Bethelhem Manzano, campiona d’atletisme

ESPORTISTES DE BALSARENY

  

Comencem un petit cicle d’entrevistes amb esportistes de Balsareny que estan competint a molt bon nivell. Ens hem proposat seguir-los de més a prop per tal de recollir les seves competicions, marques, entrenaments i experiències personals.
 
Comencem  amb la Bethelhem Manzano, una jove atleta de Balsareny, a qui la carrera esportiva li somriu i, evidentment, ella s’esforça dia a dia per estar en el nivell de competició que s’ha guanyat.
 
Sarment ja l’havia entrevistada en alguna ocasió, així que avui ens permetem actualitzar-ne la seva biografia i fer un seguiment de la seva carrera esportiva.
 
La Bethelhem ens explica que va començar a interessar-se per l’atletisme des de que va participar en el Cross Escolar de la mà d’en Joan Craviotto, mestre d’Educació Física de l’escola Guillem de Balsareny; un mestre que, desinteressadament, acompanyava els dissabtes els alumnes que volien participar en el  Cross comarcal que s’organitzava des del Consell. Les famílies també acompanyaven  en aquesta activitat.
 
Així doncs, la Bethelhem va començar a córrer entre els anys 2012-2013 i ja no se’n va desenganxar. Ens comenta que va veure que destacava, li agradava i s’hi va engrescar.
 
—La teva primera escola va ser el Club d’Atlètic Manresa?
 
—Sí, a suggeriment de la meva família, aquell mateix any, vam anar a demanar informació a l’Escola Manresana d’Atletisme i tot va ser molt ràpid. Vaig fer unes proves i un reconeixement i el mateix cap de setmana estava competint a Tarragona. No vaig guanyar, perquè allà se m’obria un entorn més ampli, però la motivació va ser extrema. I sempre més he continuat al mateix club. Vaig tenir la possibilitat d’anar al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat però pels estudis vaig preferir continuar aquí. Fa uns 8 anys que entreno i competeixo amb l’AVINENT Manresa.
 
—Explica’ns  a nivell esportiu  quina modalitat practiques.
 
—Estic a la categoria sub20 júnior. La meva modalitat és mig fons amb la prova de 1.500 llisos. També faig obstacles però una lesió de periostitis tibial me n’ha apartat de moment. N’estic recuperada, però encara tinc alguna molèstia que em causa dificultats. Ara, en canviar de categoria, em toca córrer 3.000 perquè sóc de primer any. Algunes vegades he competit en relleus, però no és la meva especialitat.
 
—Fem un repàs dels teus títols.
 
—Els més importants han estat:

• Segona classificada en el campionat d’Espanya en cursa de 1.500 obstacles; categoria cadet sub16, l’any 2016-2017.
• Tercera classificada en el campionat d’Espanya dels 1.500 llisos; categoria juvenil sub18, l’any 2018.
• Primera classificada en el campionat de Catalunya en cross; categoria juvenil sub18, l’any 2018.
• Al darrer campionat d’Espanya he quedat en la sisena posició dels 1.500 llisos. Ara, en la categoria sub20, com que és el meu primer any, sóc de les petites.

 
—I tot això comporta entrenar molt, oi?
 
—Sí, ara mateix entreno set dies a la setmana, una hora i quart o una hora i mitja. L’entrenament consta de sèries, farleks (canvis de temps i ritmes), intervals i carrera contínua. Hi ha entrenaments individuals i en equip, com les sèries. Aquest és l’entrenament més important de la setmana. I tot allò que individualment puc fer és benvingut dins de la prudència i les recomanacions de l’entrenador. 

He de dir que els entrenaments estan adaptats a la temporada, que es divideix en tres períodes: 

• la temporada de cross, de setembre fins a finals d’any; 
• la temporada de pista coberta, del gener al març, aproximadament; i 
• la temporada dita d’aire lliure, des del març fins a l’estiu.

 
—Però a Manresa no teniu pista coberta....
 
—Cert. Això només vol dir que les competicions les fem a pista coberta, però els entrenaments cada club els fa en les seves instal·lacions habituals. Només Sabadell disposa de pista coberta. I aprofito per dir que, des de la primera onada de la covid-19, la pista de Sabadell no es pot fer servir. En aquells moments es va utilitzar per a hospital de campanya i ara s’ha de reconstruir. Parlen d’un cost de reparació d’un milió d’euros i, de moment, està tot aturat.
 
—Tornem als entrenaments. Ara parla’ns del teu entrenador.
 
—El meu entrenador és el Joan Lleonart, també director esportiu del club. L’entrenador és la persona que planifica la feina i les batalles mentals dels seus atletes. És un entrenador de referència, també l’és de la coneguda atleta Esther Guerrero, la banyolina, que ha estat deu vegades campiona estatal dels 800 m i ara ha fet el salt als 1.500 m. Per tant, és un honor compartir entrenador amb esportistes de nivell tan alt. 

