dimecres, 10 d’abril de 2013

Castrum Balciarenno

HISTÒRIA

El castell de Balsareny que podem gaudir a l’actualitat és, com la majoria dels nostres vilatans ja coneix, una estructura gòtica construïda el segle XIV per Ramon de Peguera amb el vist i plau del rei Pere III “el Cerimoniós” gràcies a les influències que tenia el primer sobre el segon i amb l’excusa de protegir la resclosa dels manresans que dóna inici a la sèquia. 

Però es té constància que en el turó on actualment hi ha el castell hi havia hagut una estructura defensiva des del segle X (la primera referència d’un “castrum balciarenno” és de l’any 966), la qual cosa fa pensar que, quan s’esmenta, la infraestructura ja estava acabada i, per tant, es va construir amb anterioritat a aquesta data, possiblement durant el repoblament iniciat per Guifré el Pilós, tot i que és molt possible que fos el seu fill Sunyer qui repoblà aquest territori, en tant que la torre es devia construir poc abans del primer document escrit que fa referència a Balsareny (any 951) o a partir d'aquesta data, quan Guifré ja feia més de cinquanta anys que era mort.

També coneixem a través de documents (de moment encara no contrastats) que, quan Ramon de Peguera compra el castell el 8 d’abril de 1354, “en un turó proper al poble de Balsareny hi deuria existir un edifici torre del tipus que existien en temps antics per defensar-se dels enemics, consistent en un edifici rodó i alt (...) en tant que en l’anomenat castell no existia cap edifici habitable”. 

Però com era originalment el castell de Balsareny? Hi ha encara algunes restes, alguns indicis o alguna estructura original del castell primigeni?

La resposta a aquestes preguntes no és fàcil i, com molts aspectes de la història, ens movem parcialment en terreny de l’hipotètic, tot i que si l’observem amb prou deteniment es poden localitzar indicis suficients que ens mostren com hauria estat la construcció en el seu estat originari. En principi sembla que el castell de Balsareny no tenia cap característica especial (si més no, no en queda cap resta física ni cap document que ho determini), és a dir, no era ni un castell anomenat “roquer” per la seva especial construcció en un lloc escarpat ni tenia una estructura específica, per la qual cosa ens haurem de basar, per fer una teoria sòlida del primer castell, en els estàndards de l’època i els motius pels quals es construïen. 

Abans de començar, hem de tenir present el fet que les restes de les muralles que actualment posseeix el castell van ser construïdes al segle XIX durant les diverses guerres carlines, i en les dues torres s’hi va allotjar artilleria, i forma part d’una poliorcètica molt posterior a les dates a les quals ens remuntem. Aquest pas d’omissió de les muralles actuals resulta de vital importància si volem entendre les primeres etapes del castell de Balsareny. 

El castell està construït a la part superior d’un turó de 420 metres, i el seu abast visual és molt gran, fet que li dóna una especificitat en la seva construcció, ja que el fet de la defensa estava prou garantit en tant que l'arribada enemiga era detectada amb moltes hores d’antelació. A més, la pujada del turó era força dificultosa si no es feia a través dels camins existents, d’altra banda ben fàcils de defensar. 


Lluny de les creences populars, i el nostre castell n’és un exemple, la majoria dels castells termenats de la Catalunya vella no estaven dissenyats ni construïts per a la defensa com a funció principal, sinó la de control i ubicació de la població pagesa que repoblava els territoris amb una funció bàsicament tributària, passant les funcions defensives a un segon terme, ja que la Marca Hispànica era prou gran i les incursions sarraïnes eren poques i poc nombroses (només es té constància documental de la ràtzia d’Al-Mansur el 999, que destruí la torre de Castellnou, que fins aleshores era anomenada torre de Buc i era una torre de fusta de planta quadrada. És a partir de la seva nova construcció que es transforma en torre rodona i de pedra, i rep el nom pel qual encara és coneguda avui; la torre de Castellnou). Així, trobem que la zona de frontera està densament poblada de castells  i els seus senyors seran els que més aviat faran el canvi polític cap a l’ordenació feudal.

A finals del segle X es mostra una gran vitalitat en la construcció de castells, i és quan apareix documentat el nostre castell per primera vegada. En referència a la seva poliorcètica, hem de tenir en compte que les torres rodones (com la de Castellnou) provenen de les tècniques constructives emirals i sarraïnes i apareixen sobretot a partir del segle XI. No es troba cap resta d’aquest tipus de construcció en el castell actual, la qual cosa ens fa pensar que la torre originària, en contra del que s'esmenta al document atribuït a Ramon de Peguera, fou de planta quadrada i construïda segons la poliorcètica visigoda i una construcció típica a Catalunya durant els segles IX i X. Això no vol dir que posteriorment la torre fos rodona, però els indicis que resten avui dia i la data de la seva construcció ens indiquen que molt possiblement fou sempre quadrada.

