No hi ha present,
tots els camins són records o pregunta.
MIQUEL MARTÍ I POL
“... Mi estancia, corta, por supuesto, en Balsareny, durante seis magníficos años de convivencia entre vosotros me han dejado marcadas unas vivencias muy difícil de olvidar. Fueron mis primeros años de docente, quizá los mejores...”
“¡Mecachis en la escopeta de caña y los pececillos de colores!”
Amb aquestes paraules, expressades amb un to
obertament afectuós, mostrava la seva contrarietat, amarada d’indulgència, quan
nosaltres candorosament deixàvem anar la primera bestiesa que, com una
escopetada, ens venia al caparró, per a respondre a la seva pregunta.
El recordem com un mestre de cap a peus amb el propòsit d’ensenyar als seus alumnes quelcom més que les beceroles. Lamentablement no li facilitàvem la tasca. El nostre enteniment, no gens lúcid, s’apalancava i es resistia en extrem a posar-se fil a l’agulla. Ell, però, no es descoratjava i fent mans i mànigues persistia tenaçment, fins que un bon dia aconseguí escampar aquella boira entremetedora que s’arrossegava amb hostilitat pels volts de la nostra testerola. I sense saber com, vam treure l’aigua clara i ho vam fer d’allò més bé. Tan bon punt vam sortir, coronats de llorers, ens vam atipar de llepolies, que li vam comprar a la Ramona de cal Suárez, camí de casa nostra amb aire festívol.
Els qui estudiàvem batxillerat també el recordem com el mestre que ens va fer perdre la por al llatí, assignatura que consideràvem anacrònica i dura de rosegar, cosa que ens angoixava molt. Don Joaquín, amb admirable brega, ens guiava per aquell pedregar i, a poc a poc, vam aprendre a declinar i, després “a magnis itineribus”, com ordenava Juli Cèsar als seus legionaris, vam acabar traduint La guerra de les Gàl·lies. No ens cansarem mai de reconèixer que gràcies als seus coneixements i la seva excel·lent tasca ens en sortíem prou bé amb aquells insofribles exàmens que havíem de passar al seu dia a l’institut Lluís de Peguera, on ens ho jugàvem tot a una sola carta i en un escenari terriblement intimidador.
“...Recuerdo muy bien las clases, tanto a nivel de escuela como las particulares, los entrenamientos de deportes, los torneos, los viajes a Manresa a los exámenes, etc. ¡Todo! ¡Todo! lo tengo bien presente. Es más, me viene a la memoria aquella cita de “El recuerdo es el paraíso del cual no podemos ser expulsados”, y te digo que yo os tengo siempre en mi pequeño “paraíso” particular...”
D’altra banda, com a bon mestre, va tenir la perspicàcia de copsar que tenia un grup d’alumnes que, si bé, érem poc aplicats en l’estudi, ens desvivíem quan jugàvem a futbol. I si alguns, zigzaguejant amb garbo, a la manera brasileira, marejaven els pinxos que perseguien la pilota amb malaguanyats esforços, d’altres, els més virtuosos, es divertien guarnint el seu joc amb delicades traces filigranades de colors virolats. Calia, doncs, picar pedra pacientment per donar forma a aquella cosa que s’albirava.
Va saber orientar eficaçment la nostra efervescència futbolera creant un equip infantil federat, que vingué a ésser el primer en la història de la Unió Esportiva. Sis marrecs d’aquell equip, en un o altre moment, van arribar a formar part del primer equip, fet determinant que mostra que la seva tasca va ser altament fructífera per al futbol local.
Per tirar endavant l’equip va haver de treballar de valent. Per les circumstàncies del moment, no va tenir cap altra alternativa que assumir, ell sol, tots els càrrecs de l’equip: entrenador, directiu, delegat, president... fins i tot, taxista. Més d’una vegada, quan ens tocava jugar com a forasters, anava ençà i enllà amb el seu cèlebre Morris, duent dins el cotxe aquella colla d’engrescats passerells que, tots a l’una, refilaven i xalaven sense parar. Quin record tan entranyable com enyoradís!
Érem feliços i sentíem que ell també ho era. Amb molta discreció contenia els seus sentiments, però ens adonàvem que en aquell entorn i ambient càlid ell també s’ho passava bé. Gaudia quan ens veia desbordats d’entusiasme i se sentia orgullós davant la nostra progressió futbolística.
Aquesta complicitat mútua va deixar una empremta profunda en el nostre esperit, que encara avui, mig segle després, perdura. És un tema recurrent en el nostre espai vital, evocar aquell equip com el regal més preuat de la nostra infantesa. Des d’aquí expressem la nostra gratitud més franca a qui ho va fer possible.
“... ¡Qué tiempos aquellos! Así que te confieso que siempre me hace ilusión saber de Balsareny y de sus gentes. Guardo gratos recuerdos de aquellos años que compartí con vosotros porque me encontré muy a gusto...”
Si en la seva professió fou un primer espasa, com a persona l’hem conegut com un home honest i íntegre en el tracte. Generós i de bons sentiments, ens acollia amb els braços oberts. Al llarg d’aquests anys, hem tingut l’oportunitat, molt de tard en tard, de fer petar la xerrada rememorant episodis dels temps viscuts. Així mateix, sentia curiositat per conèixer quina havia estat la sort escaiguda a la gent més propera del seu entorn: antics alumnes, amics i vells coneguts. I és que s’estimava molt la nostra terra i la seva gent.
“...Reconfortándome la rememoración de tantas cosas y anécdotas vívidas en el pasado, que latentes en la memoria las suelo recordar con frecuencia y con mucho cariño...”
Tot plegat, una persona estupenda. Des d’aquí volem manifestar el nostre respecte més profund i el nostre reconeixement pòstum a qui calladament mai hem deixat d’admirar.
Estimat i enyorat mestre de feliç memòria, agraïts per sempre més pels moments viscuts i perquè sense tu res hauria estat igual a les nostres vides.
Muchas gracias, campeón.
Josep Neiro
Fotos: Arxiu J.Craviotto
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.