Ara mateix, amb la covid-19, els entrenaments no els podem fer al club: cada atleta segueix preparant-se a nivell individual sota el criteri, la planificació i la revisió de l’entrenador. Els contactes hi són, però la pandèmia ha dut a unes programacions amb què no comptàvem. Les competicions estan aturades i ens movem en un marc molt diferent d’aquell a què estàvem acostumats.
 
—I és clar, amb tants anys al club, hi deus tenir amistats molt sòlides, oi?
 
—Sí, i tant, perquè amb l’atletisme quasi només competeixes amb tu mateixa a la pista. Un rival, podríem dir, que només existeix en el moment de la prova i, fins i tot, diria que poc, perquè depèn molt de la teva pròpia marca i esforç. És un esport individual i és molt diferent a altres esports d’equip i de massa.

Les persones amb qui he compartit més són la Carlota Soler  i la Txell Tarragó, perquè som de la mateixa categoria. De Balsareny també hi ha la Laia Solà, però coincidim poc en els entrenaments, ja que som de categories diferents. Em sembla que la Janay Hernández, que és més petita que jo, també competeix en el mateix club. 

He de dir que he conegut molta gent i tinc amistats molt profundes, perquè l’atletisme és la nostra passió i compartim els mateixos objectius.

A vegades, des de la Federació Espanyola, hem participat en concentracions de la selecció i convivim dies amb altres atletes. Són dies intensos d’entrenament però també de convivència, de compartir molt i de complicitat màxima amb altres persones.
 
—I ara parlem de futur. Com el veus?
 
—Crec que molt bé. Aquest curs vaig acabar el batxillerat i ara m’estic preparant per marxar cap als Estats Units el proper agost. Estic treballant tot el que necessito per aconseguir una beca que combina els estudis i l’esport en una universitat d’allà.
 
—És difícil d’aconseguir, aquest objectiu?
 
—Hi estic treballant. Des del món de l’esport he entrat en contacte amb una agència que t’assessora amb els tràmits corresponents. 

Per aconseguir la beca necessito justificar una part acadèmica i una altra d’esportiva. L’acadèmica consta de dos exàmens, el SAT, que ja l’he superat, i el TOEFL, del qual m’examinaré molt aviat. Pel que fa a la part esportiva, compten les teves pròpies marques i amb els resultats que obtingui en els dos nivells es determinarà el tipus de beca que em correspon. Després hauré de parlar amb els entrenadors de les universitats per tal d’ajustar les necessitats, les seves i les meves.

Les meves preferències quant a les universitats, són: Florida International University, Long Island University a Nova York i Kent State University a Ohio. 

Les universitats allà són molt cares i aniria bé que obtingués una beca completa o d’un tant per cent alt. A veure si tinc sort! I és clar, després allà he d’aprofitar totes les oportunitats, perquè el nivell acadèmic i esportiu és avaluable i he d’aconseguir bons resultats per continuar amb la beca.
 
—En aquestes universitats es combina l’estudi i l’esport, oi?
 
—Sí, sí, a la universitat que m’adjudiquin, cursaré una carrera, segurament Psicologia, i, paral·lelament, continuaré entrenant i progressant en l’esport que practico, l’atletisme. Totes aquestes universitats que he anomenat entrenen a nivell professional.
 
—Com decideixes anar-te’n cap als Estats Units?
 
—Tinc companyes que ja han fet aquest pas i penso que poder unir l’esport i els estudis és una bona oportunitat. També per a aprendre bé l’anglès. Estic molt motivada i m’estic preparant per aconseguir-ho ben aviat. Si tot va bé, estic parlant de marxar a l’agost.
 
—Parles de la família com un suport incondicional.
 
—Sí, molt. Els meus pares m’han portat sempre a entrenar a Manresa, s’han esperat hores i hores en els entrenaments i campionats, hem fet viatges llargs. Sempre hi han sigut. A més a més, tot això té un cost, perquè les ajudes en els campionats són d’un 100% si guanyes i 50% si no aconsegueixes podi. Això està molt aviat dit, però és un gran esforç econòmic per a les famílies. Tot i així, ells sempre m’han animat molt i ara marxar cap als Estats Units ho veuen perfecte.  
 
—La teva condició de persona de color ha estat esportivament un avantatge, en el teu cas?
 
—Crec que sí, tenim una genètica diferent i la meva agilitat es valora. Jo em sento d’aquí, del país, hi vaig venir als 7 mesos. No he tingut mai cap problema.
 
L’entrevista amb la Bethelhem ha sigut un plaer. Hem trobat una persona motivada, implicada en l’esport i en la vida. Té amics, vessa felicitat i ens comenta que vol complir els objectius que es va marcant i treballar per la superació constant.

Et desitgem molta sort i estarem en contacte per saber com et va l’atletisme en el teu nou país.
 
Alfred Selgas i Lluïsa Coma
Fotos: Bethelhem Manzano