Aquestes torres, ja fossin quadrades o rodones, amb una funció defensiva clara, eren d’habitabilitat difícil i incòmoda, per la qual cosa solien estar complementades per sales annexades i per un recinte (o camisa) més o menys complex, envoltat per una línia de defensa o petita muralla que protegia tant  la torre com les sales properes.  Tenint en compte que les estances de les torres dels primers castells eren  força precàries (no solien fer més de cinc metres de diàmetre les rodones i 20 metres quadrats les quadrades, malgrat que hi havia diversos pisos d’alçada), no és d’estranyar que, amb el pas del temps, s’hi construïssin dependències més o menys fixes o improvisades fora de la torre com a habitatge usual i el que s’anomenaria una “casa forta”, és a dir, un recinte residencial però capaç d’oferir resistència en cas d’atac (les espitlleres que trobem a la planta baixa de la façana nord-est en són una mostra).  

Aquestes construccions annexes o properes a la torre, a part de residència, oferien aixopluc a les muntures (el bé més preuat de l’època) i magatzem per armes, aliments i altres estris (cal tenir en compte que els castells havien de fer proveïment suficient per poder aguantar una temporada aïllat per setge, ja fos en aliments com en materials de construcció (per si era necessari adobar murs), o llenya per fer senyals. Aquest seria el recinte primigeni i principal, el que s’anomenaria el recinte sobirà, la part més forta del castell i la que ocuparia la zona més alta i de fàcil defensa. 

La construcció de les edificacions de l’època (s. X) es realitzava mitjançant tècniques com l’opus spicatum (tècnica constructiva en què s’alternaven carreus disposats de forma horitzontal entre altres disposats verticalment), que en el castell podem veure a la paret est del saló del tinell) i l’opus insertum (construcció formada per filades de carreus de la mateixa alçada) que trobem a la base inferior de molts costats i angles del castell. Això ens faria pensar que el recinte sobirà presumptament es trobava a la part on es troba actualment el saló del tinell i el recinte jussà el formava la resta de la planta que ara forma el castell. Però per la cronologia, podríem dir que el recinte jussà es crea a partir del segle XI. Al costat d’on trobem l’opus spicatum, trobem també l’únic arc de mig punt del romànic primerenc que hi ha en tot el recinte (llevat de l’ermita) i que contrasta amb els grans arcs apuntats característics del gòtic català de la resta de la sala, tant en amplada com en alçada. Per tant, es podria dir que les restes més antigues que podem trobar serien l’arc i la paret, que possiblement formarien part de la torre primigènia o d’una estança annexa. 

A mesura del pas del temps, al costat  d’aquesta fortificació es crearien, al voltant d’un pati central quadrangular, alguns recintes complementaris, la finalitat dels quals seria la intendència i l’emmagatzematge de les necessitats de la fortificació. Aquest recinte, anomenat recinte jussà, s’estendria encerclant en part el recinte sobirà, en una funció, com ja hem parlat abans, similar al dels albacars andalusins.  El mateix text atribuït a Ramon de Peguera ens en dóna una pista de la seva existència quan diu textualment: “...en tant que en l’anomenat castell no existia cap edifici habitable”, donant a entendre que n’hi havia més d’un.

En aquestes èpoques les construccions del recinte sobirà ja tindrien un caràcter més residencial i, a més dels soldats encarregats de la defensa, hi residirien els castlans i la seva família, servents, auxiliars i guerrers (a jutjar per les espitlleres, aquesta casa residencial seria l’anomenada “casa forta” i ocuparia la zona on ara hi ha el saló del tinell). Als  seus magatzems s’hi guardava l’oli, el vi i el gra que lliuraven els pagesos com a tribut. 

La capella acostumava a formar part del recinte jussà i en un edifici independent, per la qual cosa no és escabellat pensar que la capella s’hagi mantingut sempre al mateix lloc i estés situada a l’altre extrem del recinte jussà (l’altre extrem el formaria el recinte sobirà). Uns altres indicis que ens porten a pensar que al lloc hi havia més residents són la ubicació de l’ermita, que evitava que els vassalls entressin al recinte sobirà, i les seves dimensions, ja que la planta de l’ermita és massa gran per a acollir només els habitants del recinte sobirà. En els llocs on al castell no s’afegeixen altres edificacions, l’ermita acostuma a formar part del recinte sobirà i es troba annexada a la residència del castlà o senyor feudal. 


Les altres edificacions del recinte jussà solien ser ocupades pels menestrals que més requerien els castlans i les seves construccions; pagesos, ferrers, fusters, picapedrers o teixidors, entre altres, i també es trobaven protegides per una muralla, segurament de pedra i fang, com les que posteriorment protegirien el nostre poble.

