en realitat José Monte i Villalba i, balsarenyenc de cor i de fets, era fill de l’emigració del sud d’Espanya vinguda a Catalunya pels volts dels anys vint del segle passat, atreta per les obres de l’Exposició Universal de Barcelona del 1929. Per què i com va arribar la seva família a Balsareny, ho ignoro. I si no ignoro què va ser de la seva vida a Balsareny abans de la meva naixença, no en parlaré. Perquè aquests escrits que fa a la vora de quatre anys que vaig destil·lant cada mes en aquestes pàgines només parlen d’allò que personalment recordo.

Però sí que hauré de remarcar que, com a conseqüència de la seva posició durant la guerra civil de 1936-1939, acabat aquell tristíssim episodi que encara condiciona moltes de les situacions actuals, el Montes no trobava feina enlloc. Membre actiu de la CNT-FAI, organització anarco-sindicalista, era rebutjat per les empreses fidels, forçosament o no, al franquisme vencedor. Així que va haver d’espavilar-se per viure, simplement per menjar. Casat amb Maria Suades, dona valerosa, aviat van tenir un fill, Desiderio, que va ser company nostre d’escola i, més tard, una filla.

El primer record que tinc del Montes –deixeu-me anomenar-lo així- és el d’un home vestit amb una granota de feina, al matí d’un diumenge assolellat, empenyent un carretó de paleta carregat de llibres, davant de cal Boter. Els llibres, recordo, eren novel·letes de duro, de l’oest o de lladres i serenos. La majoria, de la desapareguda Editorial Bruguera, com “El Coyote” (llegendària col·lecció, com la del “Hombre enmascarado”). Eren escrites, majoritàriament, per Marcial Lafuente Estefanía (precisament una altra víctima de les represàlies del franquisme: general republicà, acabada la guerra i la presó no li deixaren exercir la seva professió d’enginyer i també s’hagué d’espavilar). Signava sovint amb el nom de Tony Spring. El nostre protagonista d’avui, venia, si podia i, si no, llogava els llibres que, un cop llegits, li eren retornats i successivament rellogats a bon preu. La seva preocupació, a més de viure, era la de difondre la lectura i, amb ella, la cultura.

Abans de seguir, vull recordar un fet molt desgraciat. Als estius, com que al poble no hi havia piscina, la gent solia anar-se a banyar al riu. Els nens també, sovint sols. Un dels llocs preferits era l’anomenat la Soca, a mig camí entre el pont del riu i la resclosa del Molí. Avui, aquell indret ha quedat molt canviat, arran de la gran riuada del novembre de 1982, que es va endur, entre altres, la captació d’aigua potable del poble i molts dels horts de la vora. Però aleshores era molt concorregut. Doncs bé, un bon dia el Desiderio Monte va anar-hi i s’hi va ofegar (la Soca era un lloc traïdor, de fons inestable, canviant, i molt sovint s’hi ofegava algú). Va ser un drama per la família i també per nosaltres, els seus companys, i el seu enterrament, una manifestació de dol popular. El Montes, en el fons, no se’n va refer mai, com és natural.

Però va haver de seguir al peu de canó. A la venda ambulant i lloguer de llibres  va seguir una botigueta molt petita, al final del carrer Nou (Sant Domènec), al costat de cal Faies, la casa del Raval que van enderrocar per obrir un carrer transversal. Des d’allà, ell i la seva dona distribuïen la mercaderia literària a Sant Esteve i a la Rabeia, en bicicleta amb remolc. La botigueta era un amuntegament, a més de llibres i de revistes d’actualitat o de segona mà, de  moltes i molt diverses coses relacionades amb el món dels passatemps (cromos i jocs de taula) i de la pesca fluvial. I penso, no n’estic segur, amb les llaminadures: pega dolça i regalèssia, bàsicament. Aviat aquell establiment se li va fer petit i en va llogar un de més gran i més cèntric, al número 27 del mateix carrer Nou, més o menys davant de la pastisseria Bonals. Degudament ampliada, aquella botiga es va convertir aviat en un llibreria-biblioteca autèntica (més tard, la seva dona n’obriria una altra a Navàs). Com la del Josep Monte, no n’hi ha hagut mai més cap a Balsareny. Era un luxe d’intel·ligència i de voluntat culturalista, de progressisme polític, dins dels límits del règim franquista i més enllà i tot: també tenia una rebotiga on es podien trobar, degudament cobertats amb paper de diari, llibres clandestins procedents de l’exterior, especialment els de la línia llibertària, d’acord amb la del llibreter. El Jaume Torras Rodergas, amic i cunyat meu (que, amb els seus, ha esperonat molts dels records de què avui parlo), recorda les tertúlies espontànies i obertes que  s’animaven a la llibreria del Montes, sovint enceses –ell era home del morro fort-, sempre respectuosos, sobre l’actualitat del país o del poble, però sobretot sobre el futur que encara s’intuïa llunyà. Ningú, diu el Jaume, no hi era expressament convidat, però ningú, tampoc, no n’era exclòs.

Però amb la mort de Franco, el futur va arribar, també per al Montes, políticament parlant. Ell va retrobar la seva CNT, reviscolada efímerament al poble en els primers anys de la nova democràcia i no pas totalment del seu gust. El nostre home era definitivament d’un altre temps, d’abans. Va tenir la profunda satisfacció de veure retornada als seus legítims propietaris el local del Centre Instructiu i Recreatiu, el popular Casino, entre els quals ell mateix. I va participar de seguida en les activitats que s’hi van organitzar i en les juntes directives de què va formar part (encara em sembla que el veig, ja vell, davant d’un tauler d’escacs, fent la partida). En sóc testimoni com a integrant del primer mandat  del nou ajuntament democràtic, presidit pels amics Barranco i Soler, ja traspassats. I encara participo de l’alegria d’aquells vells republicans que no van perdre mai l’esperança en la justícia del seu dret i la van veure acomplerta.

Quan el Josep Monte, per edat, va tancar la llibreria, em va obsequiar amb un abundant i gratuït lot de llibres de tota mena –n’hi havia fins i tot de religiosos- bo i dient-me: “Té, tu els sabràs aprofitar”. I ho vaig fer. Per això, i per tantes coses, avui els meus records desborden els límits cronològics que em vaig imposar al començament. No he pas volgut fer la biografia del vell amic, sinó traçar-ne la trajectòria vital tal com la recordava. I aquesta trajectòria només té un límit: el que separa la vida de la mort.


Jordi Planes

1 comentari:

  1. OPINIÓ
    Gràcies, Monte

    Benvolguts,

    Sempre llegeixo amb interès l’article d’en Jordi Planes, perquè jo també tinc una edat (67) i em fa venir molts bons records de la meva estada a Balsareny, d’on vaig sortir quan tenia 15 anys, encara que i torno cada any.

    Però el motiu d’aquesta carta és agrair l’article sobre «el Montes», ja que mai li estaré suficientment agraït per la seva atenció i ajuda. Ja de ben petit sempre em deixava lectures. Primer tebeos i després llibres, aconsellant-me segons l’edat. Ja de més grandet me’n treia del racó dels prohibits, que recordo que tenien classificació 3R i 4. Podria dir que la meva gran afició, que és la lectura, és gràcies a ell.

    Encara guardo com un tresor els quatre llibres que em va donar en una visita quan ja tenia 17 anys: 'Lolita', 'Los hermanos Karamázov', 'Al este del Edén' i 'Éxodo'.

    Moltes gràcies per l’article, i sobretot: gràcies, Monte!

    Joan Barrachina Martínez
    Gavà

    ResponElimina

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.