dissabte, 14 d’abril de 2012

La Cubana

DE MEMÒRIA (15)

“La Cubana” és una acreditada companyia de teatre fundada l’any 1980 i dirigida des de llavors  per Jordi Milán. Més aviat del gènere comèdia,  acaba d’estrenar Campanades de boda al Tívoli de Barcelona,  i fa anys que ens distreu i ens fa riure saludablement. D’ella han sortit actors que ja van per lliure, com Santi Millán i José Corbacho, per dir-ne només dos dels més coneguts.
Però és clar que avui no vull pas parlar d’aquesta cubana, sinó d’una altra, amb ressò a Balsareny, on Cuba i la seva guerra d’independència, obtinguda l’any 1898, eren encara ben presents aquells anys quaranta i cinquanta del segle passat. I ho eren gràcies a l’existència al poble de dos excombatents d’aquella efemèride que va suposar la fi del colonialisme espanyol. Eren el vell Gilet i el vell Masplà. Abans de continuar, he d’aclarir que això de «vell» és sempre relatiu, depèn des d’on es mira. Aquests de qui parlo avui són els avis dels vells que avui som nosaltres, els de la meva generació. Així, doncs, el vell Gilet va anar a la guerra de Cuba i presumia, ho recordo bé, d’haver conduït pel ronsal el cavall que muntava en aquella guerra un jove periodista britànic que faria forrolla: Winston Churchill.  El vell Masplà  recordava en els seus darrers moments les mulates cubanes de la seva joventut, encara avui admirables.

Però la sensació, a Balsareny, va ser l’arribada d’una cubana autèntica, a penes cinquanta anys després de la  independència colonial. No sé com va anar, però crec que la van portar els de cal Pola, una família avui desapareguda del mapa local, com tantes altres de vella arrel arrossegades per crisis successives fora del poble. Aquella cubana, una persona jove i desinhibida, venia d’una Cuba moderna, i la seva presència al poble va ser motiu de confrontació entre una moral estreta i una manera de fer que només es veia al cine. Aquella dona, que devia fer bavejar més d’un,  vestia pantalons, cosa mai no vista al poble i considerada com a immoral. Fumava, cosa igualment escandalosa. Lluïa vestits vaporosos i escots generosos, que avui ja no ho serien tant. I muntava a cavall! Escàndol total i, sense confessar-ho, enveja podrida. La Cubana, que així se la va conèixer, contrastava tant amb la nostra societat de llavors que, potser, cal explicar com anaven les coses a nivell oficial, on la moral catòlica tenia un paper exclusiu.
Efectivament, la societat local, com pertot a l’Espanya de Franco, girava al voltant d’una moral que l’Església catòlica, recolzada pel poder polític o civil (allò que després s’ha conegut com a nacionalcatolicisme), dictava amb minuciosa precisió, com veurem de seguida. Però com a exemple preliminar, deixeu-me recordar una inscripció moltes vegades repintada que hi havia a la paret del Centre Parroquial. Deia així: ¡Viva Cristo Rey! En la España nacional no se blasfema.  Més, la blasfèmia era castigada amb multa. Avui ha desaparegut, és clar.

I anem a les normes morals que cada primavera el rector de torn havia de predicar des de la trona i que eren conegudes, ho recordo bé, com a “Normes de modèstia cristiana”. Dedicades exclusivament a les dones, naturalment. Així, es prohibien els escots pròpiament dits; es mesurava la llargada de les mànigues –més avall del colze– i de les faldilles –més avall dels genolls–; calia dur mitges, almenys per anar a missa (l’aparició de les mitges de niló, sense costura al darrere, va provocar més d’un malentès); per anar a combregar no es podien pintar els llavis, se’ls refusava la comunió; l’ús de pantalons no estava ni previst. I, com recordaran la majoria de dones del poble, calia anar a l’església amb el cap cobert per una mantellina (quan, per atzar, havien d’entrar al temple d’improvís i no portaven la peça, es cobrien el cap amb el mocador de butxaca, d’un ridícul espantós).
Ja us podeu imaginar, doncs, la irrupció de la Cubana dins d’aquesta societat restreta i externament puritana, tan controlada. L’escàndol va ser memorable. I per això, el nen que jo era aleshores encara ho recorda.

Jordi Planes

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.