Un dels problemes més importants per als ocupants del castell era l’abastiment d’aigua i el seu emmagatzematge. En construir-se en llocs elevats, la reserva d’aigua suposava un problema afegit, ja que no es podia extreure aigua a través de pous. La solució fou la construcció de cisternes soterrades que recollien l’aigua pluvial canalitzada des de terrats i patis. Les cisternes estaven impermeabilitzades amb arrebossats de sorra i calç i amb una petita obertura exterior per a la seva extracció i manteniment (pou d’extracció). Aquesta cisterna s’acostumava a construir de forma artificial i en el centre del recinte jussà per tal  de recollir l’aigua de tots els habitatges i patis i alhora que tots els habitants en poguessin fer ús, per la qual cosa es pot pensar que la cisterna del castell actual fou una de les primeres construccions, i que les cases adjacents foren derruïdes per aixecar la nova construcció i formarien el cercle que actualment envolten les dependències del castell. Fora de les muralles del recinte jussà, no era estrany trobar alguna casa adjacent per als servents del castlà o senyor, la majoria d’ells pagesos o ramaders. Una d’aquestes construccions podria haver estat aprofitada per fer la cort del castell, que actualment està en runes.

Desconeixem els motius pels quals durant el segle XII hi ha la tendència arreu de Catalunya de despoblar els castells; els pagesos i els menestrals són expulsats del cim i situats sota el turó. És possible que fos llavors quan la població baixés fins a l’església del poble, des d’on, unint-se a les cases que possiblement hi hauria al voltant de la sagrera, va començar a construir-se el nostre poble.  La desertització i abandó de la zona castral, la construcció de la qual solia ser d’una planta de pedra i la resta de fusta, podria haver provocat el ràpid deteriorament de les instal·lacions fins al punt que les descriu Ramon de Peguera en el seu contracte de compra. 

Per concloure, es podria dir que l’entrada principal originària del castell seria per darrere l’ermita, des d’on van a parar tots els camins de petja i on s’accediria al recinte jussà. Des d’allà es trobava l’església a l’esquerra i tot seguit un terreny on els menestrals i els pagesos exercien les seves tasques. Llavors s’entraria a la plaça del recinte jussà, on hi hauria el pou i des d’on es podria accedir al recinte sobirà. La plaça del recinte jussà faria les funcions de comerç, intercanvi i subministraments per part dels menestrals i les seves famílies tant als senyors com a aquells visitants o traginers que hi accedien. Les muralles del recinte jussà encara són visibles per a un bon observador: estan construïdes força avall del turó i a l’actualitat la majoria estan cobertes de bosc i matolls.  Qui sap si, cercant adequadament, es trobarien més instal·lacions relacionades amb les primeres èpoques del castell.

Santi Fornell
Il·lustracions i fotos: Santi Fornell

Fotos 1-2-3. Opus insertum a la base de la cantonada nord i est del castell:




Fotos 4-5. Opus insertum a la cantonada sud i oest del del castell:


 
Fotos 6-7. Lloc de la cara oest on finalitza l'opus insertum. Probablement és aquí on comença la cisterna, ja que a partir d'aquí cap al nord les construccions estan parcialment soterrades:


 
Fotos 8-9. Opus spicatum de la banda est del saló del tinell:



Foto 10. Únic arc romànic del castell, amb l'opus spicatum al fons:


Fotos 11 a 16. Espitlleres del castell, totes ubicades a la zona de l'actual saló del tinell i a una alçada mínima del pla exterior, fet que descarta que al davant hi hagués una muralla. Possiblement formaven part de la casa forta:
,






Foto 17. Possible entrada original al recinte castral:

 
Fotos 18-19-20. Fragments de la primera "camisa" del castell de Balsareny, concretament de la cara est:





BIBLIOGRAFIA

- PAGÈS i PARETAS, M. Les esglésies pre-romàniques a la comarca del baix Llobregat. IEC, Barcelona, 1983.

- CATALÀ i ROCA, P. Els castells catalans. Dalmau, Barcelona, 1990.

- PEREZ i MIR, A. Catalunya romànica. El Bages. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2001.

- HERNANDEZ, X. Història militar de Catalunya. Volum II; temps de conquesta. Rafel Dalmau Editor. Barcelona, 2002.

- BOLÒS i MASCLANS, J. Els orígens medievals del paisatge català. L’arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la història de Catalunya, IEC, Barcelona, 2004.

- VV.AA. Fortaleses, torres, guaites i castells de la Catalunya medieval. Acta Mediaevalia, annex 3. Facultat de Geografia i Història. Universitat de Barcelona. Sant Adrià de Besós, 1986.


BIBLIOGRAFIA WEB

- www.raco.cat/index.php/MemoriasRABL/article/download/.../298664 

- http://historiesmanresanes.blogspot.com.es/2009/03/la-repoblacio-del-comtat-de-manresa.html

- www.raco.cat/index.php/Erol/article/.../267808

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.