Sara Calpe, col·laboradora a Paraguai

ENTREVISTA

Sara Calpe de Gràcia va néixer el 1930 a Fígols. Des de fa molts anys, la Sara fa aportacions de roba (llençols, bates, etc.) que s’envien a Paraguai, a través de les Missioneres de la Institució Claretiana. Això és gràcies a l’ajuda d’Emili Bonals, que li dóna tota la roba. Tot això ho fan desinteressadament, sense obtenir-ne cap benefici, només per ajudar persones que ho necessiten.

Al llarg de la seva vida, la Sara ha ajudat moltes persones, ja sigui donant-los béns materials de primera necessitat o bé ajudant-los d’altres maneres. Fins i tot explica una anècdota d’un robatori, en què li van robar la bossa de mà i ella no va voler que tanquessin a la presó els dos nois joves que li havien robat. Per tant, sempre ha ajudat de manera solidària, desinteressada i, el més important, sense demanar protagonisme de cap tipus.

La gent de Paraguai està molt agraïda a la Sara per la seva ajuda desinteressada de tots aquests anys i, de tant en tant, li envien fotografies, postals de Nadal, obsequis, cartes d’agraïment... El Nadal passat, per exemple, li van enviar un pessebre d’argila.

Quin tipus de roba cuses per a ells?

- Per exemple, molts llençols, també havíem fet coixineres... També els feien falta molts pitets, perquè van obrir un hospital i no tenien res, i llavors va ser quan els vaig ajudar més. Ara els envio més aviat roba.

I qui t’ajuda a fer tot això?

- L’Emili Bonals dels Teixits Bonals és qui em dóna la roba. Però jo no me la quedo mai, jo sempre la dono. Si no m’ajudés aquest noi jo no podria pas fer-ho perquè tanta roba que fem, tants llençols i havíem fet tantes coixineres... a mi si no em donen la roba jo no puc fer-ho. Jo de fer-ho i treballar el que vulguis però jo li dic “em fa falta aquesta classe de roba” i me la porta. Jo puc fer tot això perquè l’Emili em dóna la roba, sense ell no podria fer-ho. Tinc quatre màquines de cosir aquí a casa i podria cosir, però no podria ajudar tant si ell no m’enviés tota la tela.

Quin és el procés des que tens la roba fins que arriba allà?

- Vénen unes monges a casa amb una furgoneta i s’ho emporten cap a Barcelona i allà elles ja es cuiden d’enviar-ho. Cap allà a Paraguai peces senceres no les podem enviar, perquè són molt grosses. Llavors per enviar-les les tallo a trossos i en fem els llençols i tot això, i llavors sí que es pot enviar. Com que hi ha tant jovent que viatja cap allà a ajudar durant les vacances doncs a les maletes s’emporten tota aquesta roba. Si algú de Balsareny ho necessita, només fa falta que m’ho demanin, que si els fa falta jo els ho dono. També a mi cada mes o cada dos em porten ampolles de beure totes plenes de sucre i jo les dono a la gent que els fa falta. Jo sé de gent que gasten molt sucre perquè tenen canalla i els dono aquestes ampolles. És un noi d’aquí a Balsareny que li sobra molt sucre i me’l porta perquè el doni a qui ho necessita.  

I cada quant vénen a buscar-te roba a casa?

- Gairebé cada any vénen a buscar-ne. I també si necessiten altres coses, les vénen a buscar. Per exemple, a mi em regalen molts vestits i jo si no me’ls poso doncs com que hi ha aquestes novícies, noies joves, que no van vestides de monges, ve una monja que es diu Núria Juncadella, que és de Balsareny, a buscar-me tots aquests vestits i els porta a aquestes noies joves, així van ben mudades.

I, per últim, com vas començar a fer tot això?

- Fa tants anys que ni me’n recordo. Fa més de vint anys. Aquest noi ja sempre em donava retalls i li vaig dir que si me’ls donava més grossos podria fer-ne llençols. Són trossos de roba d’aquests que a vegades surt algun fil... A vegades també ha tingut bates i també me les ha donat. Aquestes monges ho van saber de seguida perquè la Núria Juncadella és de Balsareny i sabia que em donava tota aquesta roba. M’ho va dir i els vaig dir que les ajudaria amb tot el que pogués.

Moltes gràcies per concedir-nos aquesta entrevista i per explicar-nos aquesta tasca desinteressada que fas i que ajuda tanta gent.

Laia Riu

Fotos: Sara Calpe