dijous, 17 d’abril de 2014

Deixar el poble, temporalment

OPINIÓ



Mai no m’havia plantejat deixar el poble, però cal aprofitar les aventures que se’t posen davant a la vida. I, per què enganyar-vos, en el meu cas va ser el fet de no marxar sol, que em va dur a iniciar-ho. Ara, des d’aquí a l’altra punta del món, veig moltes coses diferents i moltes coses que també es podrien haver fet abans.

En arribar a Toronto vaig pensar que algun dia escriuria unes ratlles per a la família Sarment, que trobaria una o altra raó, sentit o motiu per escriure un article d’opinió explicant vivències en un gran país com és el Canadà. Després de gairebé nou mesos d’haver arribat, si m’hagués esperat més a escriure, potser no hauria tingut temps perquè hauria sigut hora de tornar.

La veritat és que em vaig adaptar molt bé a l’aventura de viure un any a l’estranger amb un visat de treball. En cap cas no et planteges de quedar-t’hi a viure, tot i que t’arriben a voltar pensaments al respecte. Però és que a Balsareny s’hi viu molt bé i hi tens la família i els amics molt a prop. I quan passes un hivern aquí a Toronto, aleshores ho veus més clar. T’adones del bon temps que tenim a casa, i de la bona cultura del menjar i el beure. A més a més, Catalunya té racons molt bonics, als quals tenim accés amb molta facilitat i amb molt poc de temps. El Canadà és tan gran que és impossible de visitar-ho tot, i malauradament les companyies aèries de low cost no hi operen, i els vols d’una banda del país a l’altra no són tan assequibles com viatjar per Europa.

Arribes a una gran ciutat com és Toronto, amb gran activitat cultural, autenticitat de ciutat nord-americana, i t'adones que és una ciutat plena de gent d’arreu, de tot el món, que s’ha anat instal·lant al país en les darreres dècades, buscant-se les castanyes per sobreviure i fugint de situacions difícils en els seus països. El Canadà: país ple d’oportunitats. Sí, és veritat, no és difícil trobar feina, si més no en restaurants. També és veritat, però, que el primer que et demanen és experiència canadenca. I és clar, tu t’aferres a l’experiència que tens d’on véns. I t’adones que la millor manera és trobar feina a través d’un o altre conegut.

El Canadà està en una situació econòmica global on no existeix la crisi com a tal, almenys no com a Europa. Si bé és veritat que pots sentir a les notícies debats i queixes dels més desvalguts, els que cobren el sou mínim legal ($10,25/hora el 2013, recentment apujat a $11) que feines tenen a arribar a final de mes pagant lloguer i menjar. Ara bé, si treballes en alguna feina qualificada, et pots guanyar molt bé la vida.

Parlant objectivament des de la vida a la ciutat, podria dir que es tracta d'una societat consumista. Consumeixen en comerç, sopars i beure. Per donar una informació curiosa, pel que fa a l’alcohol, la seva venda és regulada pel govern a través de dues botigues especialitzades: una de cerveses, i una altra de vins i alcohol en general, per la qual cosa es fa impossible de trobar cervesa per menys d’un dòlar, encara que en compris moltes, i tampoc una ampolla de vi per menys de set. És una pena que no existeixi el vi de taula! Hi ha moltes coses que es troben a faltar. Ara que donava xifres de dòlars, és veritat que econòmicament el dòlar canadenc té menys valor que l’euro. Quan vam arribar l’estiu de l’any passat 1€ voltava el valor de $1,35. Ara ha perdut valor i està pels vols de $1,5.

Com a gran país, el Canadà té la fama de bona política d’immigració, bona o dolenta segons qui se la miri, és clar. Dia a dia, ja sigui a l’acadèmia d’anglès o a través d’un amic o un altre, coneixes algú en concret que està intentant amb totes les seves forces d’aconseguir la residència permanent, bé per portar a la família una vida més pròspera o per fer camí professionalment si al teu país no ho pots fer. Però tot això pot ser difícil. L’endemà veus que a una persona l’ambaixada no li ha renovat el visat i ha hagut de tornar a corre-cuita cap al seu país. Li volia dir adéu. El més fàcil d'aconseguir són els visats temporals d'un any d’Experiència Internacional, al qual darrerament s’han adherit molts joves espanyols (fins a 35 anys). L’any que ho vam demanar nosaltres, van acabar-se en una setmana. Aquest any 2014, que van tornar a obrir-se al febrer, es van acabar en mitja hora. L’any que ve ja veig que ni sortiran, perquè amb aquesta progressió... Veus gent molt desesperada per quedar-se aquí, sigui com sigui. Nosaltres no ens podem queixar: tenim il·lusió de tornar per estar entre vosaltres.

I jo, que no havia viscut mai a fora del poble, al final et prens seriosament el fet d'obrir les portes a tot el que pugui venir. He entès l’aventura com un repte per a poder exercir la meva professió i intentar viatjar i descobrir un gran país com és aquest. Tothom deia que al Canadà hi havia molta feina en la construcció, mineria i recursos naturals, i és veritat. Però com a nouvingut no deixes de ser un immigrant, i com en qualsevol recerca de feina, al final has d’estar de sort i que algú et doni una oportunitat. I finalment, després, tot i trobar-la, pots quedar-t’hi o no, depenent de si aconsegueixes el visat de treball.

Ara bé, també és veritat que si no véns sol, potser no és tan dur, ja que hi ha moments que a una persona sola se li poden fer difícils, com pot ser a l’hivern. És conegut que al Canadà hi fa molt fred, i per sort Toronto és dels punts on en fa menys, ja que és de les ciutats amb menys latitud del país. Jo, com a amant dels esports d’hivern (i patidor de mena, per què amagar-ho) puc dir que he superat l’hivern amb gràcia. Aquest any han sigut quasi 4 mesos de temperatures sempre negatives, fins a -20ºC amb sensacions de temperatura encara menor. És veritat també que, segons ha dit tothom, aquest ha sigut un dels pitjors hiverns en 20 anys. La neu s’hi va instal·lar al desembre i a principis d’abril encara ha nevat. Però bé, ara sí que la primavera sembla que arriba.

I ara, mentre escric aquestes últimes línies, i després d'haver intentat quedar-nos al país per fer l’experiència encara més enriquidora, sé que finalment ja falta poc per tornar. Abans, encara esperem descobrir més racons dels que existeixen en aquest país tan extens. L’anglès era un dels motius principals per emprendre aquesta aventura. Havent reforçat aquesta llengua, espero que l’experiència ens depari més portes obertes per combatre la crisi laboral quan tornem a casa. Estic orgullós d’estar vivint aquest any tan lluny de casa amb la Núria al meu costat. Si no hagués estat per ella, segurament no m’hi hauria llençat.

Jordi Selgas Catalan

Foto: Jordi Selgas

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.