‘El Sobrino del Diablo’ al Casino

«El Drac, una criatura incompresa utilitzada per un tirà.
       »En un poble de llegenda, camperols i artesans passaven gana i penúria, i els pocs diners que tenien, al rei havien de pagar. Ell a canvi deia que els protegia de les urpes i el foc del Drac. Cada dia afirmava que un vilatà calia lliurar, perquè el rèptil se'l cruspís i deixés de molestar. (Cosa que en termes demogràfics és una barbaritat: quanta gent hi podia viure al segle XII a Montblanc? Amb un vilatà cada dia, possiblement en un mes quedaria buida tota la conca de Barberà).
       »El que el poble no sabia del Drac, és que era vegetarià; que cultivava roses, i els camperols els tenia amagats. El “monstre” ens va sortir republicà, i va exigir la princesa, com un “àpat” especial.
       »És llavors que el rei crida un mercenari, Sant Jordi, que arriba al poble un bon dia, damunt d'un bonic cavall. Però amb cent vint quilos de ferralla damunt del pobre animal (i no hi havia ecologistes per poder-ho denunciar).
       »Sant Jordi promet al rei que matarà el Drac, però primer negocia que amb la princesa es vol casar, i vol un munt de diners i de terres per poder continuar explotant els vilatans; però ara, ja... com a heroi nacional.
       »Quan arribi a la cova, una sorpresa trobarà: la princesa és viva i amb el Drac es vol quedar, perquè és una bèstia sàvia i de gran sensibilitat; que es banyava al riu cada dia, no pas com el nostre soldat (perquè la higiene personal dels soldats a l'edat mitjana estava força malament).
       »Ja sabeu com acaba la història del pobre Drac... Mort de llança per Sant Jordi (que potser no era tan sant). Però la història és història, perquè algú així l'ha explicat. Veureu com, en aquesta, no sempre s'ha dit la veritat...
       »Sant Jordi va marxar i es va retirar en un convent; la princesa es va quedar amb el Drac, amb qui va muntar una comuna, junt amb els camperols. I van viure sense rei. I van viure tots contents!
       »Aquesta és la història del Drac i Sant Jordi, i no al revés.»

Amb aquesta faula feminista, ecologista i antiautoritària, “El Sobrino del Diablo”, va començar el seu fantàstic concert la tarda del passat dia 24 d'abril al pati del Casino.

Els amics del Centre Instructiu i Recreatiu, participant dels actes que organitzen les entitats del poble per la Festa Major, ens van oferir aquest concert, on hi va haver una molt bona connexió entre l'artista i el públic.

Va ser un concert estàtic, on tothom estava assegut a la seva cadira, mantenint un rigorós respecte a les recomanacions sanitàries a causa de la pandèmia. Però no pas amb els sentits estàtics, ja que els assistents van cantar, aplaudir, riure... i també reflexionar, escoltant el missatge, sempre irònic i reivindicatiu, de les cançons d’El Sobrino del Diablo, entre les quals en vam poder escoltar algunes com: Acepciones del verbo poner, Fairy Tale, Quimi Portet, Hacerse feminista para ligar, Jipis Yonquis y Zombies, Últimamente follo menos que los Roper o Crawling back to you.

 

Juan Gómez, “El Sobrino del Diablo”, és un exprofessor de literatura que va canviar les aules pels escenaris l'any 1999 i des de llavors duu realitzant un munt de concerts per tota Espanya, especialment a Catalunya, Aragó i Madrid. Col·laborador de ràdio i televisió, escriptor, guanyador de concursos musicals, com “Horta-Guinardó” de Barcelona o el “Sol” de Saragossa, ara és a punt de treure dos treballs musicals més per afegir a la seva trajectòria, el tretzè i catorzè, tots dos alhora per trencar supersticions. Balsareny ha tingut el privilegi d'escoltar en primícia algun del seus nous temes.

Moltes gràcies a tots els que ho heu fet possible! Enhorabona i per molts anys!

 
Text i fotos: Jordi Vilanova