divendres, 11 d’abril de 2014

El Salacot i Baralles

PUNTA DE BRAU

El Salacot i Baralles

Sense falta modèstia, confesso que m’ha costat sempre consultar un diccionari, i he de dir-vos que em costa molt trobar aquesta o aquella paraula a consultar. Però avui després de llegir les dues columnes del Martí Gironell (Diari El Punt Avui, 22 de gener i 22 de març de 2014), ho he fet. En la meva reflexió jo també m’he posat el «salacot» (capell orientat fet de fulles d’una de les espècies de canya).

Diu Gironell: «Eudald Carbonell confia en l’home: Carbonell és un home que ha estudiat el nostre comportament, el de l’home i la dona, des que vam baixar dels arbres per posar-nos a caminar. Eudald Carbonell fa temps que diu que la nostra espècie camina per la vora d’un precipici. Per tot això, Carbonell creia que no havia de tenir descendència. Els anys passen i els fets et canvien. I ara que encara no és tard ha decidit amb la seva companyia tenir un fill. I no se’n penedeix. Creu que els fills d’aquesta espècie que ens ha portat a la situació que vivim tenen l’encàrrec, la responsabilitat d’arreglar els problemes que han generat els seus pares i que molts no reconeixen. Per si de cas, ell ja ha traspassat el salacot».

«De les baralles i dels focs, en neixen incendis devastadors. És el missatge final d’un antic conte africà que aborda la violència i, sobretot, de la necessitat de denunciar qualsevol episodi violent per petit i aïllat que sembli».

Baralles: El relat ens recorda que si veiem una baralla, per petita que sembli, cal separar els contendents i que facin les paus perquè no hi ha cap baralla que no tingui importància. M’ha vingut al cap després de sentir que una nena de 13 anys en va apallissar una altra de 15 mentre les companyes, en comptes de separar-les, es dedicaven a gravar-ho amb el mòbil, sense actuar, no sé si per por, complaença o per desídia. «Com pot ser que unes noies tan joves facin una cosa així?». Després d’haver escoltat el comentari, Gironell diu: «Quan sento això del Com pot ser..., penso en el que deia en una conferència sobre la mal anomenada violència juvenil Javier Urra, psicòleg de la fiscalia del Tribunal de Justícia Superior dels jutjats de menors de Madrid. Urra diu tres grans veritats: una, que de violència juvenil no n’hi ha, el que hi ha és violència en general. Dues, que l’ésser humà no neix violent, els anys i l’entorn l’hi tornen. I tercera, que els joves no són emissors de violència, sovint en són els receptors. Els adolescents pateixen igual que la resta de la població el fracàs dels dos mitjans sociabilitzadors per excel·lència: la família i l’escola, però també pateixen la desatenció de l’Administració. Convindria que no oblidéssim que l’adolescent no és un ens solitari. Està integrat poc o molt en una realitat d’espai temps ocupat per la família i l’escola, que en aquesta edat són els seus dos àmbits naturals».

Penso, i acabo, que nosaltres al nostre poble avui per avui tenim bona sort pel que es refereix al primer valor, l’escola, i també a l’altre, les famílies. Però pensem-hi, ja que esporàdicament hi ha comportaments al carrer, per part d’algunes persones grans, que són dignes d’ésser corregits.


Josep Gudayol i Puig

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.