dimarts, 9 de juny de 2020

Una abraçada i un comiat, uns gestos d'humanitat

OPINIÓ




Darrerament, i a conseqüència de la propagació del covid-19, hem hagut de limitar el contacte entre persones —que es pot simbolitzar i visualitzar amb la proximitat, les abraçades i els petons, el gest de donar la mà..., coses que tenen un gran valor i que estem acostumats a fer de forma natural, potser sense apreciar-les prou—. Lamentablement aquest confinament o restricció de la llibertat, que per responsabilitat, respecte, prudència, desconeixença o por, molts hem seguit estrictament, ens ha fet acomiadar, de moment, d'aquests gestos humans insubstituïbles. 

Ens acomiadem d’algú quan hem d’estar-ne distanciats per un interval de temps, que pot ser curt o llarg. I en un ambient de cordialitat i de contacte, acostumem a dir-nos: “Adéu, que vagi bé, ens veiem, fins aviat, a reveure”... 

Aquesta persona de qui t'has acomiadat segueix estant en el teu pensament, i et pot fer sentir enyorança, però tens la certesa, o si més no l'esperança, que aviat us tornareu a retrobar. 

Desgraciadament, però, durant aquesta pandèmia també hem patit, i molt, la pèrdua de moltes persones properes a nosaltres, amics, familiars, veïns de Balsareny..., persones estimades que han mort sense aquest necessari apropament humà i sense un mereixedor comiat. 

A la nostra família, el passat dia 17 de maig sentíem la mort d'un membre, que, a conseqüència d'un càncer, moria a l'edat de 39 anys. Parlo del meu cunyat David, el nostre amic, que amb gran fortalesa va acceptar el seu destí i va decidir plantar-li cara a la malaltia, dient que el càncer li havia vençut les cèl·lules, però en cap cas la dignitat. I amb recolzament sanitari va estar-se a casa seva, en lloc de fer-ho en una freda sala d'hospital; s’hi va estar amb la seva família i amb un munt d'amics que vam acompanyar-lo en el seu viatge fins a l'últim sospir. I fins i tot en arribar aquest moment, seguia transmetent-nos força. 

De fet ell mateix va compondre i interpretar diverses cançons que va compartir per les xarxes socials, entre les quals destaco el tema “M'enfilo ben, ben alt”, que va ser acompanyat i versionat, entre altres, per artistes com Gossos, Àlex Pujols, Coloma Bertran, Paula Valls o Joan Turu. 

Aquesta situació m'ha ensenyat una nova visió de la mort, però encara més de la vida, del necessari contacte humà i la importància del comiat. 

Quan de forma sobtada i sense opció d’acomiadar-te’n, et marxa una persona estimada, et costa molt acceptar-ho. Saps que no hi serà mai més físicament, i això es converteix en una situació molt dolorosa, que fa evident que la mort existeix en qualsevol moment, ja que va lligada a la vida, i l’hem d'aprofitar mentre hi passem. 

També existeix el darrer comiat, quan ambdós sabem que serà imminent, però cap dels dos ho parla obertament per no fer encara més trista una situació que ja n'és prou. I es mira d'ocultar la realitat amb frases com: “Va! Ja veuràs que aviat estarem bé!”, o l'expressió: “No, home/dona, no! Per què dius aquestes coses?” 

En aquesta situació s'evidencia el tabú que envolta la mort i converteix el que podria ser un comiat en hipocresia que ens fa perdre oportunitats. 

I què passa quan les dues persones saben que potser, o gairebé segur, serà l'última trobada física, i en parlen obertament? 

Desgraciadament, aquestes situacions les he viscudes totes, però en aquesta darrera el comiat es converteix en agraïment per ambdues parts, perquè junts podem valorar i recordar vivències, quan encara som a temps per dir allò que encara no havíem dit o per fer allò que encara podem fer. 

I és molt trist, sí! Però també és molt maco i sincer aprofitar aquesta oportunitat. I estimar-se, parlar, abraçar-se, riure i, és clar, si cal, plorar. I adonar-te que realment cada dia podem dir o fer molt pels nostres éssers estimats, i en canvi, sovint ho deixem per l’endemà. 

Jordi Vilanova 
Imatge: Joan Turu

Cap comentari:

Publica un comentari

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.