dilluns, 26 de febrer de 2018

Amb motiu dels 90 anys de Pere Casaldàliga


BALSARENY AVUI
  

“Jo moriré a peu dret, com els arbres...” vas escriure fa ja uns 40 anys. I segueixes sent, ja tocant els 90 anys amb la punta dels dits, vinclats els genolls i l’esquena del Parkinson, aquest “germà” esdevingut “lladre-grileiro” de la teva salut, de la teva autonomia i de la teva capacitat comunicadora. Però segueixes íntegre, generós, ocupat dels germans i germanes propers dels retalls de la vida que t’arriben de lluny, de la justícia que continua encadenant i matant aquesta terra soferta. I segueixes encara amb aquella estranya tendresa que neix de la teva pau enmig d’una lluita tan despiadada amb què la malaltia et tracta.

Sí, és una passió semblant a la de tants homes i dones víctimes de malalties nascudes al cervell i que asserveixen el cos. Passió nascuda, segurament, dels esgotaments de tants viatges, acollides, dejunis, nits de vetlla, hores de persecució, incomprensions, jerarquies, persecucions de terratinents, calúmnies de polítics corruptes, intents d’atemptat de sanedrins diversos. Passió de vida oferta, “Passionis causa” vas rebre aquella distinció a una universitat: per la teva passió  per i amb els humans. Amb els indis –els lliures Tapirapés, els guerrers Xavantes, els empobrits Karajàs. I amb tants germans de les lluites pels seus drets, pels camperols i els reconqueridors de les terres robades pels latifundis –els de les terres ocupades, els de l’ocupació Comissió Pastoral de la terra, els del Moviment dels Camperols sense terra; amb les comares de l’Araguaia, arrugades, sofertes, valentes, lluitadores, resistents; comares rostres de la comare Maria, rostre de totes elles.

I amb tantes comunitats eclesiàstiques de base de Brasil i de tota l’Ameríndia, transformant l’església de Jesús fent església nova que neix del poble i de l’esperit, que recupera la paraula i la presència profètica de les dones, que lluita i resisteix la voràgine d’aquesta bogeria malaltissa del neocapitalisme que destrossa terra, selva, naus i mars, i que mata animals i persones, assassina de pau i possibilitats de viure. I amb la terra que resisteix encara tots els mortífers embats de la gran capital, de l’usura i el lladrocini fets llei. I t’alces tu, amb tants morts i màrtirs de la caminada “Vides per la vida”, amb el màrtir Jesús, i dels vius, amb nosaltres de Catalunya i vosaltres de Brasil, i resta del món, t’alces amb el crit de la terra, crits de la memòria amb les resistències i els passos de la lluita. Amb els serens silencis matinals, musicals pels cants i crits d’ocells i bestioles. Amb les abraçades de la tendresa, poesia, música, rialles, de taula compartida, de casa per a tothom, del murmuri d’aquest llenguatge que tan bé comprens tu de l’Araguaia. Perquè entrant en les profunditats de les seves aigües, n’ha renascut fet poble, germà de tots i totes, escoltant la veu més íntima i radical que batega al teu cors.

En aquests dies duríssims, foscos i lluminosos de Catalunya, algú va enviar un missatge de Whatsapp just la nit del 30 de setembre a l’1 d’octubre, aquelles paraules de Miquel Martí Pol: “I sobre tot no oblidis que el teu temps és aquest temps que t’ha tocat viure, no un altre i no en desertis, orgullós o covard, quan et sentis cridat a prendre part, com tothom, en la lluita, car el teu lloc només tu pots omplir-lo”.

Josep Gudayol i Puig

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.