La meva parella i jo fem el que podem, ja ho veus, però amb dos fills i jo sense feina... Quan em diuen d'algun lloc, hi vaig a fer unes hores, tant me fa on sigui, a netejar una casa o fer de cambrera en un bar. Però la meva germana si que ho passa malament. Van tancar la fàbrica on treballava i era l'únic recurs del poble, o almenys això creu, i es deprimeix. Els meus pares li donen menjar, mentre puguin...
Quina merda! I a sobre la quantitat de gent que ens estafa i la poca justícia que hi ha!
Josep, som un munt, un desproporcionat munt de vides que pugnen per sortir a la superfície de l'existència quotidiana. Cadascú ocupat en la seva tasca de sobreviure, finançant la subsistència sota la pena de treballs forçats. "Guanyaràs el pa amb la suor del teu front". I no només el pa, també la carn i les postres. Però la pena no és la mateixa per a tots. N'hi ha que arrosseguen una condemna aliena, a més de la pròpia. Alguns suen excrements, altres exhalen perfums.
La sobrecàrrega existencial és per a alguns un veritable suplici, on aconseguir, ja no el pa, sinó les engrunes. Amagats sota la taula del gran banquet, llepen les deixalles escampades per terra, mentre els comensals els donen puntades de peu amb les seves sabates llustroses.
En aquest munt és barregen idiomes i colors, cultures, ignoràncies, qualitats i qualitats, senys i desequilibris, opressions i llibertats.
Entre tanta diversitat no hi parentius, tot i provenir d'un mateix origen. Cada individu posseeix la seva individualitat, la seva independència, el seu raonament i els seus costums, i s'entremesclen tots per obtenir les mateixes finalitats. Acomodant els instints a les seves conveniències, els humans utilitzen l'engany, l'estafa, l'amor i tots els estratagemes possibles per guanyar el preuat pa, amb les seves carns, les postres i un extens historial de necessitats. Així podríem definir vulgarment la supervivència. Afortunadament no tan sols de pa viu l'home, també hi ha adeptes al coneixement, a aquest "alguna cosa més" que il·lumina el fosc submón de les necessitats primàries. En què invertiríem el nostre temps si no l’emprem per a aconseguir el pa? Si el nostre cos no necessités cap combustible per funcionar i només l'oxigen (gratis de moment) fos necessari per viure? És clar que, sense aquesta despesa indispensable, encara estaríem sotmesos a la pena de treballar per protegir el cos del fred i de la calor, i tenir una llar, un cotxe, i, en fi, la resta de cadenes a què estem sotmesos. Però és bonic viure. Malgrat les inclemències que aquest treball comporta, viure és una cosa rematadament bonica. Entre mos i mos, entre pena i martiri, hi ha entreactes que compensen la condemna imposada per la desobediència, per haver menjat el fruit de l'arbre de la ciència del bé i del mal. Haver menjat aquest fruit és la causa d'una interminable indigestió de coses bones i dolentes que alternem segons la nostra capacitat de discerniment i el nostre rendiment humà com a persones amb un alt potencial de consciència.
Viure és la millor condemna, la més acceptable, la que suportem amb tots els inconvenients. Viure és tenir opció a tot, acceptar inclòs el repte de la mort per tal de viure. Viure a costa del sofriment humà és una realitat difícil d'admetre, causa i desordre de l'existència pacífica, dimonis exclosos també del paradís per mortificar la raó i la intel·ligència. La bellesa d'existir només és comparable al sentiment d'estar viu. Cada segon de vida contribueix a l'existència de l'univers, a la grandiositat de tota la creació de la que som, potser, la millor obra. Som un munt, un desproporcionat munt d'inquietuds i lluites. Un inesgotable cabal d'intencions bones, amb una càrrega de malignitat considerable que hem de depurar, abans que arribi a ser irremeiable. Viure és un dret per a qualsevol raça, cultura o persona.
Josep Estruel Filella
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.