divendres, 11 d’abril de 2014

Restriccions i Maquis

DE MEMÒRIA (35)


Els anys quaranta i primers cinquanta del segle passat van ser anys de moltes restriccions. Primer, les que imposava la pobresa general, en un país arruïnat per la guerra tot just acabada: una economia de subsistència, en res semblant a allò que avui podem trobar en qualsevol supermercat.  El racionament d’articles de primera necessitat, com és ara el pa, l’oli, el sucre o el tabac (només per als homes: es donava per descomptat que el fumar no feia per a les dones), va crear al seu voltant un fecund mercat negre, conegut com a estraperlo, al qual tanmateix no tothom podia arribar. L’obesitat no era el principal problema de la població; més aviat anàvem magres. Fins a l’any 1952 no es va abolir el racionament, amb motiu del Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona, però això no vol pas dir que s’acabessin les restriccions econòmiques i arribessin les vaques grasses.

En segon lloc, les restriccions més conegudes amb aquest mateix nom: les restriccions elèctriques. No sempre hi havia electricitat, de nit o de dia, cosa que complicava molt la vida a tothom, sobretot de nit. És veritat que en aquells temps encara no eren d’ús corrent els electrodomèstics que avui coneixem: la roba i els plats es rentaven a mà, el menjar es feia amb llenya o carbó vegetal, no hi havia neveres, ni televisió, ni... En fi, no acabaríem mai. La vida era més senzilla i l’electricitat, de manera general, servia només per a fer llum (sastres, modistes i planxadores havien de fer servir planxes de carbó). La falta d’electricitat venia de la mala política energètica del govern de la Dictadura: pocs embassaments, mal repartits (Franco es va fer un tip d’inaugurar pantans) i de la carestia general. 
Un llum de carbur

L’electricitat es regulava amb restriccions i encara recordo les nits, curtes o llargues, a la llum de les espelmes i d’allò que anomenàvem llums de carbur, que creaven en l’entorn infantil ombres paoroses. Una altra de les causes del talls de llum eren els maquis, guerrillers antifranquistes d’ideologia anarquista a Catalunya, que la majoria de gent tenia per bandolers, com el anomenava el govern. Aquests maquis sabotejaven les pilones elèctriques per crear malestar. La més popular d’aquestes colles era la del Marcel·lí Massana, del qual s’explicaven moltes històries, la major part llegendes. Balsareny estava dins de la ruta dels maquis.

Un diumenge d’una tarda de tardor, devia ser cap a l’any 1946, al cine dels capellans es va interrompre la sessió i Mn. Francisco ens va dir: «Hi ha maquis al poble, aneu-vos-en a casa i no sortiu al carrer». Vaig anar a casa i, sense dir res d’això, vaig demanar una pesseta per anar a comprar castanyes a la vella de cal Boter, que en torrava a la vorera de davant de l’establiment. Quan vaig ser-hi, allà mateix va començar un tiroteig intens entre un escamot de maquis i les forces de l’ordre. Petit com era, no puc recordar amb exactitud com va anar tot, però sé que no em vaig espantar. També ignoro si hi va haver baixes. Només sé que un maqui va donar una clatellada al Fermí Masplà, gràcies a la qual una bala només li va fregar el clatell, on en guardava el senyal. Quan vaig arribar a casa, el meu pare, que havia sentit el tiroteig, va desfogar damunt meu tots els seus nervis. Ho sé perquè ell, ja vell, me’n va demanar perdó. Però jo no ho recordo: segur que el meu pare tenia raó.

Marcel·lí Massana (1918-1981)

Hi ha més històries de maquis, com la dels germans Guitó de Sallent, l’esmolet i el paleta, assassinats per l’esquena per la Guàrdia Civil a la pujada de Sant Antoni de Balsareny i enterrats al cementiri, qui sap on. El seu delicte, ser parents del Massana. Recordo perfectament l’esmolet, que parava a la placeta de la Creu. Però bé, tot això ja ho expliquen els llibres. 

Jordi Planes





La imatge que encapçala l'article és un mural sobre el Maquis, fet el 2005 a Sallent per l'artista Yeza, que en cedeix el domini lliure. Les fotografies de la placa de Ramon Vila 'Caracremada' al cementiri de Castellnou de Bages, i des botes que portava el maquis quan va morir, són de Xavier Novell, del blog 'Notes de Balsareny', enllaçat aquí al marge: l'autor ens autoritza a fer-les servir. La fotografia de Marcel·lí Massana és de la Biblioteca de Catalunya, baixada d'internet igual que la del llum de carbur: es retiraran a petició (N. de la R.). 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.