dimecres, 23 de novembre de 2016

Després de la pèrdua: Casal Verge de Montserrat

OPINIÓ

DESPRÉS DE LA PÈRDUA: CASAL  VERGE DE MONTSERRAT

Fa uns quants dies, vam patir la sobtada pèrdua de la nostra mare, de 91 anys.
Dit això, volem donar les gràcies a totes les persones, veïns, amics i treballadores del Casal Verge de Montserrat, que ens han acompanyat en el dol, i en uns moments tan durs.

Volem tenir un record especial cap a les treballadores, que, o bé al tanatori o bé al mateix Casal o telefònicament, ens han consolat i amb les quals hem compartit aquests moments dolorosos.

De la resta de l’staff director del Centre, només podem dir: un Zero absolut. La directora, i la subdirectora, encara és hora que ens donin el condol.

La directora, assabentada per nosaltres mateixos de la defunció, va donar telefònicament un escuet “ho sento” i res més. La subdirectora i a la vegada infermera, res de res. Entenem que l’antipatia que potser algun membre de la família ha pogut generar no té res a veure amb la sensibilitat i empatia que es pressuposa de professionals que dirigeixen un Centre d’aquest tipus. La iaia va pagar religiosament la quota sencera del Centre durant els dos anys i mig que en va ser usuària. Només per això, pel fet de ser una “clienta”, ja s’hauria de tenir una mica de cordialitat. Per part de la directora, al preguntar per anar a recollir els estris personals, gairebé ens va dir que tenien cua d’espera, que no triguéssim gaire temps.

L’endemà vam trobar sota la porta una carta amb la liquidació, una forma bastant “cutre” de finalitzar una relació que suposadament va més enllà de la clientelar. Suposadament, el Casal és una gran família. Doncs a les famílies, encara que no caiguis bé, en moments així les persones mostren més educació.

Es va enviar un ram de part del Casal: hauríem preferit paraules i presència.

De l’atenció rebuda, els metges: Zero absolut. Des de dijous a la tarda, malalta, a dissabte, només hi va haver una visita telefònica per part del metge de guàrdia, que va ordenar anar a l’hospital, sense veure-la. És el protocol, sembla. Doncs potser s’hauria de canviar. No es pot enviar una persona de 91 anys a un box d’urgències durant 10 hores, sense visitar-la prèviament al mateix Casal. Diumenge a la tarda, enllitada; i dilluns, ja visita presencial i cap a urgències un altre cop; i a les tres hores, ja era morta, al box. Segurament hauria preferit passar les seves últimes hores al llit del Casal, en companyia dels seus, i no a urgències.

Del seu metge titular, no hi ha notícies. Sembla mentida, en un poble on tothom es coneix, que després d’una defunció no hi hagi una trucada, de cortesia com a mínim.
Res més a dir. Possiblement, moltes coses a millorar. Esperem que, si ens toca anar-hi d’aquí uns anys, hagin millorat, pel bé de tots.

Lluís Mas i Maribel Andreu

     

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.