PUNTA DE BRAU
Avui,
i com he dit tantes vegades, gràcies a la sort de poder llegir alguns dels meus
columnistes, em plau fer-vos arribar (des de la columna de Carme Vinyoles, del
diari El Punt Avui) unes paraules sobre
què és sentir la professió envers els més vulnerables: les llàgrimes d’un
metge.
Abans,
però, he de dir amb tota honradesa que em sumo a la protecció en el dolor del
metge però, com he dit i pensat des d’un principi de l’anomenada Covid-19, no
comparteixo la manera en què es va gestionar l’alarma per fer front a aquesta
malaltia que tantes i tantes morts ha ocasionat. Però anem als fets:
“Tarda del 18 de juliol, diumenge, a Mateur,
població del nord-oest de Tunísia, un petit hospital de parets blanques i sòcol
blau saturat de pacients de Covid, alguns instal·lats als passadissos, un grup
de familiars esperen inquiets a l’ombra d’un immens arbre. Surt un metge, duu
guants blancs i un mòbil a l’orella, penja i es posa a plorar desesperadament:
falta oxigen, el camió no vindrà i a dins els malalts s’estan asfixiant. Les
llàgrimes i la desolació d’aquest home, captats per una càmera i difoses per
les xarxes, expressen el dramatisme d’uns episodis que es repeteixen a molts
indrets del món; alguns ben visibles, com a l’Índia i al Brasil, on hem conegut
l’impacte del mercadeig criminal de bombones; d’altres que no sabem ni sabrem
mai, però realment no costa imaginar la terrible agonia que s’escampa entre els
contagiats dels països empobrits. Diguem-ho clar: estem assistint a una paorosa
onada de morts polítiques”.
Per
sort, dic jo, avui, ja en els nostres dies de novembre sembla que el món,
malgrat aquest enemic invisible, pot tenir l’esperança d’uns dies millors.
Josep Gudayol i Puig
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.